Autumn leaves

La tardor entra a escena amb l'arrogància del trompetista feliç. Atacant de ple un solo meticulosament improvisat, amb tots els valors desafinats al seu lloc i un torrent eòlic que sepulta les sordines. Bufa amb tanta força que ens despentina l'adagio de la nostra inacció cultivada amb zel durant l'hivernació de l'estiu.

Les ratxes venen de ponent i com que el nostre trompetista l'imaginem arran de mar immediatament pensem en un miler de lleidatans apagant tots alhora les respectives espelmes d'aniversari. L'aire ens empeny i amb nosaltres veiem perillar l'eix de rotació fins al punt de témer que el dimarts se'ns faci  dimecres sense dret a morir abans.

És l'hora d'esbatanar les orelles, fent del pavelló acústic un tenaç caçapapallones que garbelli tot el que un dia ens van dir amb la boca petita. Paraules que ara ens torna el vent. Perquè un dia se les va endur. Com les fulles de tardor, que ara fa voleiar el trompetista feliç.

Cartes reials

               
Hi va haver un temps, el de la tendra infància, en què els nens escrivíem cartes als reis. Era un moment expansiu de tirania acceptada que ens obligava a somiar. I posats a fer-ho, somiàvem truites ben grosses, trens articulats i piscines plenes de taronjada. Eren ocasions per invocar les quimeres. I a poc a poc, a mesura que enteníem les regles del joc, dissimuladament féiem plantejaments de màxims esperant la gràcia reial. Ara no recordo si mai vaig incloure cap mascota a la meva llista quilomètrica. En tot cas no crec que m'hagués decantat mai ni per gossos llebrers ni per conillers. Potser perquè el seu nom mateix ja porta implícita la voluntat de dominació. D'especialistes en una presa com a raó de ser.

Un dia la truita, aquella que somiàvem tan grossa, es tomba sense avisar i són els reis els qui t'envien la carta amb els seus desitjos. Quan ja no saps si t'has convertit en els teus pares, en el Pare Noel o més aviat t'han pres pel caganer tens temps de reaccionar. El món s'ha capgirat. I només la xafogor t'ajuda a entendre que no és Nadal. Perquè sinó encara t'hauries vist perseguit per un tió d'enormes dimensions brandant una fusta damunt teu. A punt de fer-te evacuar quimeres a bastonades.

Complement circumstancial

- Xxxt, xxxt!
- M'ho dius a mi?
- Sí, sóc el que miro cap a l'esquerra. Com va per la dreta?
- Psé, com sempre, tot igual. Escolta, avui ets independentista, no?
- Dona...ja fa temps que em vaig separar del meu cos. Sóc un activista! No sé si m'ho puc treure i posar això. I tu?
- D'entrada no. Vull dir, que no m'ho vull posar. Però són les sis i tenim l'aparador a la Via Laietana...
- I ja et torna a agafar allò de "cames ajudeu-me"...
- Em trencaria de riure però m'agafes sense tronc.
- No pateixis, fes una cosa.
- Què?
- Queda't amb nosaltres, però segueix mirant a la dreta.

Realitat persecutòria

Un dia aixeques la vista per damunt del melic i t'adones que la realitat et viu. Que la teva existència s'arraïma per les parets sintàctiques d'una veu passiva i en tercera persona. Amb el present d'indicatiu sagnant, proves d'elevar tímidament la mà enmig d'un soroll eixordador. Vols avançar per esmunyir-te'n, però abans que ho puguis fer, els embats de realitat se t'abraonen al damunt.

Cansats d'evitar l'era, tot és pols en suspensió. La nostra voluntat d'acció és un Mahoma en hores baixes assetjat per mil muntanyes en estampida. Els nostres crits són una boca oberta que espera l'entrada de vents huracanats i precisos per trobar l'afinació o el bramul queixós. I quan més convençuts estem de la nostra fugida endavant la terra s'atura en sec i caiem daltabaix de la nostra suficiència estàtica.

Eppur si muove, deia l'astrònom. Potser massa de pressa. Com si el planeta premés el fast-forward del comandament per estalviar-se la petitesa dels nostres desafortunats espais publicitaris. Som carn de la selva viatjant en aquest circ. Comandants d'un exèrcit d'ulls com taronges davant de les piranyes gegants de l'existència.