La meva llista de blogs

dimarts, 27 de març del 2012

Trens viatgers


Hi ha un conte preciós de Jesús Moncada que explica la història d'un conductor que el dia abans de jubilar-se decideix fugir amb el seu tramvia. El vell Atanasi s'ha passat els últims quaranta anys pentinant les artèries de Barcelona entre xerrics de ferros, remor de converses intermitents i algun terrabastall a l'ànima. Com el que pertany a la Sílvia. Cada dia a la mateixa parada. Al mercat de Sant Antoni on pujava i el mirava conduïr. Rutina que emprèn ara el viatge d'anada al cementiri on desballestaran vehicle i tramviaire.

Però l'Atanasi no està disposat a què l'intrusisme dels autobusos l'arraconi. Un cop lliure de passatgers, s'omple els ulls de convicció i prem amb força l'accelerador Ciutadella enllà deixant enrere un paisatge de parades òrfenes i rostres bocabadats. Fugitiu a l'escapada lluitant contra l'evidència circular.

Aquest relat que l'escriptor de Mequinensa va incloure a les Històries de la mà esquerra en certa manera suposa un pas més enllà a les ciutats viatgeres. No només elles fan turisme. Per una raó o altra els trens també són inquiets i es reivindiquen com a autònoms visitants. És el cas de l'AVE que l'altre dia venia de Madrid i va decidir saltar-se la parada de Lleida amb cent passatgers a dins i amb un pam de nas. Que no sigui que l'Atanasi detesti els caragols. O simplement que la Sílvia i la seva urgència, visquin ara a Tarragona.

dilluns, 26 de març del 2012

Ben pagats

Un bon dia o potser una nit, Francesc Pujols, Rosalía de Castro, Concha Piquer i Johnny Cash decideixen seure en una mateixa taula. Estan convençuts que s'entendran però, per si de cas la providència fa de les seves, hi conviden també mossèn Cinto Verdaguer perquè s'encarregui de beneïr-la. Aquest podria ser tranquil·lament l'argument d'una hipotètica segona part de l'última pel·lícula de Woody Allen, la guardonada Midnight in Paris. Personatges que influeixen un autor es fan presents un cop els ha invocat i el conviden a anar de festa . En tot cas, per si el productor del geni de Manhattan ens escolta, que tingui present que, un cop surtin els crèdits caldrà substituïr ràpidament clarinets i saxofons per tenores i fiscorns.

La pel.lícula és de Roger Mas, la banda sonora de la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona i l'escenari l'Auditori. Però calen ben pocs acords per adonar-se que també podria ser Duke Ellington i la seva big band al Cotton Club de Nova Iorq. Aquest és el missatge que el de Solsona ens llança amb un discurs musical ple de matisos i l'idioma ric i brillant del mestre Xavier Guitó. Tota la música és, en definitiva, popular. El teixit d'arrels s'escampa arreu del planeta però comparteix codi genètic en totes i cadascuna de les tradicions. I per això els arranjaments fets amb instruments abocats a la sardana no sonen gens estranys quan serveixen per donar un escabrós i poètic toque a degüello mexicà quan la cobla s'aixeca amb la poderosa Bellesa de les Paraules.

A aquestes alçades de la pel·lícula poc ens hauria de sorprendre veure Rosalía de Castro puntejant curts i després llargs. Ni el lacònic servent símbol del poble basc d'Haika Mutil apressat per una de les veus més hipnòtiques d'aquest país. La Santa Espina esten la mà a Johnny Cash perquè la vesteixi de Holy Thorn. I assistim ja curats de gloriosos espants a l'estrena universal d'una copla per a cobla. Als qui vam ser-hi ens diuen, sens dubte, els ben pagats.

divendres, 23 de març del 2012

Bones persones

He sentit moltes vegades i cada vegada veig més certa l'expressió que som un número. Que som víctimes d'una deshumanització oficial que ens transforma en mercaderia comptable a la mida d'un processador informàtic. Celebrem-ho, la majoria no portem encara cap xip instal·lat sota la pell. Ni pitem en creuar la caixa del supermercat. De manera involuntària jo no perdo l'esperança que el dia que m'identifiqui el lector de codi de barres del Condis, com a mínim el meu valor en pantalla no equivalgui a un saldo.

Ens caldria plantejar-nos però quina utilitat té la nostra informació oficial. Què diu realment de nosaltres la targeta d'identitat que guia la nostra traçabilitat en la cadena de producció. Fotografies memorables a banda, inclouen un recordatori si més no simpàtic del nostre sexe. El món està ple de mascles i femelles desmemoriats i quan fallen les pnemotècniques, l'administració ja s'ha avançat per ajudar-nos.

També m'agrada molt una casella del DNI batejada com equip on hi ha una tira de nou dígits entre lletres i números. Així, perquè no ho entenguem. Ho posen xifrat i d'aquesta manera no saps si t'ha tocat amb l'equip dels perdedors, dels qui tindran segona residència o d'aquells que diran que, escoltat vint anys després, Franco Battiato tampoc està tan malament.

Per no parlar de les llegendes que han inspirat les tres últimes línies del revers del document. Uns diuen que hi consta si tenim antecedents policials. Altres que ho posen fàcil als funcionaris per renyar-te ja que poden saber quantes vegades has perdut la targeta. I jo crec que no volen dir res però mentre fabulem sobre el seu sentit no ens queda temps per pensar en l'atur, els casinos i els desnonaments.

Queda lluny ja l'època en què la teva carta de presentació incloïa l'ofici. Era important que l'autoritat sabés si parlava amb un jardiner, un banquer o un negre literari. Vulguis que no la Guàrdia Civil en saber-ho, canviava de registre lingüístic. També agraïa saber si eres fill de Teresa i fill de Josep. Però hi ha certs elements que de seguida tenim clar de qui són fills sense llegir-ho al document. I aquesta és una informació que considero més útil i no hi consta.

No seria més fàcil la vida si a les dades oficials hi constés que tenim una debilitat especial per mutilar retrovisors dels cotxes aparcats al barri? O que som lents a l'hora de treure la cartera quan hem sopat amb un amic i toca retirada. Fins i tot si dormim amb mitjons o si fem servir la pinta de micro en sortir de la dutxa, davant del mirall.

Un amic m'ho va fer notar amb la fotografia que encapçala l'escrit. Han canviat els paràmetres d'identificació i això activa la picaresca. Huertos Rafel Alpicat ho té claríssim al seu anunci, tu. Si tanques negocis amb ells, et regalen el carnet de Bona Persona. Que es veu que es cotitza a l'alça i va molt demanat. I de propina la polsera antimosquits. Perquè quan el tinguem serem tan bons que no matarem ni una mosca.

diumenge, 18 de març del 2012

Ostatges preferents II

El millor de tocar en una presó no és només tenir la seguretat que el teu públic no es pot escapar. O que com a mínim ho tindrà una mica més difícil. Per mi, el més impactant són els espais de llibertat condicional que articula la música. Tant per als presos com per a nosaltres, humils intèrprets. L'aire s'esmuny pels tudells dels saxos i dibuixa una secció rítmica que ens embolcalla a tots en un nou captiveri. Com una llibertat que empresonem per poder retenir-la.

De fet, els mateixos pentagrames de les nostres partitures en són una bona metàfora. Cinc barrots que encaixonen figures, valors alterats, contratemps. Com a la majoria de presons. La clau de volta que desactiva les reixes és la força simfònica, les bandes sonores que cadascú trasllada lliurement als seus relats interns.

El swing de Glenn Miller ens obre cel.les perquè ens repartim per les diferents posicions del pentagrama. Construïm l'acord. Que sigui dissonant ha perdut tota importància. El que compta ara és atacar un calderó que ens allargui l'harmonia. Per uns instants la música ha fet de nosaltres els seus ostatges preferents.

dimecres, 14 de març del 2012

Ciutats viatgeres

Mai m'havia plantejat que les ciutats es puguin envejar entre elles. Que de cop i volta un dia es rebel·lin i decideixin que ja n'hi ha prou de ser la Gran Poma que mai no dorm i ha arribat el moment d'arrabassar a Roma la seva condició d'eterna. Hèlsinki cansada d'abrics i guèisers i amb la canícula d'El Caire al punt de mira. I París, tipa d'amor i de llum,  oferint el Montparnasse a canvi d'una nit blanca petersburguesa.

Acceptar aquest supòsit d'altra banda comportaria donar per fet que les ciutats viatgen. Es fan visites furtives que alimenten la seva enveja. I qui sap si aquest turisme el fan amb nosaltres a dins i ara resultarà que hem voltat més món del que pensàvem.

Un bon dia d'hivern Barcelona va agafar l'AVE cap a Lleida i es va enamorar de la boira. Siluetes retallades en un núvol arran de terra. La va captivar tant que, amb l'amenaça de la primavera a la cantonada, avui ha decidit obrir l'enorme flascó que se'n va endur i l'ha escampat del Besòs al Llobregat.

Cristòfor Colom assenyalant el curs del Segre. Indíbil i Mandoni, els herois ilergetes, somiant gestes mediterrànies, mar enllà.

diumenge, 11 de març del 2012

Calendaris reversibles II


Els aniversaris són el nostre baròmetre cíclic de l'emoció. El retrovisor que espera les ganes urgents de trencar-lo a bocins. O el millor reflex, expansiu i en majúscules. Fregant la hipèrbole. Soterrant-nos al pou. Mecanismes del record com un aspersor d'aigua freda.

La perspectiva d'un altre onze de març ens posa de nou davant d'un llast de dolor irreparable. Atemptats perennes que fan físiques les absències. Ferralla, fum i udols mai prou esmorteïts i en itinerància temporal des d'Espanya fins al Japó.

Data pel record i la solidaritat que deixa una vegada més l'escletxa necessària pels calendaris reversibles. I jo vull compartir el meu. Perquè una germana et fa tiet i proliferen els esclats de futur a les terres més ermes.

"Hiroshima es va omplir de flors. Per tot arreu s'escampaven blauets i gladiols, i campanetes i lliris que renaixien de les cendres amb extraordinari vigor, desconegut fins aleshores en les flors" (Marguerite Duras)

dijous, 8 de març del 2012

Blau pinya

Si perseveres, canvies la realitat. A les portes d'una vaga general podria ser un bon eslògan per esperonar tropells d'emprenedors amb intencions plenes d'òxid i les maletes fetes. Però la meva referència al canvi es mou més pels camins de la manipulació acceptada. Estem d'acord que les pinyes no són blaves. Però arriba una marca de caramels, pinta l'envoltori per idenfiticar el seu sabor més tropical i tots som carn de sinestèsia. Fins i tot el contagi va arribar a un dels gelats més populars dels anys vuitanta, amb forma de tauró i records olfactius també a pizza hawaiana.

De la mateixa manera que les pinyes blaves, la perseverança ha fet també que aquest sigui el color inquietant i més freqüent de les demostracions escatològiques dels anuncis de compreses. Una mena de mecanisme per intentar canviar una realitat incòmoda amb una mentida inisistent que busca l'acceptació.

Per sort hi ha pinyes que, per més blaves que les pintin, no hi ha qui se les empassi. Plantejar que el model d'immersió lingüística de les escoles del país és un problema passa del blau al groc més vergonyós. I haver-ho de justificar davant d'un tribunal situa la dreta de tornada a la caverna de color gos com fuig.

Faré una prova al més pur estil d'astre intercomarcal de la plana de Vic, a veure si involuciono la ciència: la Terra és plana, ho sap tothom.

dilluns, 5 de març del 2012

Putinejant cromos

Corrien principis dels anys noranta quan recordo que fèiem números per gestionar gelosament la setmanada a base de llaminadures. Si calia, ens posàvem estrictes com la Merkel i quadràvem caixa amb coca-coles de pesseta. Es tractava de fer net diumenge, dia oficial en què s'obria i es tancava hermèticament la veda, fins a una nova setmana de mèrits. Val a dir però que sempre hi havia un avi atent i preparat per un rescat ocasional o per salvar l'objectiu de dèficit dels més golafres.

La dèria per omplir àlbums ens empenyia sense remei a la compra compulsiva de xiclets. I el cromo més cobejat va ser sens dubte el del temible Toxo Vibora. Continuo pensant que estadísticament era impossible que existís. És més, m'atreveixo a afirmar que l'enriquiment dels dentistes de la comarca amb tots nosaltres va ser directament proporcional a les col·leccions incompletes que ens va deixar la casa G.I Joe. Això sí, tothom tenia un cosí que l'havia aconseguit canviant-lo per tota la resta de soldadets rasos de la saga. Un cosí que casualment no vivia al poble i devia estar molt enfeinat amb el contraban de xiclets perquè mai ningú ni el va ensumar.

Era aquesta la filosofia. Aconseguir un estoc de cromos com a base del troc per tenir controlat l'àlbum. I alimentar la idea d'un exemplar únic, intocable, inabastable per ser moneda de canvi. I això em fa pensar en les eleccions d'aquest diumenge a Rússia. Amb la diferència que nosaltres teníem la norma d'or de no comprar mai els cromos. Els intercanviàvem. Tot i que, pensant-ho bé,  Dmitri Medvedev i Vladímir Putin també ens han seguit l'estela a la seva manera. El meu càrrec a canvi del teu, amb inversió prèvia de xiclets a l'engròs. I si no em donen el Toxo Víbora, doncs el dibuixo i llestos.

Castigat i a l'hora idealista el poble rus que usa la mateixa paraula per referir-se a veu i a vot ( голос). I el sotmet d'aquesta manera a una afonia crònica en qüestió de democràcia. Les revoltes al carrer però obren una escletxa pels parlants d'un idioma que també fan servir indistintament un únic vocable per designar món i pau (мир).

Mentrestant, a l'espera que el despotisme es congeli pels fusos de Sibèria, el millor antídot acaba sent com sempre l'humor. L'altre dia, la meva professora de rus em feia notar que les "transicions" al seu país eren un relleu cícilic entre calbs i caps ben poblats. Lenin, calb. Stalin, amb mata inexpugnable. Khrushev, pelat. Brezhnev ple de cabell. Gorbatxov, com una bola de billar. Ieltsin, cabell canós. La Maixa somriu abans de concloure l'acudit : Putin, calb - Medvedev, amb cabell, Putin, calb - Medvedev, amb cabell. I així, successivament.