La meva llista de blogs

dijous, 20 de desembre del 2012

Camera otto


Convindreu amb mi que només el fet de tenir un carrer dedicat a les dones boniques ja diu molt d'una ciutat. Alguns de vosaltres coneixeu amb escreix la meva debilitat pels homenatges quotidians. Però en aquest cas el cant a l'estètica és meticulós, litúrgic, d'una harmonia impecable. Es palpa arreu i imposa fins al punt de fer-te plantejar imperatius escènics. Qui som nosaltres per alterar un locus amoenus escolpit per la providència artística passejant despentinats i fent ulleres? Per exemple.

Fer joc, anar a conjunt amb Florència és tan ambiciós que si ho aconsegueixes, bé mereixes un carrer. Poc sabia jo quan hi vaig anar a raure que la via Ventisette Aprile commemorava una revolució. Els florentins s'alliberaven aquell dia de l'ocupació napolitana. I a jutjar pel bullir nocturn d'aquella artèria principal us asseguro que les maniobres d'artilleria semblaven concentrar-se a la meva habitació mentre jo lluitava per aclucar els ulls.

En Paolo, el meu hostaler, es desfà en atencions i disculpes quan li plantejo el meu debat iniciàtic amb els napolitans del segle dinou. Que és cert, que el vent fimbra impetuós les persianes i el tràfec dels camions estèn una vibració persistent que converteix la cambra en la millor de les caixes de ressonància. Però té la solució. L'habitació número vuit. És interior, el malson dels decibels. Tan narcòtica que m'obligarà a activar tossuts despertadors si no em vull perdre les primeres clarors damunt dels terrats de la ciutat.

Un bon amic, de l'ordre dels escorpins, ja m'havia advertit sobre els riscos d'una exposició severa a la bellesa. Tot i saber-me previngut per certs antídots domèstics, us diré que Florència és a la configuració genètica de la síndrome de Stendhal. Aquella que va encunyar i patir (o gaudir, finíssim límit) l'autor de El Roig i el Negre a la capital toscana amb la contemplació d'obres de Bernardino Luini o tresors arquitectònics com l'església de Santa Maria Novella. Palpitacions, tremolors, empatx sensorial.

Una bona amiga, que hi va viure, també em va voler avisar dels embats paisatgístics que provocava l'acens al turó de Piazzale Michelangelo. Un cop superades les costerudes escales de Via San Salvatore al Monte l'última exhalació a la reserva és per no badar boca. Parlar seria esmicolar bruscament un vitrall on es concentra una ciutat en suspensió. L'ànima es revolta i va a tomballons. De la Torre di San Niccolò al Forte di Belvedere. I així successivament, en hipnòtic trànsit pendular.

El quadre se'm va fonent a negre quan aconsegueixo alliberar-me de les urpes de Stendhal i culmino el descens. Les llums dels fanals damunt de l'Arno substitueixen paulatinament els grans quinqués ambres que són les joieries del Ponte Vecchio. Carmels incandescents aigües avall que aviat duran la bona nova al mar de la Ligúria.

Canten nadales els aparadors d'antiquaris, xarcuteries i bars de disseny del Borgo Ognissanti. Això em fa pensar que, de fet, és una de les ciutats on he vist més passejants cantant. Autòctons i turistes teixint la banda sonora d'un furtiu present robat per uns instants al cinquecento. És també la música l'accelerador que bombeja els carrers tortuosos del centre històric. I són les primeres notes del sempre suggerent Blue Monk les que m'empenyen portes endins d'una enoteca del Borgo Santissimi Apostoli.

Esperonat pels vapors del vi i amb la torre del Palazzo Vecchio com a far, arribar a la Piazza della Signoria és com l'excitació de qui aconsegueix quedar-se tancat de nit en un museu. Amb Neptú reptant-me amb la mirada, sec cara a cara amb el David per passar comptes. Talment com dos rèpliques demanant-se explicacions. La seva, a la Galleria Dell'Accademia, on encara ressonen els cops precisos de Michelangelo. La meva, a l'habitació número vuit, on tampoc s'hi acluca l'ull, pels udols de la bellesa.






diumenge, 2 de desembre del 2012

Oasis cordials

Aquest vol ser un missatge per a tu, amic descregut i derrotista, que has perdut tota la confiança en la humanitat. Quan ja pensaves que no hi havia remei, que l'individualisme imperant s'havia fet fort posant setge als últims confins del planeta, irrompo jo per tranquil.litzar-te. O com a mínim per intentar que compartim certs antídots que en les hores més baixes ens poden donar oxigen. Perquè, t'ho creguis o no, hi ha escenaris especialment proclius a la cordialitat.

Fa pocs dies, vagarejant pels boscos de la Garrotxa, vaig prendre consciència del fenomen. Entotsolat en els meus pensaments i absort per l'embruix de la fageda, de sobte una veu amable em va fer tornar a les coordenades espai-temps. Em desitjava que tingués un bon dia. I juraria que ho deia amb sinceritat. Amb la mateixa sinceritat que, d'altra banda, jo corresponia la deferència. L'entitat empírica de la meva teoria em va venir confirmada quan la situació es va anar repetint adesiara amb un extens grup d'excursionistes cordials. Hola, bon dia, passi-ho bé. Desconeguts amb una estimació vers el proïsme destacada.

La pausa necessària després d'hores a la carretera em va fer descobrir anys ençà un altre d'aquests oasis cordials. Desfent el sucre del cafè en una àrea de servei vaig veure com un conductor cansat acompanyava el dring de la porta d'entrada amb un sonor desig de bon profit per a tota la parròquia congregada al voltant de la barra. Grups de ciclistes exhaustos trobaven també un bri d'alè per beneir les taules veïnes. Que vagi de gust, adéu-siau i bon viatge.

Amb més o menys efusivitat en el to de la cordialitat veig en el sentiment de pertinença part de l'explicació d'aquests espais reservats a la urbanitat més plena. Saludo un excursionista, un dels meus, amb uns valors segurament compartits. Saludo un conductor, cansat com jo, responsable com jo de la mútua seguretat.

La curiositat dels oasis cordials és la seva assumida excepcionalitat. Perquè saludar desconeguts per la Diagonal de Barcelona no només no s'entén sinó que pot convertir-se en tot un exerici de temeritat. Una primera reacció segurament serà la mà a la cartera. No necessàriament per por de perdre-la. Però si perquè ens volen demanar diners, fer-nos socis d'Unicef o testimonis de Jehovà. Per què, si no, ens desitjarien bon dia desinteressadament? Cal estar alerta. Com si l'educació tingués ullals de monstre inquietant.

En definitiva, amic descregut, quan el dèficit cordial et pesi arriba't amb un cop de cotxe al Montseny o a la Fageda d'en Jordà. I encara que no hagis de fer benzina ni pesis figues pel camí para a fer un cafè en un bar de carretera. Bona nit i bona sort.


dissabte, 17 de novembre del 2012

Bolig solitari

De la mateixa manera que les criatures ens fan més vells en néixer, quan un avi mor, ens desdibuixa l'infant. Desapareix un guardià dels records, la latència d'un passat vivíssim, com el de les primeres emocions. Perdem un testimoni del nostre ordre, una baula mestra del pòsit genètic que ens configura i de retruc ens crema a la mà un relleu d'inesperada responsabilitat.

Quan aquesta setmana enterràvem el tiet Jaumet va assaltar-me la sensació de fuita dels meus estrats més primerencs. Deia adéu a molt més que un observador centenari de la vida. Se n'anava un supervivent i en aquest trànsit s'esmunyien sense remei escenes de polaroids esgrogueïdes que fins ara suraven en l'emulsió amniòtica de la memòria.

El tiet Jaumet va ser un dels quatre germans de la iaia que van anar a la guerra. L'únic dels mascles que en va tornar viu (també hi va anar la germana gran) i l'únic fins ara a respondre a la barbàrie amb una longevitat gairebé impertinent de noranta-nou anys. Això després d'haver olorat la mort més terrorífica. De ser el següent en una línia d'afusellats sistemàtics i rebre l'indult a l'últim moment. Qui sap si  la revàlida de la vida és un triomf al tot o res.

Precisament la supervivència a la guerra convertia el nostre oncle (com passava amb el iaio) en el blanc de totes les llicències que només els nens es poden permetre. A la pregunta de si havia matat algú, passada pel sedàs infantil de la naturalitat, assistíem perplexos a una veu serena que afirmava que no ho sabia. O que matisava: "algun llangardaix, potser" amb un somriure. Somriure d'algú que reia com ho fan els homes bons.

La mort del tiet ha saccejat també lligams amb el meu jo infantil que encara es pela els genolls al pati dels columpis del poble. El que hi ha a prop de "les cases barates" on l'oncle vivia ja de gran quan venia a veure'ns per la Festa Major. De fet m'atreviria a dir que la seva residència era un dels grans exotismes que ens enlluernaven de petits. I no només per la sonoritat que acompanya el nom propi de "les cases barates". Sinó perquè no tothom podia fer el fatxenda per tenir un tiet a Miami. Encara que fos un poble del Baix Camp.

Deia la meva mare l'altre dia amb encert que el Jaumet era un solitari. I vinculava l'adjectiu al joc de cartes que més l'ajudava a descomptar el temps. Els records que ara em bullen fan però que jo el relacioni més amb la petanca. N'era un gran triomfador. I si l'hem de classificar per l'estratègia de joc direm que era un apuntador. Qui llença la bola amb cura, sense la urgència de l'èxit. I se sent més aviat com el bolig. Llunyà, petit, inabastable.

dijous, 8 de novembre del 2012

Foc nou

De vegades em sorprèn l'atrevida suficiència amb què actuem com a humans. Talment encimbellats a la talaia de les grans veritats, arribem a creure que fem bascular el bé i el mal a discreció i que el món sencer és només un decorat circumstancial de les nostres proeses. Som de la fusta d'aquell dinosaure d'Augusto Monterroso. El planeta es desperta però nosaltres ja érem allí. Repartint joc i pontificant.

La nostra pulsió androcèntrica és d'un voltatge tan colossal que no tenim cap problema a l'hora de menystenir les possibilitats dels elements. D'una natura que avisa, retruny i es clivella quan vol que ens sentim puces de l'orella que ara es grata. I jo em pregunto si més d'una vegada, quan cometem el terrorisme verbal d'invocar la Terra perquè se'ns empassi davant d'una situació compromesa, el planeta no s'ha sentit temptat de fer-ho. Amb la paciència exhaurida i fins al capdamunt de nosaltres.

Un descobriment científic recent ha reforçat considerablement les meves sospites. Un cos planetari a escassos vint-i-cinc anys llum de casa nostra anomenat Formalhaut ha tornat a fer-se visible després de desaparèixer sense deixar cap rastre durant quatre anys. I no em considero intoxicat per l'actualitat als Estats Units ni per l'inici de la campanya aquí per relacionar la durada d'aquesta absència amb el temps d'una legislatura. No en tinc cap dubte. És el dret a decidir del planeta. Que va votar deixar d'existir i fer foc nou durant un mandat. Un avís per a puces i dinosaures.




diumenge, 28 d’octubre del 2012

Consum preferent

En la meva relació amb el menjar crec que hi té molt a veure la vinculació familiar al petit comerç de queviures. Una certa consciència de tractar amb material sensible, amb sacietat de primer ordre en potència, esbossos de dinars i de sopars. És per això que un dels principals esforços de l'ofici passava per evitar que res no es fes malbé. Una lluita contra el malbaratament ètic i econòmic.

Les imposicions estètiques eren un obstacle més que calia trampejar. La taca de tinta en una lletra de l'envoltori d'un iogurt el condemnava irremissiblement a l'ostracisme al prestatge refrigerat dels lactis. Passaven els dies i, mentre la resta de postres es renovaven alegrement, aquell aneguet lleig que es deia "ANONE" per haver perdut la "D" semblava mirar-te buscant respostes. El fenomen resultant solien ser uns àpats a casa que des de la visió d'un nen eren una autèntica celebració.

Paquets de galetes rebregats, albergínies gegants o arrugades, patates aninotades i brics de llet abonyegats eren residents habituals al rebost de casa. La cara B dels ostatges preferents. I una de les festes que recordo amb més traca eren els retalls de formatges i embotits. Campanes de llonganissa i sobrassada que el client rebutjava com a norma mentre exigia l'estrena de producte sencer farcien els meus entrepans. I encara sóc aquí.

Diuen que a Grècia el govern permetrà la venda de productes caducats a un preu més barat. I aquí entra en joc tot el que té de relatiu i pervers un consum preferent. La mala bava que amaga el mercadeig global quan decideix la velocitat del consum i perpetua en paral.lel les estructures de la fam. L'any passat els europeus vam llançar directament a la brossa 89 milions de tones de menjar. Com l'adolescent que a l'hora del pati posava a prova les aptituds aerodinàmiques del seu esmorzar sense molestar-se a treure'n el paper de plata. D'això en podríem dir, amb paraules de Joan Sales, volar de l'obscè al macabre.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Arbres domèstics

Si una cosa tenen d'especial els genis és aquella clarividència que els fa contemporanis malgrat el pas dels anys. En el cas dels escriptors, la seva ficció és pura realitat al servei de les belles paraules, de l'encert metafòric i l'ofici de commoure. Tot plegat em fa pensar en Pere Calders, un dels grans referents entre aquells narradors de ploma intel.ligent que han fet del gènere fantàstic una gran sala d'espera de la consciència, de la crítica mordaç. Una queixalada a les veritats absolutes. Una porta d'entrada a les veritats ocultes.

Els últims esdeveniments polítics i el centenari del naixement de l'autor em semblen una bona ocasió per recordar un dels seus contes imprescindibles. A 'L'arbre domèstic', Calders ens parla en primera persona de la sorpresa que sent un dia quan es desperta i s'adona que li ha nascut un arbre al bell mig del menjador. Amb les arrels obrint pas entre les rajoles i les branques en lluita oberta contra l'opressió del sostre. Amb la diligència del ciutadà educat en la urbanitat, decideix comunicar la incidència a l'autoritat. Un fet, al seu torn, que irrita el capità decidit a subornar el protagonista perquè oculti la realitat. Acceptar-la, insisteix el militar, obligaria a replantejar tantes veritats quotidianes que tot seria un desordre. I no es pot permetre que als menjadors dels veïns anònims hi passin coses tan extraordinàries.

No sé si el ministre de cultura espanyol ha llegit mai a Calders. En nom del seu càrrec aquesta hauria de ser una pregunta retòrica. Però escoltant-lo em temo molt que no. Malgrat les seva fantasia de bruixot conductista per espanyolitzar els alumnes catalans. I esclarir l'arbre domèstic que li ha brotat fins a la mínima expressió. Amb l'afany que es quedi en planta. Vegetal domesticat.

dijous, 4 d’octubre del 2012

París innegociable

Hi ha ciutats que, a còpia de ser viscudes i celebrades per milers d'entusiastes abans que nosaltres, ens acaben deixant poc marge de maniobra perceptiva quan hi posem els peus. Ens embolcallen entre els plecs d'una foto fixa revelada fins a l'extenuació per fer-nos sentir com una gota d'oli insurrecta que malda inútilment per mesclar-se amb l'aigua a cabotades. Són, d'alguna manera, ciutats innegociables.

Són en va els intents de suggestió quan París és un estat d'ànim. Quan creiem que ho tenim tot a punt pel posat greu i la contemplació serena, el cementiri de Père Lachaise ens convida a celebrar l'amor. Eixams d'ulls pioners s'han encarregat de canviar-nos la mort per un parc vital on Oscar Wilde, Balzac i Jim Morrison són substrat fèrtil de l'emoció.

Enfilo Marais endins i, com ja advertia Cortázar a les seves pàgines, no hi ha ni rastre de la Maga esvaïda entre la boira en un pont sobre el Sena. I les aigües del riu guanyen plom i es tornen plor quan hi busquem el descans etern de Paul Celan. I constatem que, malgrat tot, la poesia encara és possible.

Curosament i sense sotracs m'acomiado de Montmartre vigilant de no oblidar-me l'ombra damunt del quadre. Sóc com una pinzellada maldestra que el dissolvent del passat ha de treure amb rigor d'aquest llenç de Pierre-Auguste Renoir. Perquè el Moulin de la Galette continuï girant i la sentor d'absenta ho segueixi impregnant tot. I perquè les mirades que vindran trobin a cada racó de París allò que necessiten d'innegociable.



dimarts, 25 de setembre del 2012

Autumn leaves


La tardor entra a escena amb l'arrogància del trompetista feliç. Atacant de ple un solo meticulosament improvisat, amb tots els valors desafinats al seu lloc i un torrent eòlic que sepulta les sordines. Bufa amb tanta força que ens despentina l'adagio de la nostra inacció cultivada amb zel durant l'hivernació de l'estiu.

Les ratxes venen de ponent i com que el nostre trompetista l'imaginem arran de mar immediatament pensem en un miler de lleidatans apagant tots alhora les respectives espelmes d'aniversari. L'aire ens empeny i amb nosaltres veiem perillar l'eix de rotació fins al punt de témer que el dimarts se'ns faci  dimecres sense dret a morir abans.

És l'hora d'esbatanar les orelles, fent del pavelló acústic un tenaç caçapapallones que garbelli tot el que un dia ens van dir amb la boca petita. Paraules que ara ens torna el vent. Perquè un dia se les va endur. Com les fulles de tardor, que ara fa voleiar el trompetista feliç.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Cartes reials

               
Hi va haver un temps, el de la tendra infància, en què els nens escrivíem cartes als reis. Era un moment expansiu de tirania acceptada que ens obligava a somiar. I posats a fer-ho, somiàvem truites ben grosses, trens articulats i piscines plenes de taronjada. Eren ocasions per invocar les quimeres. I a poc a poc, a mesura que enteníem les regles del joc, dissimuladament féiem plantejaments de màxims esperant la gràcia reial. Ara no recordo si mai vaig incloure cap mascota a la meva llista quilomètrica. En tot cas no crec que m'hagués decantat mai ni per gossos llebrers ni per conillers. Potser perquè el seu nom mateix ja porta implícita la voluntat de dominació. D'especialistes en una presa com a raó de ser.

Un dia la truita, aquella que somiàvem tan grossa, es tomba sense avisar i són els reis els qui t'envien la carta amb els seus desitjos. Quan ja no saps si t'has convertit en els teus pares, en el Pare Noel o més aviat t'han pres pel caganer tens temps de reaccionar. El món s'ha capgirat. I només la xafogor t'ajuda a entendre que no és Nadal. Perquè sinó encara t'hauries vist perseguit per un tió d'enormes dimensions brandant una fusta damunt teu. A punt de fer-te evacuar quimeres a bastonades.




dilluns, 10 de setembre del 2012

Complement circumstancial

- Xxxt, xxxt!
- M'ho dius a mi?
- Sí, sóc el que miro cap a l'esquerra. Com va per la dreta?
- Psé, com sempre, tot igual. Escolta, avui ets independentista, no?
- Dona...ja fa temps que em vaig separar del meu cos. Sóc un activista! No sé si m'ho puc treure i posar això. I tu?
- D'entrada no. Vull dir, que no m'ho vull posar. Però són les sis i tenim l'aparador a la Via Laietana...
- I ja et torna a agafar allò de "cames ajudeu-me"...
- Em trencaria de riure però m'agafes sense tronc.
- No pateixis, fes una cosa.
- Què?
- Queda't amb nosaltres, però segueix mirant a la dreta.

dimecres, 5 de setembre del 2012

Realitat persecutòria

Un dia aixeques la vista per damunt del melic i t'adones que la realitat et viu. Que la teva existència s'arraïma per les parets sintàctiques d'una veu passiva i en tercera persona. Amb el present d'indicatiu sagnant, proves d'elevar tímidament la mà enmig d'un soroll eixordador. Vols avançar per esmunyir-te'n, però abans que ho puguis fer, els embats de realitat se t'abraonen al damunt.

Cansats d'evitar l'era, tot és pols en suspensió. La nostra voluntat d'acció és un Mahoma en hores baixes assetjat per mil muntanyes en estampida. Els nostres crits són una boca oberta que espera l'entrada de vents huracanats i precisos per trobar l'afinació o el bramul queixós. I quan més convençuts estem de la nostra fugida endavant la terra s'atura en sec i caiem daltabaix de la nostra suficiència estàtica.

Eppur si muove, deia l'astrònom. Potser massa de pressa. Com si el planeta premés el fast-forward del comandament per estalviar-se la petitesa dels nostres desafortunats espais publicitaris. Som carn de la selva viatjant en aquest circ. Comandants d'un exèrcit d'ulls com taronges davant de les piranyes gegants de l'existència.



dilluns, 27 d’agost del 2012

Valor afegit

Tinc un veí que toca èxits de Mocedades amb violí. Amb el mètode d'un pupil que busca l'excel·lència, l'assaig és diari. Puc fins i tot imaginar-me'l plantat al rebedor, amb el posat greu i solemne que Gluck hauria esperat del seu millor concertino abans d'atacar els primers acords d'Orfeo et Euridice. Arquet amunt i arquet avall, la caixa de ressonància allibera per les efes sentits laments del sextet basc. Ay, amor de hombre! - exclama amb regularitat i ganyolant l'instrument desposseït de cop de tota la pretensió clàssica adquirida al segle disset.

Tenia un porter a l'edifici on visc que ens saludava en vers i s'ajudava d'una tonada apresa durant el servei militar per quadrar bé la mètrica. Un veritable trobador de la quotidianeïtat. Rimador implacable, els alexandrins li brollaven per la mirada mentre escanejava l'última sessió de perruqueria de la veïna de l'entresòl o l'imminent recapte de l'indigent al contenidor de la porta. Habilitats del guardià d'un centenar de ganes individuals d'arribar a casa.

Les irrupcions sonores del meu veí solen ser a l'hora de la migdiada. I la combinació de factors en joc, creieu-me, és susceptible de despertars amb traces oníriques mitològiques. De la mateixa manera, la voracitat lírica del meu porter et solia lligar de mans i peus quan més carregat de bosses tornaves del supermercat. Amb la paella al foc i la pressa a les cames. Però tant hi feia. Eren minúsculs peatges a canvi d'un alt valor afegit.

Va ser precisament en un d'aquests despertars sobtats a ritme de Eres tu que vaig gestar la reflexió. I em vaig plantejar el sentit i abast veritable dels valors afegits. I aclaparat pels despropòsits oficials dels polítics durant l'estiu i les noves ocurrències econòmiques vaig preguntar-me: què passarà el dia que s'apliqui un IVA a les paraules i fets? O sigui, que s'obligui a pagar un impost per les declaracions o accions sense valor afegit. Mediocres. Infumables. Ni amb mètrica marcial ni música de violins.




diumenge, 8 de juliol del 2012

Vocatiu retrobat II

Una cosa és retrobar el vocatiu en el meu feliç exili temporal a Ciutat Vella. I una de ben diferent constatar que aquesta exaltació del llenguatge va més enllà dels éssers animats. Qui ens havia de dir que entitats en teoría sense opinió com un basar urbà expressarien el seu parer sobre les coses amb tanta contundència?

Ja hi podem pujar de peus, perquè les coses han arribat a aquest nivell. A les botigues se'ls han inflat els tendals i ja parlen sense embuts sobre la deriva d'aquest món. Falta saber si el seu enuig que airegen en forma de pancarta a l'exterior ve motivat pel que han de soportar portes endins. Que si s'ha colat senyora que ara em toca a mi. Que si tot és molt car i no els fa vergonya. Que si la prima de risc, la calor que fa i el fred que vindrà. Qui sap si la nova llei que es prepara per obligar-les a obrir portes en zones turístiques diumenges i festius els ha fet també perdre estreps i compostura.

Homòfons escatològics que aixequen el crit al cel. Montmer-Dos. Ja ho diuen que sovint, les segones parts, mai han estat reeixides. Algú dirà que de la mateixa manera que el títol d'aquest post. Escrit en números romans, per si de cas.

diumenge, 1 de juliol del 2012

Actitud plàstica

Confesso que de vegades m'he sorprès a mi mateix pensant amb veus de doblatge. Cadències sintàctiques impostades em retrunyen al cervell segons la situació dramàtica de les meves cabòries. Amb un llenguatge i actituds segurament manllevats de la literatura i el cinema, un narrador intern té cura de les modulacions emocionals de cada reflexió que em faig. Normalment, si la cosa és seriosa, sento Robert de Niro. I això cada dia t'exigeix més posada en escena. Fins al punt que fins i tot acabes reformulant un pensament impronunciat que t'ha sortit a la babalà, sense subjecte ni predicat, i buit d'advervis per un de ben precís, degudament entonat i memorable. Com una mena de talleu, és bona!


Les servituds estètiques són a l'ordre del dia. I en la dicotomia cada cop s'imposa més el fer-ho bonic i després, si pot ser, bé. És com si a cada gest passéssim comptes amb un públic omnipresent que ens jutjarà la interpretació a temps real. I el més curiós de tot és que sovint ens acabem emmirallant amb les nostres pròpies ficcions arbitràries en aquest teatre cada cop més assajat i amb menys escletxes per la improvisació.

Per més que ho vegi als còmics de tota la vida, sóc incapaç de dormir estirat de cara cap amunt. No cal que digui que en despertar mai he vist tampoc com s'ensorraven unes ZZZ enormes, guardianes del meu camp oníric. Ha d'arribar el dia, que una bona idea vingui acompanyada d'una bombeta que s'encèn damunt d'un cap o d'un insistent tritlleig de campanes. I sí, encara espero un estol d'ocells voleiant en cercle després de caure de nassos daltabaix de la bicicleta.

Però tot és qüestió del grau de militància que tinguem amb les actituds plàstiques. Hi ha certs exemplars curosos de mena que assumeixen de forma natural un ATXIM! si esternuden en català. Són els mateixos que exhalaran agònics ARF, ARF! en pendents impossibles o no podran amagar els signes de $ als ulls quan el rei Mides els converteixi carxofes en ruletes. De la mateixa fusta, en definitiva, del rei de les barriles amb prioritats fotogèniques. Tarambana sí, però bonic i de manual. Corbata al cap, ulls desorbitats i cos en remull. Llàstima que no hi hagi so. Suposo que sentiríem un HIP!

dimarts, 26 de juny del 2012

Sí, senyor


Sí, senyor!
Què sí, senyor!
Sí, senyor!
Té la raó, senyor!
Sí, senyor!
Digui'm, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí, senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí, senyor!
Re-sí, senyor!
Recontra-sí, senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí, senyor!
Està content, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!



(Ovidi Montllor, 1972)

dimarts, 19 de juny del 2012

Aragonès oriental

Nène! Aurix la porta del rebost i mira a la senalla del costat de la granera. Me penso que nya de nyaure quatre trumfes i bledes. Porta-les que apariaré una verdura i alego mos la mintxarem. Ahir va pioure, no vam 'nar a comprar i no nyavia ni mica ni molla. Però avui açó sirà un banquet tremèndo! Amb més o menys fidelitat en la transcripció dels diàlegs, tenir un iaio nascut a Altorricó, a la Franja d'Aragó, feia habitual sentir per casa lèxic i expressions com aquestes. Això era a baix. Al pis de dalt, on vivíem amb els pares, l'apitxat es diluïa, les mançanes eren una mica més pomes i amb prou feines o sisquere aconseguia salvar algun lo espars en l'ascens per determinar masculins singulars. Com lo iaio.

Les corredisses amunt i avall entre aquests ecosistemes lingüístics tan domèstics eren freqüents i més tenint en compte l'entranyable tirania del tossut rondinaire d'etern escuradents al llavi. Si les presses per veure el programa de la nit dels divendres em duien a baixar les escales de tres en tres, de seguida s'activava una veu esmorteïda pel batent de la porta demanant-me que paracontés. O sigui, que anés amb compte per no caure en el meu afany de voler arribar prompte o de seguida.

El fet diferencial a l'hora de parlar s'assumia amb joc i riquesa i confesso que en cap moment la sensació de baixar les escales em va semblar similar a entrar a l'aula d'una universitat d'erasmus. Ens enteníem i crèiem mastegar una mateixa llengua que, com a molt, alguns amics del seu poble haurien definit com "el que es parla astí". I fins avui creia que era català. Fins que un govern molt ocurrent m'ha convertit de sobte en més poliglot que mai descrivint-lo com "la llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental". Molt bé, jo també jugo. És veritat, no era català. Era la llengua pròpia del pis de baix, sobretot de les nits dels divendres.



dilluns, 18 de juny del 2012

Καλημέρα, Ισπανία!

Doncs es veu que no només era Grècia. Que la senyo ens té mania i encara que Atenes parli a classe i ens prepari xinxetes a la cadira per quan seiem, l'esbroncada ens cau a nosaltres. I ara ves i busca algú a l'aula tan adequat com ella per acaparar mirades i sospites quan volen pilotes de paper i gomes de d'esborrar com projectils en plena lliçó. Si ella ja no és la més lletja, ningú no voldrà ara ballar amb nosaltres?

Aquests grans dilemes escolars s'han deixat sentir les últimes setmanes a l'eurozona maquillats amb un cosmètic de solemnitat. Els indicadors econòmics s'ensorraven a Espanya mentre la principal preocupació del govern se centrava en mantenir la compostura per evitar parlar de rescat i carregar el mort a Grècia soterrada per la convulsió política i financera. Quan els grecs avalin el rescat de Brussel.les tot es calmarà i veureu com s'acaba l'assetjament al nostre deute. Però Atenes s'aferra a la tímida mà que allarga l'euro i aquí l'interès pel deute respon amb un ascens meteòric sense precedents. I hem vist la palla en l'ull aliè sense ni notar la biga en el propi.

Tot plegat em fa pensar una vegada més en les enyorades classes de lletres pures. I algú començarà a pensar que és una obsessió. A l'espera de decidir si ho admeto, de moment diré que és sana. Però el cas és que a classe solia esclatar la hilaritat quan el mestre ens recordava que en grec, per dir bon dia, fan servir la fórmula Καλημέρα. O sigui, el que en català es pronunciaria com Calimera. I per tant era inevitable pensar en aquell simpàtic pollet dels dibuixos animats de color negre i trist per ser sempre l'ase dels cops. Per marcar la diferència entre uns germans de plomatge groc i sedós.

En Calimero, amb la closca perenne al cap per si havia de refugiar-se d'un món hostil, va aparèixer per primera vegada en una sèrie italiana que per més premonició es titulava La constància sempre dóna fruits. I el nostre dissortat protagonista solia lamentar-se pels racons insistint que els grans no l'entenien fins al punt d'arribar a encunyar un adjectiu propi per definir a la vida real a qui se sent marginat i al punt de mira.

No sé vosaltres. Si teniu la mateixa obsessió que jo, sana d'altra banda. Però avui he vist com en Calimero s'aixecava la closca amb mirada altiva i plena de col.leguisme per saludar quan es creuava pel carrer amb Espanya i cridava a ple pulmó: Καλημέρα, Ισπανία!

dijous, 14 de juny del 2012

Riscos primaris

Es veu que això s'enfonsa i el dimoni pelut ja ensenya les orelles. Com a mínim aquesta és la meva ingènua conclusió extreta de subterfugis malsonants i eufemismes verinosos. Perquè fins fa ben poc la complexitat gramatical i les definicions rocambolesques eren més pròpies de tractats científics i de les cartes dels restaurants més refinats. Ho solen fer per justificar un preu, embotint paraules a pes, i en teoria a fí de bé. El problema és quan la tècnica del camuflatge semàntic s'usa per parlar de la crua realitat. I amb unes finalitats menys nobles. Sempre en teoria.

Per exemple. Esclat d'encenalls ibèrics de primavera mediterrània amb aire de festucs sobre llit vegetal esferificat: 50 euros. Prima de risc: 550 punts. Parlem-ne. I això últim com es menja? Ho hem de saber, perquè ens en fem un tip cada dia. De primer, de segon i mai ens quedem sense postres. Si et fas pesat l'únic que en treus és més surrealisme. És el diferencial amb el bo alemany a deu anys. Genial. Doncs sort que és bo. Perquè no para d'obrir informatius en boca de gent molt seriosa que fa malabarismes.

La maquinària de la por i la confusió explora noves vies. Quan ja tens clar que t'has de preocupar cada dia per una prima que no saps qui és aleshores et diuen que el deute està al nivell d'escombraria. De vegades fins i tot en diuen porqueria, que bruteja més. I jo mentalment li poso una gavina al damunt per fer-ho més èpic. Però em quedo amb l'estètica perquè no ho capto del tot. O sigui que tenim un deute de merda. I això no és millor que tenir-lo colossal i ben vistós?

L'altre recurs és mirar el veí que agonitza per carregar-li el mort, perquè ja no ve d'aquí. Això és Grècia. Que tots sabem com són. Pitjor que nosaltres. Com el dimoni pelut. El papus, l'home del sac i els homes de negre. I així transita la por més confusa. Dels riscos més primaris a la prima de risc.

dimarts, 12 de juny del 2012

Vocatiu retrobat

Si un aspecte recordo amb especial simpatia de l'estudi de les llengües clàssiques en temps d'institut és el segon dels casos. Un exotisme, sovint infravalorat, marcava la diferència entre referir-nos a una rosa qualsevol o bé fer una instància perquè s'aturés el món, convoquéssim fotògrafs i observació internacional per lloar oh, la rosa! Aspecte sovint reservat a la invocació dels déus en els textos en grec antic, el vocatiu tenia la gràcia d'interpel.lar amb una alegria gairebé equivalent un artesà, el patró d'una nau i el ceramista de la cantonada. I jo, que sóc un adepte incorregible dels homenatges quotidians, quan topava amb la interjecció ὦ que precedia el cas en qüestió ja bullia d'impaciència per identificar l'afortunat. Que cadascú és com és, tu.

Resignat i ferm en la convicció que perdre el vocatiu és una de les petites tragèdies de les llengües modernes, el meu exili temporal al districte de Ciutat Vella m'ha fet empassar sencers i travessers tots els signes d'admiració de la queixa. Perquè els carrers tortuosos i estrets d'aquest barri traspuen el segon dels casos per les juntes de cada llamborda. És cert que als meus dominis de La Pinça el vocatiu s'ha escampat històricament entre les delicadeses del gremi de la construcció davant la contemplació de la bellesa femenina. Però la bombolla immobiliària ha fet molt mal també a l'oralitat.

El rescat veritable del vocatiu és responsabilitat d'una troica: Raval, Gòtic i Barceloneta. L'exaltació d'una necessitat poc poètica com la bombona de butà la sol declinar amb eufòria un ciutadà paquistanès. Vocatius desfermats brollen amb intermitència dels llavis de les prostitutes airejant un preu, una solvència o un darling. I jo sempre hi projecto un ὦ per reblar l'entusiasme. Vocatius també quan el campanar toca els quarts i en la cantarella de les fruiteres de la Boqueria.

Qui sap si no ha arribat el moment d'alenar el llenguatge, donar-li ànims, desposseïr-lo d'inèrcia. Dotar-lo novament del segon dels casos. Per aplaudir-lo, escridassar-lo o simplement perquè desperti. Oh, Europa!

dimarts, 5 de juny del 2012

Tòtems esteparis


Símbol amb el qual t'aferra una concordança mítica. Tòtem. És tan sonor i carregat d'aquarel·la enjogassada el mot que m'agrada abusar-ne quan vull referir-me a l'exaltació dels millors amics. I si et duen a cop de pedal pels flancs d'una geografia umbilical, àrida i assedegada, de vapors atàvics i necessàriament amarga, imagineu-vos la magnitud que pren el concepte.

Plom, or i sofre. Som un ganivet que secciona cel, corriol i camp com un gelat de tres gustos. Blat i oliveres s'encavallen en una fugida enèrgica en sentit contrari. Sacs d'hectàries que quan ens sobrepassen són feres famolenques de tot allò que hem deixat enrere. Talment endrapant-nos un passat mínim que els pertany.

A la gènesi del totemisme hi solem trobar representacions animals i molt sovint ornitològiques per la veneració vers les qualitats dels ocells. Falcons destres en preses, mussols savis nocturns. Una extensa llista que, si els indis americans haguessin habitat latituds urgellenques, haurien completat de ben segur amb sisons, esparvers, cruixidells i gaigs blaus.

Exemplars en lluita amb l'explotació de la terra i les quimeres humanes per transformar-ne els cultius. Tòtems esteparis. Que ja no són cap d'ocell sinó roda de tractor.

dijous, 31 de maig del 2012

Rutina festivada

Només les ciutats disposades a celebrar-ho tot aconsegueixen convertir en moda la quotidianitat. Creen mecanismes per festivar allò essencial i poder impregnar així la setmana laboral d'anticiclons sabàtics. Metòdiques artesanes de l'evasió domèstica concentren l'energia creativa sobre el que ens és més indissoluble per assegurar el tret. I per això les seves preses no són grandiloqüents ni platòniques. Sinó més aviat d'intendència diària. Com una pinça d'estendre, per entendre'ns. I com que no corren temps d'experimentar amb caviars, doncs ens inventem un sommelier d'aigües i llestos. Rutina festivada.

Vull aprofitar el noranta-dosè aniversari de la meva iaia per parlar de la seva relació especial amb el pa. Farina de blat, aigua, sal i llevat. Quartet bàsic de tonalitat aparentment menor i sense pretensions que ella ha convertit en una mena de gos pigall de tots els àpats. Fins i tot de les postres, si no l'amagues a temps. Algú dirà que és per allò de la postguerra lligada a una sort de fam retroactiva. Però jo hi veig més un actiu visionari, de caçadora de tendències. Per a ciutats disposades a festivar.

Pa de nous, d'oli i ceba, de Sant Jordi i d'espelta unint esforços perquè celebrem els dies que badallen. Oasis tangibles, hipèrboles minúscules, al.lucinògens de curta volada. Petites crosses per poder treure el cap a la superfície quan més sentim que la massa som nosaltres. Que ja ens tenen dos corrons enormes disposats al damunt per modelar-nos. Per foragitar el nostre prisma festiu. I fer del seu ofec, el nostre pa de cada dia.

diumenge, 20 de maig del 2012

Conciutadans extraterrestres

Re-Mi-Do-do-Sol. Amb aquestes cinc notes i una bona dosi de perplexitat, l'operari de línies elèctriques Roy Neary entrava en contacte amb els tripulants d'un objecte volador no identificat a l'oscaritzada Encontres a la Tercera Fase, de Steven Spielberg. Fil musical convertit en comunicació interplanetària per constatar un cop més que, quan els nostres veïns d'òrbita tenen ganes de fer-la petar amb nosaltres, eviten la via convencional perquè no ens ho fem tot a sobre. D'alguna manera diguem que s'avancen a les nostres reaccions fisiològiques i saben quins estralls poden provocar si un dia ens tusten l'esquena a la cua de la fleca i ens pregunten amb naturalitat si som l'últim. I per això, doncs Re-Mi-Do-do-Sol. Amb orgue reverberant.

Un bon dia, enllestida la compra a la fleca, fulleges un diari i t'adones de fins a quin punt és cert allò que la ciutat està pels núvols. O fins i tot que sembla d'un altre planeta. Perquè bàsicament ho és i fa quaranta quilòmetres de diàmetre. Barcelona gravitant damunt dels caps dels barcelonins. Visió privilegiada per estar a l'aguait i impugnar si cal l'actitud dels homònims habitants. Re-Mi-Do-do-Sol?

L'admirable tossuderia d'un bon historiador ens descobreix a Altres Barcelones la figura del científic Josep Comas i Solà. Astrònom precoç, ja d'adolescent divulga coneixement i entre els seus descobriments figura el petit planeta que bateja amb el nom de la capital catalana. Vida dedicada, a observar i desxifrar el cel quan a la ciutat encara s'hi veien els estels. I d'aquesta passió, el nom de la seva residència, la Villa Urània, al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Al seu testament, el científic disposa que la finca es converteixi en un observatori o bé en un centre cultural o educatiu.

Fa escassament quinze dies Villa Urània era a punt per l'enderroc per ordre de l'Ajuntament. Un procés que la insistència d'uns quants veïns i pertinent renou a les xarxes socials va aconseguir aturar en un triomf de la restitució de voluntats. A la mateixa hora que sorgia l'inimaginable i pensant en els nostres conciutadans extraterrestres trec el cap per la finestra i em recull la mirada un arc de Sant Martí. Re-Mi-Do-do-Sol.



dijous, 10 de maig del 2012

Metamorfosi inesperada

El fet de despertar i trobar-me una corbata amb camisa i americana a joc, tot ben planxat als peus del llit ja m'ha fet sospitar alguna cosa. Jo que tinc una relació més aviat zoològica amb l'armari. Desconcertat però disposat a jugar la partida amb aquest destí oníric m'he vestit procurant no arrugar la roba. Abotonar-se és una qüestió de començar per baix. Quan ja em preparava per una escena digna de Rowan Atkinson he vist com els meus dits s'entregaven lliurement al nus de la corbata, com si aquest ritual fos el seu estat natural. Me les he pessigat, per veure si desistien. Però res, impertorbables.

He tancat la porta de casa i quan he entrat a l'ascensor, m'hi esperava el veí del cinquè, el mecànic, amb una fila semblant a la meva, ben encorbatat i amb un maletí de negre elegant. Sense temps de poder-me posar en guàrdia he entès que les cinc de la matinada no és cap hora per bodes o àpats d'etiqueta però he optat per respirar lentament, mirar el rellotge i seguir la partida.

Enllestit el balanç sobre el temps i encara al tercer pis la qüestió econòmica ha irromput a la conversa, com un intrús consentit. I quan era a punt de dir que sí, que són tots uns lladres, i que mira els banquers, els meus llavis han perdut tota subordinació. Garratibat però sense poder aturar les meves paraules m'he sentit a mi mateix dient que, malgrat afrontar un període de creixement negatiu sostingut, la volatilitat desapareixerà i els tòxics s'anotaran pèrdues. Primer he pensat que era un simple atac de rapsòdia sobtada derivat de la meva feina. Però quan el veí del cinquè m'ha donat la raó, que la prima de risc es relaxarà i el FROB sortirà al rescat, m'ha tornat la suor freda.

El que havia començat com un joc de proves a poc a poc s'anava convertint en un mal argument que m'eriçava la pell. Va ser en aquest punt d'atzucac que vaig llambregar els titulars dels diaris en creuar el quiosc. I ho vaig entendre tot. De la nit al dia algú ens havia convertit a tots en accionistes d'un banc en hores baixes. Canviant el rumb de les nostres vides i dotant-nos d'un nou rol. I també dels maldecaps i indumentària propis de la nostra flamant condició.

Víctimes, en definitiva, d'una metamorfosi inesperada com la del kafkià Gregor Samsa. A contramarea aguantant la respiració en aigües del surrealisme. Com un exèrcit d'escarabats. Piloters i banyuts.



dimarts, 8 de maig del 2012

Banc bo

D'illes del tresor n'hi ha moltes i és cosa de cadascú trobar la millor manera de ser un bon Stevenson. Fins i tot sense la necessitat de grans mapes reveladors ni dreceres resolutives. El bon govern en l'heroica empresa demana estratègia, imaginació i sobretot un notable sentit de la pròpia complaença per esperonar-nos fins a les portes del botí.

Jo diria que vaig començar a ser un Stevenson en potència des de ben petit, a taula. Quan tocava verdura s'imposava la perícia per aconseguir que l'àpat dels dimonis orbités al voltant d'un premi reparador que diluís el tràngol de la bleda i el bròquil. L'objectiu era la cansalada o la mongeta seca que separava amb precisió i mètode de taxidermista per menjar-les al final.

Seria injust pensar que aquest procés es repetia sempre en negatiu. Els gloriosos dies de paella, el meu enginy del triatge irrompia de nou a les estovalles en una festa de l'espera del plat que reservava a part i que es convertia en un conglomerat d'homenatge de sípia, potes de calamar, gambes i altres crustacis.

Passats els anys i ben contaminat per l'actualitat econòmica m'adono que en certa manera el que jo feia amb les meves arts era crear bancs dolents a petita escala. Discriminava i aplegava en un sol espai aquells actius si no tòxics, summament avorrits i tediosos perquè no m'espatllessin l'excel.lència de la resta. Tinc dret a pensar també que d'aquesta operació se'n derivaven suculents bancs bons. Aquell oxímoron, financerament parlant.

Això sí, en el meu cas, el premi no m'exonerava de la penitència. Les conseqüències dels meus bancs dolents particulars me les menjava tot solet. Si calia, amb molt de pa i el nas tapat sota l'atenta mirada d'uns observadors molt familiars que s'asseguraven de la ingesta i recordaven quins eren els càstigs.
Però ja se sap, hi ha tresors i tresors. I Stevensons més Stevensons que no pas altres.

dimecres, 2 de maig del 2012

Homo talpa


Diuen els cronistes més reputats que va ser cap al segle vint-i-u que l'home va ensopegar i va caure rodolant escala evolutiva avall. Una nata sense precedents que el va dur de pet a viure sota terra. La voluntat d'adaptar-se a l'entorn havia estat sempre l'imperatiu d'una fugida cap endavant en les habilitats humanes fins aleshores. Les necessitats verticals van forjar un homo erectus de cap dret i un cop virat el prisma panoràmic l'homo sapiens obria eufòric un ventall de realitats engrescadores per explorar. Fins que les va veure tan i tan clares que va caçar la mala deriva de tot plegat. Va ser aleshores quan va decidir que no en volia saber res més d'aquell merder i va fugir espantat buscant respostes al subsòl. Aquest va ser l'inici dels homes talp. Una mena de retorn de la humanitat a la caverna, a recer del seu propi Frankenstein.

Parlar-ne des de la comoditat del segle vint-i-cinc pot resultar presumptuós i petulant però es veu que a principis dels anys dos mil la necessitat de l'homo talpa  d'amagar-se sota terra estava més que justificada. Ordre econòmic embogit, devastació natural, pobresa, desigualtats. Parlem d'una era en què l'humà encara havia de treballar per sobreviure i a la superfície un dels béns més escassos s'anomenava contracte laboral. La pedregada diària predisposava amablement a baixar més avall del que un bon poeta de l'època va encertar en anomenar el cel dels talps.

La majoria de les comunicacions, a més, encara eren terrestres, depenien de combustibles que ara són més que fòssils i es pagaven a un preu que et feia imitar l'estruç. De fet, una de les primeres societats subterrànies documentades de l'època es va originar al Mediterrani com a resposta a unes taxes per conduir que batejaven com a peatges. I quan la mesura es va fer extensiva a les autovies, la trepanació del substrat es va multiplicar a una escala incalculable. I les mans dels homes es van reblar amb unes urpes excavadores com un elixir de supervivència a les entranyes de la Terra.

Diuen que abans de tornar a sortir a la llum del dia, l'últim homo talpa va treure tímidament el cap i va tenir un déjà vú propi de l'última època glaciar. Tot astorat va comprovar com una manada de mamuts embestien uns homínids amb corbates i corones. Perquè t'ho facis com t'ho facis, sempre et deixes algú abans de tancar.

divendres, 27 d’abril del 2012

Fumata blaugrana


Habemus renuntiationem. Ja està, va a missa. El líder plega. Amb un cerimonial litúrgic propi dels oficis religiosos, per uns instants el Camp Nou s'ha traslladat a la Plaça de Sant Pere del Vaticà a l'espera d'una fumata que esvaís els dubtes sobre els designis de futur d'un culte. Val a dir que per la ximeneia de la capella culé ja fa temps que hi transitaven fums aptes per tota mena d'intoxicacions. Però el ritual ha culminat finalment amb una benedicció del gurú havent de convèncer els acòlits que sí, que segurament que hi ha vida més enllà. I pels adeptes de Sant Tomàs, àvids del veure per creure, una unció del deixeble a la Terra a temps real. Ara només cal que algú en redacti les escriptures. I que a partir de demà algú altre entri en òrbita per mirar-nos des de fora i determinar que les constants rotatives del planeta continuen invariables. Fluctuant entre pàtines de tediosa eternitat. I nosaltres hi habitem petits, molt petits. Minúsculs.

dimecres, 25 d’abril del 2012

Bones intencions


La seqüència normalment és la mateixa. Et rentes les mans un cop superat l'art impressionista que acompanya molts lavabos públics i quan arriba el moment d'esvandir-te-les comença el número. Amb tota confiança les poses a sota del raig d'aire calent de l'eixugamans elèctric fins que deu minuts més tard t'adones que l'aigua que hi tens impregnada comença a bullir. Tens les mans tan molles com al prinicipi, potser una mica més estovades i dónes gràcies per dur pantalons llargs. Actuen com un drap infal·lible davant la dificultat de treure quatre pinces i posar les mans a estendre.

Per mi, la màquina dissenyada per assecar-nos les mans, és el paradigma de les bones intencions. I el rotlle de paper que sol anar instal·lat just al costat, una redempció calculada i molt providencial, sobretot quan anem en pantalons curts. És a dir que a solucions incertes, dosi de bona voluntat i avui pau i demà glòria.

Val a dir que el ventall és ampli lavabo enfora. A l'avió per exemple. La coreografia que les hostesses fan prèvia a l'enlairament està molt bé com a litúrgia o videoclip per la música que dus entaforada als auriculars quan l'executen. Transformen la supervivència en acudit macabre. La pràctica no és molt agradable però algú de vosaltres recorda a quin compartiment hi ha la mascareta? I realment creieu que arribat el moment tindríeu el cap per cordar-vos la testimonial armilla salvavides abans de saltar a tomba oberta a la immensitat del Pacífic? Ara a mi, si volen, que em cobrin els caramelets però que no m'estalviïn el xou.

Més perverses són les bones intencions quan venen de l'oficialitat. Ara resulta que per castigar el règim abjecte de la Síria d'Al-Assad la Unió Europea ha decidit vetar l'accés de la dona del tirà a les bosses de Vuitton i els perfums de Chanel. Amb aquella contundència. Perquè tothom sap que el luxe, lluny de ser asiàtic, sempre ha estat europeu. Però que ningú digui que Brussel·les no ha tret pit contra els crims sistemàtics que llegeix als diaris.

I si els ogres són els bancs, els governs hauran de semblar herois. I ja ho veieu, l'entrega d'un pis saldarà la hipoteca i ens evitarà la intempèrie perquè l'executiu ho recomana. Això sí, no és una obligació. I l'invent només funciona si tots els membres de la família són a l'atur i sumen una ínfima retribució. I si el seu nom comença per vocal, si saben comptar enrere mentre fan el pi i mai han anat al supermercat en xandall un dissabte. Bones intencions. Com la màquina d'eixugar. Algú dirà que també té a veure amb rentar-se les mans.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Post partit

Bé, jo crec que això ja passa de taca d'oli. Una cosa és que l'eufòria que comporta un clàssic encengui passions desaforades i ens converteixi per una estona en mamífers intractables. I una de ben diferent és fer llenya de l'arbre caigut i instal·lar-se en la provocació més cínica i calculada. Perquè durant el partit fins i tot flaira a ritual i té la seva gràcia. Ara tu te'm cruspeixes les pipes mentre jo em concentro en l'última falta. Ara jo t'estiro la cua quan ets a punt de saltar per celebrar un gol dels teus. Límits de la moderació entre dos aficionats d'equips rivals educats en els paràmetres de l'esportivitat.

Però el que més em molesta, tap de bassa maquiavèlic, és la teva obstinació. M'inquieta com em mires, així amb la  boca torta dibuixant una suficiència inesperada. Perquè no hi comptaves, lladre. Aquesta victòria t'ha esbotzat les parets de les vísceres i encara amb prou feines gestiones la glòria. Ho has de reconèixer. I això mentre vint-i-quatre hores després, més de mig país continua en pausa i la resta prefereix concentrar-se de nou en el tedi d'un altre diumenge qualsevol.

I sí, tens raó. Només és un partit i l'ordre còsmic no s'ha alterat a l'espera d'una futura anàlisi a cinquanta anys vista. Però per la mateixa raó, et demano una mica de sentit comú.Oi que jo ja m'he tret la samarreta blaugrana un cop acabat el clàssic? Doncs seria un detall que tu fessis el mateix. Pensa-hi.

dijous, 19 d’abril del 2012

Resistència passiva

Respireu tranquils. Sembla que després d'un parèntesi d'incertesa podrem continuar resistint passivament als embats de realitat. El món s'està tornant tan convuls que fins i tot la nostra militància obstinada de mans esteses s'eleva a crisi d'Estat. I poca broma perquè la creativitat prohibitiva ha posat a prova dos ministres embrancats en una demostració de múscul del tot testosterònica. Que jo la prohibeixo més llarga que tu. Mitja tita.

S'ha dit que un enduriment de la llei com el que temptejaven els nostres ministres més actius hauria convertit en criminals personatges idolatrats de la talla de Ghandi i Jesucrist. I no em vull imaginar la sort de bona part del planeta si ens fossin contemporanis i tinguessin comptes de Twitter activats. Hauria estat molt difícil resistir-se a retuitejar el natzarè quan piulés que a ell el que li agrada quan el tusten a la galta és oferir immediatament l'altra. O no mencionar el líder indi un cop aixecat en trending topic per allò que amb l'ull per ull tot el món acabarà cec. Un clic i ja tindríem la brigada antipassius al clatell.

Per un moment he pensat que prohibir una actitud passiva només podia buscar l'objectiu de voler trobar-nos al cap del carrer amb l'activitat més temerària per aconseguir motius de represàlia. Però després he recordat un acudit d'aquells dolents però amb missatge. Diu que és un nen que torna a casa i explica tot penedit als seus pares que ha punxat les rodes al professor de mates. Quan tornen en sí després del xoc la criatura somriu i els tranquil.litza. Que no, que era broma, que només ha suspès un parcial de llengua. Teràpia de xoc. Primer la dic grossa i aleshores qualsevol rebaixa serà glòria.

De tota manera i sense ànim d'entrar en jocs semàntics d'aquells que s'aguanten amb pinces val a dir que no tindria cap sentit condemnar un domador perquè el lleó està massa ben ensinistrat. Disculpes monàrquiques, urgències petrolieres, casinos i amnisties fiscals. Si això nostre no és resistència passiva i de quatre grapes que baixi Ghandi i ho piuli. I després el retuitegem, que encara ens surt gratis.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Geografia umbilical

        
                                                  La tarda se'm pon a l'entranya
                                                  on batega somort el meu infant
                                                  entre perfums de clor i desmais.
                                                  Escatxics d'estius remots, hiverns
                                                  ja orfes de boira com foc d'encenalls.


                                                  I ara, un a un, cal empassar-se
                                                  bocins cantelluts com veritats
                                                  d'aquest gran mirall retrovisor.
                                                  Feroç, obrint rengs al doll de sang
                                                  fa braçades la meva imatge.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Elefants republicans

Una de les divinitats més venerades de la mitologia hindú és sens dubte Ganesha, un elefant sagrat amb aires de panxacontent que simbolitza l'harmonia perfecta de l'home amb l'univers. Protector de llars i comerços, la seva talla ancestral presideix racons i capelles improvisades pels carrerons de ciutats de l'Índia teixint un conglomerat festiu i asfixiant que fa tèmer una estampida fatal en qualsevol moment. El seu regne s'estén per l'Orient al pas ferm de quatre potes vinculades al sustent del planeta.

La relació dels elefants amb la monarquia és evident en la tradició budista del sud-est asiàtic. El paquiderm blanc és propietat del rei, que al seu torn veu incrementat l'estatus en funció del nombre d'exemplars que n'atresori. Un palmarès que, segons els preceptes, no es pot nodrir sota cap concepte amb una captura. O sigui que, si els intenten caçar, la malastrugança resultant pot ser imprevisible.

Delicat dilema el que un rei caçador poc destre planteja un 14 d'abril a la parròquia republicana. La gesta de Ganesha, considerat també com "l'eliminador d'obstacles", pot fer caure en la veneració als descreguts. Un maluc trencat pot ser suficient per la conversió d'aquells que no tenen ni rei ni religió? A veure si ara els aniversaris de la república es convertiran en peregrinacions sagrades d'ofrena a l'elefant omnipotent.

Per cert, que m'oblidava d'un altre eix que vincula l'animal sagrat amb la monarquia. En la tradició occidental s'anomena elefant blanc a aquelles possessions que tenen un cost de manuntenció més alt que no pas els beneficis que aporten. Un saldo, per entendre'ns.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Rescat urgent

Corre la brama que són a punt de rescatar-nos. I jo agraeixo fervorosament l'avís perquè em conec i sé que, com sempre, acabo fent la maleta a última hora i ja hi serem. Embotiré un cabdell de mitjons esparsos a pressió, una sabata i una espardenya i em deixaré el raspall de dents. Sobretot, molt important, que no m'oblidi del carnet de bona persona. Encara no m'han retirat tots els punts i segur que allà això també va molt buscat.

Els senyors rescatadors haurien de saber que soc molt meu. A casa ja m'ho deien. Que n'hi ha ben bé un tip de mi. Però caic tan simpàtic que em plouen els copets a l'esquena. Ho reconec: si una cosa no tinc és previsió. D'aquí el desgavell de l'equipatge. I si algú prova de canviar-me els objectius, em faig el boig i a més encara em riuen les gràcies. Això sí, quan van maldades, em rasco la barba i ser fer un posat seriós que fins ara m'ha funcionat sempre.

Per si encara estem junts pel meu aniversari, soc de mar però mai em regaleu una canya de pescar. Tiberis de peix, els que vulgueu, però això d'aprendre tècniques per assegurar els esquers, invertir en fils resistents i tota la parafarnàlia em posa molt nerviós. Si em voleu fer feliç, rescatadors, tireu més pel Lego. O el Tente. Us en fareu creus de la meva habilitat per apilar totxo! L'amuntego amb una alegria que fa mitja por i tot.

No sé si tenim límit d'equipatge però, com que el viatge potser serà llarg, demanaria també que em deixessin endur el Monopoly. Hi estem enganxats, a casa. Que si jo em venc el carrer de Gènova, que si aquest terreny és meu, que ara tu has posat la mà a la caixa i vas a la presó...I com que soc molt bo retallant, quan se m'acaben els bitllets, paper i tisores i au. Una festa.

D'això, que serem tretze. Bé, catorze, que també vindrà l'Esperança. És que ella s'encarrega de fer els cafès per a tots i seria una llàstima deixar-la a terra. Quines cares llargues a l'esmorzar. Per cert, senyors rescatadors, és ben curiosa aquesta andròmina que ens ha de transportar, no? Té més botonets que el panell dels escons. A veure, llum verd ignició. Ui, això està en anglès. Palanca avall. Encara n'estic aprenent però moon no volia dir (...)

dilluns, 9 d’abril del 2012

Varetes màgiques

Ja fa dies que observo una proliferació curiosa de bruixots contemporanis. Molts d'ells encorbatats i amb telèfons d'última generació a les mans. De fet, normalment fan servir aquests mòbils com si fossin varetes màgiques per transformar un requadre de desordre en blanc i negre en imatges i fotografies de tota mena. L'anomenen codi QR i la veritat és que a mi em recorda molt als temuts megatxis, els sequaços del Megazero, l'enemic virtual d'un dels programes infantils més populars de la televisió.

Algú podrà pensar que la tecnologia ha embolicat tant la troca que ens ha imposat un filtre on tot era immediatesa. On fins ara hi havia un anunci més o menys efectista a la pàgina del diari, aviat hi trobarem imprès el requadre semblant a la típica avaria del televisor que normalment es resolia amb un diagnòstic del tot científic i esotèric : això és d'ells. I per tant ens obliga a brandar la vareta màgica per desxifrar-ne el contingut.

Torna la mística de l'espera. Encara que sigui fugaç. La incertesa de les emocions, les enrabiades i el formigueig arterial. Aquell punt de sorpresa amb què rebíem les fotografies revelades i descobríem que vuit velades de vint-i-quatre no ens elevava a la condició de Cartier Bresson però tampoc estava gens malament. O quan la flama sota el full feia aflorar el missatge amagat darrera d'una cal.ligrafia de suc de llimó. Com haver de girar la tapa del iogurt per constatar que, un cop més, hem de seguir buscant.

Celebro que els QR ens estimulin la imaginació sovint rovellada per la mateixa excel.lència científica. Una massa indesxifrable pren sentit amb l'efecte d'una vareta màgica. El dubte que m'assalta és saber què passarà quan aquest codi estrany hagi d'encriptar una realitat que encara ho és més. Tornaran els megatxis del Megazero? Jo no vull dir res, però l'altre dia van presentar els pressupostos amb aquest format. O sigui que com a mínim si hi ha algun problema podrem recórrer als clàssics en el diagnòstic. Això és d'ells.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Pinçament negatiu


No sé si és per un instint de protecció o per un atzar inexplicable però la majoria de nosaltres hem estat educats en positiu. Jo tinc, jo faig, jo vull. Ego sum a cor què vols. Sembla que si dubtem un moment, el NO ens espera amb els ullals de la ena i els queixals de la o exposats i amb ínfules caníbals. Si no calles et posaré un negatiu. Porta't bé o se t'endurà l'home del no. Bé, sempre hi ha celebrades excepcions. Perquè amb una Urusula Andress sortint del mar abillada amb un biquini incipient, riu-te'n tu del Doctor No.

No ens ho han posat fàcil per estimar allò negatiu, és veritat. Que si soc un truà, que si soc un senyor. Molt bé, Julio. Però què me'n dius del què no ets? És important també. I de vegades preventiu, ves per on. Per exemple : no soc un assassí en sèrie. Jo trobo que és un no-ser ben balsàmic. Les credencials positives ens fan perdre informació perquè les pressuposem benignes. Això quan un pinçament negatiu a temps ens pot estalviar feina i paciència. Primera cita, ell: no soc endreçat, ella: no tinc armaris. Triomf de l'amor negatiu.

Tampoc es tracta ara que una apologia visceral del no ens despisti. Saber que algú no és astronauta no ens aporta gaire informació a no ser que estiguem en òrbita i no hi hagi manera de recuperar la gravetat. Ara bé, entenc perfectament el ciutadà que deixa clar al pòrtic de casa seva que no es dedica a vendre arena. Sempre hi ha algun simpàtic amb ganes d'inventar-se una platja a les cinc de la matinada i si no ho sap estàs llest.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Amnistia confidencial

Cada dia que passa estic més convençut que aquí estan gravant la quarta d'El Padrino en directe i no ens han avisat. I seria tot un detall. Més que res per saber quin paper ens toca i, sobretot, quan acaba el rodatge i ens podem fer tots un fart de riure. I que consti que m'ha sorprès gratament la implicació directa de les administracions tant pel que fa a la part creativa del guió com en les vies de finançament.

Ja em vaig començar a ensumar alguna cosa quan fa unes setmanes vaig sentir que el govern aplanava el terreny per l'arribada dels casinos. Fins i tot em vaig disposar a perdonar el plagi que el president i els seus van fer al gran Berlanga per la via de Bienvenido Mr. Adelson. De fet, quan el cinema dins del cinema es fa amb gust sempre suma. I també trobo impagable i ben trobada l'escena del conseller viatjant a Las Vegas en plan Marlon Brando i engegant allò de "li faré una oferta que no podrà rebutjar". Corleone temptant a Clemenza. Molt bo, sí senyor. Però posats a superar la triologia de Francis Ford Coppola, potser caldria idear nous diàlegs.

M'imagino que la competència entre administracions és inevitable. Va ser veure que la Generalitat muntava una pel.lícula de gàngsters en directe i Madrid vinga, a posar-hi cullerada, per no quedar fora de quadre. I val a dir que la seva línia argumental té pinso per a cinèfils d'aquells de filmoteca que es creuen que ja ho han vist tot. Imagineu-vos, els tretze de Rajoy plantegen que sigui el mateix govern qui blanquegi els diners d'origen dubtós i estafats a l'erari públic. Sublim! O sigui, que fa de la cosa nostra un afer institucional per despistar el gremi de l'hampa. I després diuen que els polítics no funcionen. Però si són uns guionistes que ni a la Warner.

A l'espera de nous episodis jo ja estic frisant perquè m'agafin com a extra. Remenar la baralla no se'm dóna gens malament. I a casa els farà gràcia veure'm al cine. Ja veig el cartell de l'estrena al Casal, allà al poble : Amnistia Confidencial (Live Godfather). Però que soni més fort la claqueta i no amaguin les càmeres. Que aquí ens ho creiem tot, tu.

dimarts, 27 de març del 2012

Trens viatgers


Hi ha un conte preciós de Jesús Moncada que explica la història d'un conductor que el dia abans de jubilar-se decideix fugir amb el seu tramvia. El vell Atanasi s'ha passat els últims quaranta anys pentinant les artèries de Barcelona entre xerrics de ferros, remor de converses intermitents i algun terrabastall a l'ànima. Com el que pertany a la Sílvia. Cada dia a la mateixa parada. Al mercat de Sant Antoni on pujava i el mirava conduïr. Rutina que emprèn ara el viatge d'anada al cementiri on desballestaran vehicle i tramviaire.

Però l'Atanasi no està disposat a què l'intrusisme dels autobusos l'arraconi. Un cop lliure de passatgers, s'omple els ulls de convicció i prem amb força l'accelerador Ciutadella enllà deixant enrere un paisatge de parades òrfenes i rostres bocabadats. Fugitiu a l'escapada lluitant contra l'evidència circular.

Aquest relat que l'escriptor de Mequinensa va incloure a les Històries de la mà esquerra en certa manera suposa un pas més enllà a les ciutats viatgeres. No només elles fan turisme. Per una raó o altra els trens també són inquiets i es reivindiquen com a autònoms visitants. És el cas de l'AVE que l'altre dia venia de Madrid i va decidir saltar-se la parada de Lleida amb cent passatgers a dins i amb un pam de nas. Que no sigui que l'Atanasi detesti els caragols. O simplement que la Sílvia i la seva urgència, visquin ara a Tarragona.

dilluns, 26 de març del 2012

Ben pagats

Un bon dia o potser una nit, Francesc Pujols, Rosalía de Castro, Concha Piquer i Johnny Cash decideixen seure en una mateixa taula. Estan convençuts que s'entendran però, per si de cas la providència fa de les seves, hi conviden també mossèn Cinto Verdaguer perquè s'encarregui de beneïr-la. Aquest podria ser tranquil·lament l'argument d'una hipotètica segona part de l'última pel·lícula de Woody Allen, la guardonada Midnight in Paris. Personatges que influeixen un autor es fan presents un cop els ha invocat i el conviden a anar de festa . En tot cas, per si el productor del geni de Manhattan ens escolta, que tingui present que, un cop surtin els crèdits caldrà substituïr ràpidament clarinets i saxofons per tenores i fiscorns.

La pel.lícula és de Roger Mas, la banda sonora de la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona i l'escenari l'Auditori. Però calen ben pocs acords per adonar-se que també podria ser Duke Ellington i la seva big band al Cotton Club de Nova Iorq. Aquest és el missatge que el de Solsona ens llança amb un discurs musical ple de matisos i l'idioma ric i brillant del mestre Xavier Guitó. Tota la música és, en definitiva, popular. El teixit d'arrels s'escampa arreu del planeta però comparteix codi genètic en totes i cadascuna de les tradicions. I per això els arranjaments fets amb instruments abocats a la sardana no sonen gens estranys quan serveixen per donar un escabrós i poètic toque a degüello mexicà quan la cobla s'aixeca amb la poderosa Bellesa de les Paraules.

A aquestes alçades de la pel·lícula poc ens hauria de sorprendre veure Rosalía de Castro puntejant curts i després llargs. Ni el lacònic servent símbol del poble basc d'Haika Mutil apressat per una de les veus més hipnòtiques d'aquest país. La Santa Espina esten la mà a Johnny Cash perquè la vesteixi de Holy Thorn. I assistim ja curats de gloriosos espants a l'estrena universal d'una copla per a cobla. Als qui vam ser-hi ens diuen, sens dubte, els ben pagats.