Convindreu amb mi que només el fet de tenir un carrer dedicat a les dones boniques ja diu molt d'una ciutat. Alguns de vosaltres coneixeu amb escreix la meva debilitat pels homenatges quotidians. Però en aquest cas el cant a l'estètica és meticulós, litúrgic, d'una harmonia impecable. Es palpa arreu i imposa fins al punt de fer-te plantejar imperatius escènics. Qui som nosaltres per alterar un locus amoenus escolpit per la providència artística passejant despentinats i fent ulleres? Per exemple.
Fer joc, anar a conjunt amb Florència és tan ambiciós que si ho aconsegueixes, bé mereixes un carrer. Poc sabia jo quan hi vaig anar a raure que la via Ventisette Aprile commemorava una revolució. Els florentins s'alliberaven aquell dia de l'ocupació napolitana. I a jutjar pel bullir nocturn d'aquella artèria principal us asseguro que les maniobres d'artilleria semblaven concentrar-se a la meva habitació mentre jo lluitava per aclucar els ulls.
En Paolo, el meu hostaler, es desfà en atencions i disculpes quan li plantejo el meu debat iniciàtic amb els napolitans del segle dinou. Que és cert, que el vent fimbra impetuós les persianes i el tràfec dels camions estèn una vibració persistent que converteix la cambra en la millor de les caixes de ressonància. Però té la solució. L'habitació número vuit. És interior, el malson dels decibels. Tan narcòtica que m'obligarà a activar tossuts despertadors si no em vull perdre les primeres clarors damunt dels terrats de la ciutat.
Un bon amic, de l'ordre dels escorpins, ja m'havia advertit sobre els riscos d'una exposició severa a la bellesa. Tot i saber-me previngut per certs antídots domèstics, us diré que Florència és a la configuració genètica de la síndrome de Stendhal. Aquella que va encunyar i patir (o gaudir, finíssim límit) l'autor de El Roig i el Negre a la capital toscana amb la contemplació d'obres de Bernardino Luini o tresors arquitectònics com l'església de Santa Maria Novella. Palpitacions, tremolors, empatx sensorial.
Una bona amiga, que hi va viure, també em va voler avisar dels embats paisatgístics que provocava l'acens al turó de Piazzale Michelangelo. Un cop superades les costerudes escales de Via San Salvatore al Monte l'última exhalació a la reserva és per no badar boca. Parlar seria esmicolar bruscament un vitrall on es concentra una ciutat en suspensió. L'ànima es revolta i va a tomballons. De la Torre di San Niccolò al Forte di Belvedere. I així successivament, en hipnòtic trànsit pendular.
El quadre se'm va fonent a negre quan aconsegueixo alliberar-me de les urpes de Stendhal i culmino el descens. Les llums dels fanals damunt de l'Arno substitueixen paulatinament els grans quinqués ambres que són les joieries del Ponte Vecchio. Carmels incandescents aigües avall que aviat duran la bona nova al mar de la Ligúria.
Canten nadales els aparadors d'antiquaris, xarcuteries i bars de disseny del Borgo Ognissanti. Això em fa pensar que, de fet, és una de les ciutats on he vist més passejants cantant. Autòctons i turistes teixint la banda sonora d'un furtiu present robat per uns instants al cinquecento. És també la música l'accelerador que bombeja els carrers tortuosos del centre històric. I són les primeres notes del sempre suggerent Blue Monk les que m'empenyen portes endins d'una enoteca del Borgo Santissimi Apostoli.
Esperonat pels vapors del vi i amb la torre del Palazzo Vecchio com a far, arribar a la Piazza della Signoria és com l'excitació de qui aconsegueix quedar-se tancat de nit en un museu. Amb Neptú reptant-me amb la mirada, sec cara a cara amb el David per passar comptes. Talment com dos rèpliques demanant-se explicacions. La seva, a la Galleria Dell'Accademia, on encara ressonen els cops precisos de Michelangelo. La meva, a l'habitació número vuit, on tampoc s'hi acluca l'ull, pels udols de la bellesa.
