La meva llista de blogs

diumenge, 29 de gener del 2012

Urbs ilustrati

Lux lucet in tenebris. Els coneixements i la raó prevaldran a la ignorància del passat. Oi que no sona tan anacrònic recórrer a una expressió dels nostres avantpassats per il·luminar el present? Doncs es veu que un sector de la comunitat científica no ho té gens clar. L'últim congrés internacional de botànica ha decidit que a partir d'enguany, quan es descobreixi una nova planta, no caldrà acompanyar la seva descripció en llatí. O sigui que s'ha acabat el cultiu de Pina negra i Origanum vulgare. No sé vosaltres però per mi, a partir d'ara, tots els científics acaben de perdre la barba, el monocle i la mirada absent perduda a l'infinit.

La història és immanent al nostre entorn. I si no apareix per sí sola només es tracta de clavar amb força al terra la pala del John Deere per trobar-ne els fonaments. Som a l'any 2012 D.C. Tota la terra està ocupada pels anglosaxons. Tota? No! Una vila poblada per irreductibles segrianencs resisteix encara i sempre a l'invasor. Podria ser una nova aventura de Goscinny i Uderzo. Però jo de pocions i marmites de moment només n'he vist per la Festa de l'Aigua. In vino veritas, in aqua sanitas. Us n'adoneu? És que no ho podem evitar. A la colla estem farts de citar als clàssics quan anem al bar o de calçotada. Hereus d'una romanització perdurable o mal acabada, la il·lustració ens esbufega bramuls sàurics al clatell i als almacellencs ens surt el Virgili que portem a dins.

Quan la guineu no les pot haver diu que són verdes. No trobo cap altra explicació a l'ultratge dels botànics. Deu ser perquè ells no tenen un alcalde que els faci la salutació en llatí per Internet. Envejosos del dimoni dels grans ètims virtuals. I com a única excusa es limiten a dir que la llengua de Ciceró i Càtul ja no és moda. Doncs a priori jo, així a grosso modo, penso que són uns esnobs. La seva obceació ad absurdum és per nosaltres casus belli i un coitus interruptus de facto. Ens deixa in albis aquest totum reuolutum que ens indueix al lapsus ipso facto per una interpretació sui generis. És vox populi que aquest mare magnum de despropòsits se'ns representa com un ultimàtum a la paciència. Vade retro, tu.

Com us deia, els pares d'Astèrix i Obèlix encara no han vist una musa en la nostra vila estimada. I això que tenim una sort de menhir que amenaça el Meteosat. Però la singularitat que evoca la seva idiosincràsia ja té el seu lloc entre la setena de les arts. Magistralment, el director Óscar Sánchez H. ha dut a la gran pantalla l'esperit d'un poble que si bé no declina genitius, neda en una originalitat que és d'un vocatiu inexpugnable. Un expert en ovnis que entraria amb carnet VIP al club de Charlton Heston. Un ciutadà que mentre era legal matava per les cases. Porcs, puntualitza. Un temporer que pinta baobabs. Una venerable senyora que fa de la falconeria un art per a coloms en equilibri zen. I més imperatius d'una urbs ilustrati.

I que consti que la meva defensa no s'inscriu en cap intent de captatio beneuolentiae. Als botànics: errare humanum est, sed perseverare diabolicum.

dimecres, 25 de gener del 2012

Uniforme laboral II

ALS JUTJATS


-  Ricardo, ara sí que podem dir que mos han fet un traje a mida, che!
- Ja ho veus, president, esta gent no sap distingir entre un "detallito" i un uniforme laboral.
- Per cert, truca a Bigotes i demana les mesures de Mariano. Pense que este any per Falles ja seré a Madrid.
- I te perdràs la Gran Cremà, curita?
- De cap manera. Açò comença demà! I si no, mira la premsa roja.
- La que defensa Garzón i altres corruptes, no?
-Exacte. D'això, Ricardo...
-Digues dipu... ai, president.
- Curita ho será ton tio.





dimarts, 24 de gener del 2012

Bugada general

Si un dia m'he de quedar tancat tota una nit per accident dins d'un negoci, que sigui en una drogueria. No sé com explicar-ho. Té un magnetisme que m'empeny portes endins i m'obliga sense remei a impregnar-me del seu univers d'olors en suspensió. Almesc, dissolvent, sabó de Marsella, aiguarràs. Batibull olfactiu en boja efervescència a un pam de tornar-se físic. Sovint penso que només hi falten unes fades voleiant enlaire, una música de Paolo Conte i una veu de fons escopint de mala gana paraules en francès perquè la botiga sencera es converteixi en un flascó enorme del millor perfum.

Quina mística, el droguer. De petit el veia com una mena de fetiller de conte. Coneixedor ancestral de metzines, dosificador metòdic de químiques i pólvores multicolors. Mag de la taca impossible. Flagell implacable de les aigüeres embossades.

Malgrat que la meva nostàlgia sentimental flueix per les botigues de barri, saber que una de les principals cadenes de drogueria alemanyes acaba d'entrar en fallida m'ha posat en guàrdia. I m'he fet aquesta pregunta: com poden perdre terreny amb tant de drap brut campant? És per això que vull reivindicar-ne la vigència i plantejar noves vies de negoci.

Ja no parlo d'un blanquejador de diners, que també seria útil i requerit. Sinó més aviat del futur que veig en alguna fórmula per protegir els bitllets de la humitat un cop els retirem dels bancs i tornin a sota de la rajola d'on mai s'haurien d'haver mogut. Un remei contra els estralls de les arnes tampoc aniria gens malament. Llevataques especials per expedients presumptament impecables. L'impuls definitiu per les drogueries veu la meva ingènua esperança en la justícia. Perquè quan deixen de regalar-te un vestit per cada dia de l'any, bé que et comences a plantejar una bugada general. Per mi, centrifuguem-ho tot.

diumenge, 22 de gener del 2012

Salut!

Diuen que els primers bevedors de gintònic van ser els soldats de l'exèrcit britànic a l'Índia. Uns moderns del segle XIX. Es fa difícil pensar que en poguessin prendre sense acompanyar la ingesta amb una conversa edificant sobre l'última temporada de la sèrie de televisió que són a punt de baixar-se. I amb David Lynch i Jean-Luc Godard pendents d'existir. Però es veu que no només era possible sinó saludable. Amb la quinina que duu la tònica combatien la malària i amb la ginebra l'avorriment. Pura medecina. I sembla que la reina mare d'Anglaterra era de cuidar-se. I de divertir-se.

No sé quina edat tenien els soldats de l'imperi britànic però segur que rondaven la trentena. Constato que a partir d'aleshores, amb la salut t'hi mires més que mai. Passes de no tenir roba esportiva a fer maratons cada diumenge. I de sobte et preocupa la malària gorja avall. I res de medicaments genèrics. Vols assegurar el tractament i acures la composició i posologia de cada tònica. Jo ho tinc claríssim. El dia més insospitat demanarem un gintònic i ja no serem ningú. Haurà nascut el Frenadol on the rocks.

dijous, 19 de gener del 2012

Individus alfa

Qui més qui menys ha topat amb un individu alfa en algun moment de la vida. Fins i tot estic segur que algú de vosaltres ho ha estat i ara dissimula mig somriure. Parlo de líders naturals, carismàtics. Del capità de l'equip de beisbol i de la cap d'animadores. Del delegat de classe i del campió en expulsions. De John Wayne i d'Ivanhoe, com defineix brillantment Yasmina Reza a Un Déu Salvatge.

No són necessàriament uns milhomes despietats amb el rècord mundial en rots per minut. Ni cal que donin un tracte agropequari als seus subordinats per guanyar-se el rang. Té més a veure amb la seva capacitat d'influència i seducció. Fan que vegis com un privilegi que et demanin un bolígraf. O que et facin còmplice d'una barrabassada que et posa en risc el bon nom. Si considera que has ser la meitat de triomfador que ell, tindràs el luxe de lligar-te una quarta part de les noies que descarti. Però si no li agraden les teves orelles aconseguirà que sigui Walt Disney qui et bategi.

Doncs ara es veu que als individus alfa d'institut els han sortit competidors. Ja no es diuen John Wayne ni van a cavall malgrat que podrien fer-ho per la seva condició de tres mosqueters. Standard & Poors, Moody's i Fitch són els graciosos de la classe. Els anomenem agències de qualificació quan es dediquen a fer tot el contrari, desqualificar-te. Que si tu et fas amb Irlanda jo no et parlo. Que si Grècia és una cutre i mira com vesteix. Que si Espanya és com elles però de moment la convidem al cine que així ens deurà un favor. Us ho juro per Snoopy, per Snoopy.

dilluns, 16 de gener del 2012

Enuig policial

Hi ha dies que, malgrat ser dilluns, et despertes exultant. Destil·les felicitat i això es nota perquè els teus pronoms febles són més vigorosos que mai. I t'adreces a tots aquells que en van mancats per donar-los-en. Ni t'esforces en dissimular la teva alegria i és per això que gemines eles i trenques ces pels descosits. Coses de la il·lusió, de la mancança de vel·leitat i de veure't instal·lat en un feroç idil·li d'ampul·loses cavil·lacions.

Felicitat a dojo. Tempesta reparadora d'accents diacrítics, dígrafs, dièresis i atacs frontals als pleonasmes i a les histèries sense hac. I, creieu-me, ho he intentat però tot i algunes recomanacions policials no he aconseguit que les enyes m'activin la mala llet.  He tancat tots els accents damunt de les as i res. Fins i tot m'he passat una bona estona pensant paraules amb jota com a fricativa velar sorda sense cap èxit. Que no m'enfado més quan ho faig en castellà, vaja.

Primer creia que la cosa només funcionava si vesteixes uniforme. Però tot seguit he pensat en el capità Haddock i la teoria se me n'ha anat a prendre vent. Perquè el degà dels mariners irascibles és un artesà del renec en català. I jo aprofito l'ocasió per recomanar el seu diccionari a un sector dels Mossos. Per si tenen ganes d'emprenyar-se en la llengua de Josep Pla. Que si una banda d'encenalls de pallús amb confitura d'eriçó decideix abaixar-te el sou sempre els pots dir que són un ectoplasma de bunyol estrafet. O uns escanyabruixots amb all-i-oli, que ve a ser el mateix. Llamp de rellamp.

divendres, 13 de gener del 2012

Divendres tretze

A mi els gats negres em cauen més aviat simpàtics. Tenen una elegància amb reminiscències de divinitat egípcia força seductora. La veritat és que tampoc no porto una estadística massa exacta de la relació entre el contacte visual que hem establert al llarg dels anys i el camp magnètic de la mala sort. També he de reconèixer que el meu principal neguit quan tombo la sal és haver d'escombrar. I la meva esperança quan trenco un mirall, haver escombrat prou bé.

Ara bé, malgrat que aquest mal averany és negociat de cultures anglosaxones, la saga de pel.lícules del Divendres 13 ha forjat les meves primeres nits en blanc d'infantesa parapetat als llençols a l'espera de l'embat final d'en Jason. El petit zombi amb ganes de sarau al campament d'estiu sembrant el pànic a tort i a dret.

Tot plegat són records que, quan més superats els creia, tornen amb una vivesa i actualitat irreductibles. Divendres és el dia que hi ha consell de govern. I tretze són els ministres de l'executiu. Fins al punt que ja se'ls bateja amb un sobrenom que sona a títol de western : Els 13 de Rajoy.  Però ara parlàvem de terror i sembla que en tindrem una entrega setmanal cada divendres, que serà tretze.

En Jason surt del llac i branda un matxet. En Mariano entra a la Cambra i ensenya unes tisores. En Jason deixa una víctima penjant d'un sac. En Mariano deixa el diàleg social penjant d'un fil. En Jason es posa una màscara d'hoquei per repartir joc sagnant. En Mariano se l'ha tret i comença la partida.

dimecres, 11 de gener del 2012

Bandes sonores

M'ha costat una mica deixar de ser Dean Martin però al final ho he aconseguit. No ha estat fàcil us ho dic de veritat. Jo diria que només passa durant les festes de Nadal que la vida incorpora bandes sonores a les nostres passes i ens fa actors de musicals o crooners  efímers mentre regirem figures de pessebre o triem tions. Em pregunto per què no és possible en altres moments de la vida quotidiana.

Imaginem per un moment que, quan som a punt de córrer per atrapar algú que s'ha oblidat un feix de bitllets al seient del metro, de sobte s'activa pels altaveus la banda sonora de Carros de Foc. Jo de vegades, quan corro, sento aplaudiments de fons però això ja és un altre capítol. També seria un detall que, mentre caminem per la Setena avinguda de Nova Iorq, poguéssim provocar amb les sabates els primers acords de clarinet d'una pel.lícula de Woody Allen.

Aquestes bandes sonores ens farien protagonistes fatals de la nostra vida. I de tan èpics, alguns tràngols s'assumirien millor. Arribaria un dia que, coincidint amb el cop de porta de la nostra estimada que ens acaba d'engegar, el món seria un bolero, i nosaltres Nat King Cole. Els veïns, que ho han sentit tot, farien servir el saler de maraca i repetirien els cors dels nostres laments.

Em pregunto si avui, durant la tercera sessió de judici, l'expresident balear Jaume Matas ha tingut feina per silenciar una Liza Minelli que ressonava amb el seu Money-Money obstinat o més aviat s'ha sentit protagonista d'una solemne missa de Requiem. Bandes sonores per resituar-nos quan ja només som un deixant de nosaltres mateixos.

dimarts, 3 de gener del 2012

Homenatges quotidians II

Ja m'imaginava que tard o d'hora passaria. Els homenatges quotidians són implacables i s'actualitzen amb una rapidesa que fa feredat. Ara, això no treu que s'hagi de buscar cert consens per decidir què celebrem i què no. Perquè d'acord, les mesures que els governs estan multiplicant per veure si tenim sang són tràgicament famoses. Però tampoc cal ara que els dediquem un carrer. Dic jo. Què serà el següent? La plaça de la Prima de Risc? O l'avinguda de l'Atur Desbocat, potser?

Als qui estem més acostumats a homenatges com les places del dònut, de l'aspirina o de la pinça ens costa assimilar aquestes ironies tan macabres. Estic convençut que la intenció ha de ser més innocent i se m'escapa alguna cosa. Ves que no sigui un tribut a Marilyn Monroe. O al sastre de Francisco Camps.

diumenge, 1 de gener del 2012

Insert coin

Que es veu que era una broma. Ara resulta que, malgrat les profecies maies, el món no s'acaba el 2012. Ni bé, ni malament. Punt i seguit. I per si algú ja s'havia fet il·lusions, surt la NASA i aporta explicacions científiques. O sigui que a partir de demà tots al gimnàs, a deixar de fumar i a ser millors persones. Que ja m'ho conec allò de prometre amb la comoditat de saber que no caldrà complir. Parlant de política, jo després del consell de ministres de divendres ja m'ensumava alguna cosa. No entenia per què tant d'enginy per retallar molt, congelar més i ofegar millor si no quedarien víctimes.


Un punt de solidaritat amb tots els qui ahir, sabent que avui s'acabava el bròquil, vau reclamar l'atenció fent dringar una copa plena amb la cullereta. I us va recordar de la mare del vostre patró que us observava amb resignació i incredulitat des de la cadira. No patiu, al rei li va passar el mateix. També va fer cas als maies i convençut que no quedaria temps per debatre res decideix finalment passar comptes amb la ciutadania i ens ensenya la factura. Doncs mala sort. Només hem passat de pantalla i la partida continua. Posant més monedes, evidentment.