La meva llista de blogs

dijous, 31 de maig del 2012

Rutina festivada

Només les ciutats disposades a celebrar-ho tot aconsegueixen convertir en moda la quotidianitat. Creen mecanismes per festivar allò essencial i poder impregnar així la setmana laboral d'anticiclons sabàtics. Metòdiques artesanes de l'evasió domèstica concentren l'energia creativa sobre el que ens és més indissoluble per assegurar el tret. I per això les seves preses no són grandiloqüents ni platòniques. Sinó més aviat d'intendència diària. Com una pinça d'estendre, per entendre'ns. I com que no corren temps d'experimentar amb caviars, doncs ens inventem un sommelier d'aigües i llestos. Rutina festivada.

Vull aprofitar el noranta-dosè aniversari de la meva iaia per parlar de la seva relació especial amb el pa. Farina de blat, aigua, sal i llevat. Quartet bàsic de tonalitat aparentment menor i sense pretensions que ella ha convertit en una mena de gos pigall de tots els àpats. Fins i tot de les postres, si no l'amagues a temps. Algú dirà que és per allò de la postguerra lligada a una sort de fam retroactiva. Però jo hi veig més un actiu visionari, de caçadora de tendències. Per a ciutats disposades a festivar.

Pa de nous, d'oli i ceba, de Sant Jordi i d'espelta unint esforços perquè celebrem els dies que badallen. Oasis tangibles, hipèrboles minúscules, al.lucinògens de curta volada. Petites crosses per poder treure el cap a la superfície quan més sentim que la massa som nosaltres. Que ja ens tenen dos corrons enormes disposats al damunt per modelar-nos. Per foragitar el nostre prisma festiu. I fer del seu ofec, el nostre pa de cada dia.

diumenge, 20 de maig del 2012

Conciutadans extraterrestres

Re-Mi-Do-do-Sol. Amb aquestes cinc notes i una bona dosi de perplexitat, l'operari de línies elèctriques Roy Neary entrava en contacte amb els tripulants d'un objecte volador no identificat a l'oscaritzada Encontres a la Tercera Fase, de Steven Spielberg. Fil musical convertit en comunicació interplanetària per constatar un cop més que, quan els nostres veïns d'òrbita tenen ganes de fer-la petar amb nosaltres, eviten la via convencional perquè no ens ho fem tot a sobre. D'alguna manera diguem que s'avancen a les nostres reaccions fisiològiques i saben quins estralls poden provocar si un dia ens tusten l'esquena a la cua de la fleca i ens pregunten amb naturalitat si som l'últim. I per això, doncs Re-Mi-Do-do-Sol. Amb orgue reverberant.

Un bon dia, enllestida la compra a la fleca, fulleges un diari i t'adones de fins a quin punt és cert allò que la ciutat està pels núvols. O fins i tot que sembla d'un altre planeta. Perquè bàsicament ho és i fa quaranta quilòmetres de diàmetre. Barcelona gravitant damunt dels caps dels barcelonins. Visió privilegiada per estar a l'aguait i impugnar si cal l'actitud dels homònims habitants. Re-Mi-Do-do-Sol?

L'admirable tossuderia d'un bon historiador ens descobreix a Altres Barcelones la figura del científic Josep Comas i Solà. Astrònom precoç, ja d'adolescent divulga coneixement i entre els seus descobriments figura el petit planeta que bateja amb el nom de la capital catalana. Vida dedicada, a observar i desxifrar el cel quan a la ciutat encara s'hi veien els estels. I d'aquesta passió, el nom de la seva residència, la Villa Urània, al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Al seu testament, el científic disposa que la finca es converteixi en un observatori o bé en un centre cultural o educatiu.

Fa escassament quinze dies Villa Urània era a punt per l'enderroc per ordre de l'Ajuntament. Un procés que la insistència d'uns quants veïns i pertinent renou a les xarxes socials va aconseguir aturar en un triomf de la restitució de voluntats. A la mateixa hora que sorgia l'inimaginable i pensant en els nostres conciutadans extraterrestres trec el cap per la finestra i em recull la mirada un arc de Sant Martí. Re-Mi-Do-do-Sol.



dijous, 10 de maig del 2012

Metamorfosi inesperada

El fet de despertar i trobar-me una corbata amb camisa i americana a joc, tot ben planxat als peus del llit ja m'ha fet sospitar alguna cosa. Jo que tinc una relació més aviat zoològica amb l'armari. Desconcertat però disposat a jugar la partida amb aquest destí oníric m'he vestit procurant no arrugar la roba. Abotonar-se és una qüestió de començar per baix. Quan ja em preparava per una escena digna de Rowan Atkinson he vist com els meus dits s'entregaven lliurement al nus de la corbata, com si aquest ritual fos el seu estat natural. Me les he pessigat, per veure si desistien. Però res, impertorbables.

He tancat la porta de casa i quan he entrat a l'ascensor, m'hi esperava el veí del cinquè, el mecànic, amb una fila semblant a la meva, ben encorbatat i amb un maletí de negre elegant. Sense temps de poder-me posar en guàrdia he entès que les cinc de la matinada no és cap hora per bodes o àpats d'etiqueta però he optat per respirar lentament, mirar el rellotge i seguir la partida.

Enllestit el balanç sobre el temps i encara al tercer pis la qüestió econòmica ha irromput a la conversa, com un intrús consentit. I quan era a punt de dir que sí, que són tots uns lladres, i que mira els banquers, els meus llavis han perdut tota subordinació. Garratibat però sense poder aturar les meves paraules m'he sentit a mi mateix dient que, malgrat afrontar un període de creixement negatiu sostingut, la volatilitat desapareixerà i els tòxics s'anotaran pèrdues. Primer he pensat que era un simple atac de rapsòdia sobtada derivat de la meva feina. Però quan el veí del cinquè m'ha donat la raó, que la prima de risc es relaxarà i el FROB sortirà al rescat, m'ha tornat la suor freda.

El que havia començat com un joc de proves a poc a poc s'anava convertint en un mal argument que m'eriçava la pell. Va ser en aquest punt d'atzucac que vaig llambregar els titulars dels diaris en creuar el quiosc. I ho vaig entendre tot. De la nit al dia algú ens havia convertit a tots en accionistes d'un banc en hores baixes. Canviant el rumb de les nostres vides i dotant-nos d'un nou rol. I també dels maldecaps i indumentària propis de la nostra flamant condició.

Víctimes, en definitiva, d'una metamorfosi inesperada com la del kafkià Gregor Samsa. A contramarea aguantant la respiració en aigües del surrealisme. Com un exèrcit d'escarabats. Piloters i banyuts.



dimarts, 8 de maig del 2012

Banc bo

D'illes del tresor n'hi ha moltes i és cosa de cadascú trobar la millor manera de ser un bon Stevenson. Fins i tot sense la necessitat de grans mapes reveladors ni dreceres resolutives. El bon govern en l'heroica empresa demana estratègia, imaginació i sobretot un notable sentit de la pròpia complaença per esperonar-nos fins a les portes del botí.

Jo diria que vaig començar a ser un Stevenson en potència des de ben petit, a taula. Quan tocava verdura s'imposava la perícia per aconseguir que l'àpat dels dimonis orbités al voltant d'un premi reparador que diluís el tràngol de la bleda i el bròquil. L'objectiu era la cansalada o la mongeta seca que separava amb precisió i mètode de taxidermista per menjar-les al final.

Seria injust pensar que aquest procés es repetia sempre en negatiu. Els gloriosos dies de paella, el meu enginy del triatge irrompia de nou a les estovalles en una festa de l'espera del plat que reservava a part i que es convertia en un conglomerat d'homenatge de sípia, potes de calamar, gambes i altres crustacis.

Passats els anys i ben contaminat per l'actualitat econòmica m'adono que en certa manera el que jo feia amb les meves arts era crear bancs dolents a petita escala. Discriminava i aplegava en un sol espai aquells actius si no tòxics, summament avorrits i tediosos perquè no m'espatllessin l'excel.lència de la resta. Tinc dret a pensar també que d'aquesta operació se'n derivaven suculents bancs bons. Aquell oxímoron, financerament parlant.

Això sí, en el meu cas, el premi no m'exonerava de la penitència. Les conseqüències dels meus bancs dolents particulars me les menjava tot solet. Si calia, amb molt de pa i el nas tapat sota l'atenta mirada d'uns observadors molt familiars que s'asseguraven de la ingesta i recordaven quins eren els càstigs.
Però ja se sap, hi ha tresors i tresors. I Stevensons més Stevensons que no pas altres.

dimecres, 2 de maig del 2012

Homo talpa


Diuen els cronistes més reputats que va ser cap al segle vint-i-u que l'home va ensopegar i va caure rodolant escala evolutiva avall. Una nata sense precedents que el va dur de pet a viure sota terra. La voluntat d'adaptar-se a l'entorn havia estat sempre l'imperatiu d'una fugida cap endavant en les habilitats humanes fins aleshores. Les necessitats verticals van forjar un homo erectus de cap dret i un cop virat el prisma panoràmic l'homo sapiens obria eufòric un ventall de realitats engrescadores per explorar. Fins que les va veure tan i tan clares que va caçar la mala deriva de tot plegat. Va ser aleshores quan va decidir que no en volia saber res més d'aquell merder i va fugir espantat buscant respostes al subsòl. Aquest va ser l'inici dels homes talp. Una mena de retorn de la humanitat a la caverna, a recer del seu propi Frankenstein.

Parlar-ne des de la comoditat del segle vint-i-cinc pot resultar presumptuós i petulant però es veu que a principis dels anys dos mil la necessitat de l'homo talpa  d'amagar-se sota terra estava més que justificada. Ordre econòmic embogit, devastació natural, pobresa, desigualtats. Parlem d'una era en què l'humà encara havia de treballar per sobreviure i a la superfície un dels béns més escassos s'anomenava contracte laboral. La pedregada diària predisposava amablement a baixar més avall del que un bon poeta de l'època va encertar en anomenar el cel dels talps.

La majoria de les comunicacions, a més, encara eren terrestres, depenien de combustibles que ara són més que fòssils i es pagaven a un preu que et feia imitar l'estruç. De fet, una de les primeres societats subterrànies documentades de l'època es va originar al Mediterrani com a resposta a unes taxes per conduir que batejaven com a peatges. I quan la mesura es va fer extensiva a les autovies, la trepanació del substrat es va multiplicar a una escala incalculable. I les mans dels homes es van reblar amb unes urpes excavadores com un elixir de supervivència a les entranyes de la Terra.

Diuen que abans de tornar a sortir a la llum del dia, l'últim homo talpa va treure tímidament el cap i va tenir un déjà vú propi de l'última època glaciar. Tot astorat va comprovar com una manada de mamuts embestien uns homínids amb corbates i corones. Perquè t'ho facis com t'ho facis, sempre et deixes algú abans de tancar.