Amic invisible

1 1 adj. i m. i f. [LC] Subjecte que, en el millor dels casos, sent amistat envers algú i ho demostra amb més o menys enginy mitjançant un regal lligat a una suma pecuniària determinada. Amaga amb zel la seva identitat escrita en un tros de paper. Podem descobrir la seva si, quan llegeix el nom que li ha estat assignat, ens fueteja amb una llambregada de desig. El seu hàbitat natural són les festes de Nadal i el seu radi d'acció els basars xinesos. Què és aquesta andròmina, Guillem?Un regal del meu amic invisible, què passa?

2 2 adj. i m. i f. [LC] Icona digital inserida en el nostre compte personal d'una xarxa social que no sol comptar menys d'un centenar d'amistats. El podem acceptar o rebutjar amb un clic . El podem estimar molt i parlar-hi a diari sense haver-lo vist els últims vint anys malgrat viure a dos carrers. Incondicional de mena, li exposarem que el nostre estat és un altre dilluns...i ens respondrà m'agrada.
Ja era hora! Ets car de veure, sembles un amic invisible. He estat malalt, que no has vist el Facebook?

3 3 adj. i m. i f. [LC] Ésser que no és present a les xarxes socials. Sovint associat a cercles apocalíptics i conspiratius pot respondre a una enemistat exòtica amb les noves tecnologies. Pot també trobar-se lluny d'experiències vitals dignes de compartir al seu estat com un altre dilluns plujós... Rondinaire i amb cert aire teatral en els gestos, ha mantingut o mantindrà converses en un mur.
Home, si és l'amic invisible! Però com vols que quedem si no tens Twitter?

Calendaris reversibles

Hi ha gent que ens treu tant de polleguera que no hi compartiríem ni l'adéu per sempre. Ens activa la mala baba, ens xucla tota la poesia i obté la nostra caricatura més esperpèntica. Arribem a pensar que la seva presència és necessària per saber-nos antònim exemplar. Però la volem ben lluny. Ho tenim tan clar que en fem militància fins que un dia quedem units per sempre per un atzar indefugible. I no us parlo de l'argument de cap bolero.

Una sort de llei còsmica de la compensació ha volgut que la mort del dictador de Corea del Nord, Kim Jong Il hagi coincidit amb la de l'expresident txec Václav Havel. El flagell del totalitarisme comunista i l'artífex d'un dels règims més abjectes contemporanis comparteixen finalment casella al calendari, a l'hemeroteca i a la memòria col·lectiva. Per habilitats ben diferents, és clar. No cal la mateixa mà esquerra per bressolar una bomba nuclear que per empènyer un país cap a la revolució democràtica.

És per això que proposo l'exaltació dels calendaris reversibles. Positivem les dates i evitem una jornada de cares llargues. Per exemple, el 12 d'octubre tenim motius per celebrar el descobriment d'un nou món líric pel naixement de Luciano Pavarotti. Un vint de novembre Salvador Dalí exposava per primera vegada a París i Pelé marcava el gol número mil. I d'acord, et despistes i la vida et marca un gol, el 25 de febrer neix José Maria Aznar però també ho feia, anys abans, Tennessee Williams. I així successivament.

Qui no troba consol és perquè no vol. O perquè no coneix els calendaris reversibles. El 15 de gener del 1999 el Banc Santander xuclava el Central Hispano i Iñaki Urdangarin complia 31 anys. Però tenia la mà més arrapada encara a la pilota d'handbol. Malpensats.

Uniforme laboral

AL RESTAURANT

- El seu confit d'ànec, monsieur. Una mica més de cava, madame?

AL LICEU

- Plácido! Josep! Siete pronti? Allora, andiamo...Libiamo, libiamo ne'lieti calici che la bellezza infiooora...! 

AL CINEMA

(  Vito Corleone a Peter Clemenza) - Li faré una oferta que no podrà rebutjar.

ALS CARRERS DE CHICAGO

Everybody, needs somebody,
everybody, needs somebody to love (someone to love)

A LA PUERTA DEL SOL

¡Hacedme caso, que os lo dice Ramontxu! Las primeras campanadas son los cuartos ¡Uvas en la mano!

A LA GENERALITAT

- Che collons, Bigotes, quin vestit! No patisques que tindràs notícies meues ben prompte, amiguito del alma. Per cert: curita ho serà ton pare.

Molles divines

Ara resulta que Déu no només és de la patronal sinó que existeix. Haurà sentit que és a punt de caure una nova reforma laboral i li cal saber quin pa s'hi dóna. Que els sindicats de seguida et monten un cristo, tu. De moment, ja ho ha posat tot potes enlaire i no guanyarem per tinta. Com qui no vol la cosa barreja oli amb aigua aconseguint que milers de científics treballin precisament per demostrar l'existència de "partícules de Déu". I jo crec que no es pot estar a missa i repicant. Que algú va treure l'etiqueta i el codi de barres a aquest planeta massa aviat i costa saber on el van fabricar és evident. Però que els defensors del Big Bang presentin una OPA hostil sobre els designis de la religió ja em sembla una broma de molt mal gust. Bé, almenys veient la fotografia que ens arriba de la primera molla divina ningú no pot dubtar que, si ens van fer a imatge i semblança, devia ser amb grans dosis de medicació a sobre. Si fóssim algues i no primats encara colaria.

Com que vam quedar fa uns dies que Déu ja va preveure la productivitat del segle vint-i-u programant el calendari de festius al voltant de dilluns i divendres jo em plantejo un pas més. Un cop experimentat l'èxit de substàncies enigmàtiques i d'origen dubtós com els "discos de Hawai" al xampú, el "Ziritione" al cotxe i les "partícules de la seda"al desodorant...deixarem escapar l'oportunitat? Posi partícules de Déu a l'esmorzar dels seus fills i el retiraran sense fer-se jugadors d'handbol. És un bon reclam, no?

Dimensions humanes

Aquest noi és molt alt, serà un bon jugador de bàsquet. Tots hem sentit alguna vegada una profecia domèstica semblant. Potser d'entrada no ens n'adonem però la conclusió respon a una arbitrarietat acceptada, gens natural. És a dir, el nostre Pau Gasol potencial serà un crack dels triples perquè algú va decidir que la cistella havia de quedar suspesa a tres metres d'alçària. Quina provocació.Com més l'elevem, més obliguem l'evolució de l'espècie a avançar cap a una civilització de torres humanes. O sigui que deixem-ho com està. Encara que només sigui per estalviar problemes cervicals a l'altre vuitanta per cent dels mortals.

Dir que el noi potser despuntarà a l'NBA perquè és alt pot ser una afirmació tan encertada com augurar que jo seré un bon metge perquè tinc molt mala lletra. O un provador de perfums de luxe perquè no vaig nèixer xato. Fins i tot la meva barba de vint dies m'hauria d'elevar a la condició de mestre llenyataire del Pirineu.

Aquest noi té unes mans molt llargues, serà un bon jugador d'handbol. Però molt i molt llargues.

Ora et labora

No sé si Déu existeix. Sóc una mica de contrastar i diguem que m'ajuda poc. En tot cas, si existeix, és de la patronal. Que remena les cireres i mana molt ja queda clar en la literatura que ha generat durant segles. Malgrat tot, el seu ull empresarial no s'ha valorat fins ara que van maldades. Si no, fixeu-vos en la feina que va encarregar al seu conseller delegat. Preveient que faria escola i seria objecte de veneració va decidir que Nostrosenyor morís en divendres. I posats a ressuscitar res d'allargar-ho fins dilluns. Això és esperit de CEOE i la resta són històries. Perquè si l'altíssim no hagués tingut en compte la productivitat industrial del segle vint-i-u podria haver programat la crucifixió un dimarts i dijous ja tornaríem a tenir Jesús entre nosaltres. I festivant tots dos dies hauria provocat un pont de dimensions bíbliques com el que ara ens fa anar de corcoll.

O sigui que no us deixeu enganyar per aquesta imatge de John Lennon mal dormit que es gasta, tot hippie ell. I res d'accessos de còlera al temple enviant en orris les parades dels mercaders. Això són infàmies dels sindicats. O algú dubta que la revolució industrial va nèixer de la multiplicació de pans i peixos? Estigueu atents. M'hi jugo un sopar que el món no s'acaba fins l'últim torn de dissabte.

Res Publica

Sembla que votar a Bèlgica és tan complex i agosarat com entrar en un dels seus bars i dir que vols una cervesa. El genèric ateny l'insult. El taverner en qüestió, si està d'humor, ens ensenyarà amb suficiència un catàleg quilomètric d'opcions proporcional als nivells de la nostra innocència. Un cop recuperada la confiança pot ser que fins i tot ens deixem aconsellar. No volem condicionar la tria a l'atracció d'una etiqueta llampant, un bon disseny d'ampolla o unes lletres suggerents. Preguntarem aleshores quina és la més tradicional o la més beguda pels veïns moderns del barri. Perquè encara que ens mogui una pulsió primària com la set, per davant de tot, tenim una personalitat que tira enrere.

Imagineu-vos que després d'aquest procés que ens despulla davant d'un desconegut finalment ens decidim. Escollim la cervesa, paguem el compte a l'avançada i de sobte el taverner es fa fonedís darrera del mostrador. Esperem diligentment però no torna i nosaltres sense beure. I així passen hores, dies, mesos fins que al cap d'un any i mig torna el taverner somrient i amb la cervesa a la mà. Que disculpem les molèsties i que gràcies per la nostra confiança. Doncs exactament això és el que ha passat al país de les cols i les moules a la creme.

Després de les eleccions, Bèlgica s'ha passat exactament 535 dies sense govern assolint el rècord de qualsevol democràcia d'Occident. I pulveritzant no cal dir-ho el que ostentava l'Iraq un cop fabricada. Paradoxes de la sobirania ciutadana. O potser casualitats en els sufragis que porten a pensar que els belgues han escollit no ser governats. I jo que pregunto : qui és l'Estat per apropiar-se fins i tot de les opcions dels àcrates? Si votar et deixa sense autoritats públiques què ha de fer un anti-sistema? Presentar-se a oposicions? I encara tinc més dubtes. Qui torna ara als belgues aquest any i mig de no saber a qui clavar la culpa dels preus, l'incivisme i la deriva del món en general? Per no referir-me als recursos d'ascensor reduïts de nou al temps. Com a mínim haurien pogut tenir la delicadesa de subcontractar un govern, no sé, a una ETT si voleu, per canalitzar les neures dels ciutadans. Anem al bar i parlem-ne. Jo vull una cervesa. I vosaltres?

Homenatges quotidians

Ho confesso: sento una fascinació gairebé magnètica pels reconeixements a les petites coses. Enteneu-me. No és que em miri el progrés des de la distància ni que arrufi el nas davant les grans fites humanes però...no esteu cansats d'homes i dones d'acer asseguts o a cavall pels racons de les vostres ciutats? Crec que ha arribat el moment de fer justícia i presentar els nostres respectes als grans oblidats de la vida quotidiana. Val a dir que, a poc a poc, ja s'estan fent passes per reparar aquest oblit històric. A Barcelona per exemple. Tenint en compte l'escassa tradició aeroespacial de la ciutat és evident veure en l'edifici que gestiona les aigües municipals una mena de reverència davant d'un dels fàrmacs que ens tornen amb més força a la infantesa amb records escrits en foc al més profund de la nostra entranya.

Els berenars de l'escola també reben el seu homenatge en pobles com Belianes, a l'Urgell, tan orgullosos de la seva plaça del dònut com els donostiarres ho estan de certa pinta marítima que dia rera dia pentina el vent. És aquesta la singularitat que ens dóna el sentiment de pertinença. Un segell d'identitat geogràfica vinculat a un símbol. I jo ja he trobat el meu. A pocs metres de casa s'alça una pinça enorme com un tribut a decennis de llençols voleiant al vent. Fins i tot els arbres que l'encerclen semblen impregnar l'ambient d'un perfum a sabó de Marsella. Em declaro irreversiblement pinçat.

Sé que la meva precisió documental no és massa fiable però he decidit que bàsicament es tracta d'això. Deixo oberta tota possibilitat per qui vulgui pensar que el tretzè dels treballs d'Hèrcules era estendre la roba al Gegant del Pi i ha patit un descuit. O per qui cregui que s'ha despenjat un lateral de l'escenari que ens planten cada dia com a fons de la nostra activitat, massa sovint teatral. També vull deixar ben a l'abast aquesta pinça com a antídot del bloc. De vegades pot ser que se me'n vagi. En funció del que llegiu us la voldreu posar al nas. I també hi haurà dies que els comentaris no s'aguantaran ni amb...bé, tota vostra.