La meva llista de blogs

divendres, 27 d’abril del 2012

Fumata blaugrana


Habemus renuntiationem. Ja està, va a missa. El líder plega. Amb un cerimonial litúrgic propi dels oficis religiosos, per uns instants el Camp Nou s'ha traslladat a la Plaça de Sant Pere del Vaticà a l'espera d'una fumata que esvaís els dubtes sobre els designis de futur d'un culte. Val a dir que per la ximeneia de la capella culé ja fa temps que hi transitaven fums aptes per tota mena d'intoxicacions. Però el ritual ha culminat finalment amb una benedicció del gurú havent de convèncer els acòlits que sí, que segurament que hi ha vida més enllà. I pels adeptes de Sant Tomàs, àvids del veure per creure, una unció del deixeble a la Terra a temps real. Ara només cal que algú en redacti les escriptures. I que a partir de demà algú altre entri en òrbita per mirar-nos des de fora i determinar que les constants rotatives del planeta continuen invariables. Fluctuant entre pàtines de tediosa eternitat. I nosaltres hi habitem petits, molt petits. Minúsculs.

dimecres, 25 d’abril del 2012

Bones intencions


La seqüència normalment és la mateixa. Et rentes les mans un cop superat l'art impressionista que acompanya molts lavabos públics i quan arriba el moment d'esvandir-te-les comença el número. Amb tota confiança les poses a sota del raig d'aire calent de l'eixugamans elèctric fins que deu minuts més tard t'adones que l'aigua que hi tens impregnada comença a bullir. Tens les mans tan molles com al prinicipi, potser una mica més estovades i dónes gràcies per dur pantalons llargs. Actuen com un drap infal·lible davant la dificultat de treure quatre pinces i posar les mans a estendre.

Per mi, la màquina dissenyada per assecar-nos les mans, és el paradigma de les bones intencions. I el rotlle de paper que sol anar instal·lat just al costat, una redempció calculada i molt providencial, sobretot quan anem en pantalons curts. És a dir que a solucions incertes, dosi de bona voluntat i avui pau i demà glòria.

Val a dir que el ventall és ampli lavabo enfora. A l'avió per exemple. La coreografia que les hostesses fan prèvia a l'enlairament està molt bé com a litúrgia o videoclip per la música que dus entaforada als auriculars quan l'executen. Transformen la supervivència en acudit macabre. La pràctica no és molt agradable però algú de vosaltres recorda a quin compartiment hi ha la mascareta? I realment creieu que arribat el moment tindríeu el cap per cordar-vos la testimonial armilla salvavides abans de saltar a tomba oberta a la immensitat del Pacífic? Ara a mi, si volen, que em cobrin els caramelets però que no m'estalviïn el xou.

Més perverses són les bones intencions quan venen de l'oficialitat. Ara resulta que per castigar el règim abjecte de la Síria d'Al-Assad la Unió Europea ha decidit vetar l'accés de la dona del tirà a les bosses de Vuitton i els perfums de Chanel. Amb aquella contundència. Perquè tothom sap que el luxe, lluny de ser asiàtic, sempre ha estat europeu. Però que ningú digui que Brussel·les no ha tret pit contra els crims sistemàtics que llegeix als diaris.

I si els ogres són els bancs, els governs hauran de semblar herois. I ja ho veieu, l'entrega d'un pis saldarà la hipoteca i ens evitarà la intempèrie perquè l'executiu ho recomana. Això sí, no és una obligació. I l'invent només funciona si tots els membres de la família són a l'atur i sumen una ínfima retribució. I si el seu nom comença per vocal, si saben comptar enrere mentre fan el pi i mai han anat al supermercat en xandall un dissabte. Bones intencions. Com la màquina d'eixugar. Algú dirà que també té a veure amb rentar-se les mans.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Post partit

Bé, jo crec que això ja passa de taca d'oli. Una cosa és que l'eufòria que comporta un clàssic encengui passions desaforades i ens converteixi per una estona en mamífers intractables. I una de ben diferent és fer llenya de l'arbre caigut i instal·lar-se en la provocació més cínica i calculada. Perquè durant el partit fins i tot flaira a ritual i té la seva gràcia. Ara tu te'm cruspeixes les pipes mentre jo em concentro en l'última falta. Ara jo t'estiro la cua quan ets a punt de saltar per celebrar un gol dels teus. Límits de la moderació entre dos aficionats d'equips rivals educats en els paràmetres de l'esportivitat.

Però el que més em molesta, tap de bassa maquiavèlic, és la teva obstinació. M'inquieta com em mires, així amb la  boca torta dibuixant una suficiència inesperada. Perquè no hi comptaves, lladre. Aquesta victòria t'ha esbotzat les parets de les vísceres i encara amb prou feines gestiones la glòria. Ho has de reconèixer. I això mentre vint-i-quatre hores després, més de mig país continua en pausa i la resta prefereix concentrar-se de nou en el tedi d'un altre diumenge qualsevol.

I sí, tens raó. Només és un partit i l'ordre còsmic no s'ha alterat a l'espera d'una futura anàlisi a cinquanta anys vista. Però per la mateixa raó, et demano una mica de sentit comú.Oi que jo ja m'he tret la samarreta blaugrana un cop acabat el clàssic? Doncs seria un detall que tu fessis el mateix. Pensa-hi.

dijous, 19 d’abril del 2012

Resistència passiva

Respireu tranquils. Sembla que després d'un parèntesi d'incertesa podrem continuar resistint passivament als embats de realitat. El món s'està tornant tan convuls que fins i tot la nostra militància obstinada de mans esteses s'eleva a crisi d'Estat. I poca broma perquè la creativitat prohibitiva ha posat a prova dos ministres embrancats en una demostració de múscul del tot testosterònica. Que jo la prohibeixo més llarga que tu. Mitja tita.

S'ha dit que un enduriment de la llei com el que temptejaven els nostres ministres més actius hauria convertit en criminals personatges idolatrats de la talla de Ghandi i Jesucrist. I no em vull imaginar la sort de bona part del planeta si ens fossin contemporanis i tinguessin comptes de Twitter activats. Hauria estat molt difícil resistir-se a retuitejar el natzarè quan piulés que a ell el que li agrada quan el tusten a la galta és oferir immediatament l'altra. O no mencionar el líder indi un cop aixecat en trending topic per allò que amb l'ull per ull tot el món acabarà cec. Un clic i ja tindríem la brigada antipassius al clatell.

Per un moment he pensat que prohibir una actitud passiva només podia buscar l'objectiu de voler trobar-nos al cap del carrer amb l'activitat més temerària per aconseguir motius de represàlia. Però després he recordat un acudit d'aquells dolents però amb missatge. Diu que és un nen que torna a casa i explica tot penedit als seus pares que ha punxat les rodes al professor de mates. Quan tornen en sí després del xoc la criatura somriu i els tranquil.litza. Que no, que era broma, que només ha suspès un parcial de llengua. Teràpia de xoc. Primer la dic grossa i aleshores qualsevol rebaixa serà glòria.

De tota manera i sense ànim d'entrar en jocs semàntics d'aquells que s'aguanten amb pinces val a dir que no tindria cap sentit condemnar un domador perquè el lleó està massa ben ensinistrat. Disculpes monàrquiques, urgències petrolieres, casinos i amnisties fiscals. Si això nostre no és resistència passiva i de quatre grapes que baixi Ghandi i ho piuli. I després el retuitegem, que encara ens surt gratis.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Geografia umbilical

        
                                                  La tarda se'm pon a l'entranya
                                                  on batega somort el meu infant
                                                  entre perfums de clor i desmais.
                                                  Escatxics d'estius remots, hiverns
                                                  ja orfes de boira com foc d'encenalls.


                                                  I ara, un a un, cal empassar-se
                                                  bocins cantelluts com veritats
                                                  d'aquest gran mirall retrovisor.
                                                  Feroç, obrint rengs al doll de sang
                                                  fa braçades la meva imatge.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Elefants republicans

Una de les divinitats més venerades de la mitologia hindú és sens dubte Ganesha, un elefant sagrat amb aires de panxacontent que simbolitza l'harmonia perfecta de l'home amb l'univers. Protector de llars i comerços, la seva talla ancestral presideix racons i capelles improvisades pels carrerons de ciutats de l'Índia teixint un conglomerat festiu i asfixiant que fa tèmer una estampida fatal en qualsevol moment. El seu regne s'estén per l'Orient al pas ferm de quatre potes vinculades al sustent del planeta.

La relació dels elefants amb la monarquia és evident en la tradició budista del sud-est asiàtic. El paquiderm blanc és propietat del rei, que al seu torn veu incrementat l'estatus en funció del nombre d'exemplars que n'atresori. Un palmarès que, segons els preceptes, no es pot nodrir sota cap concepte amb una captura. O sigui que, si els intenten caçar, la malastrugança resultant pot ser imprevisible.

Delicat dilema el que un rei caçador poc destre planteja un 14 d'abril a la parròquia republicana. La gesta de Ganesha, considerat també com "l'eliminador d'obstacles", pot fer caure en la veneració als descreguts. Un maluc trencat pot ser suficient per la conversió d'aquells que no tenen ni rei ni religió? A veure si ara els aniversaris de la república es convertiran en peregrinacions sagrades d'ofrena a l'elefant omnipotent.

Per cert, que m'oblidava d'un altre eix que vincula l'animal sagrat amb la monarquia. En la tradició occidental s'anomena elefant blanc a aquelles possessions que tenen un cost de manuntenció més alt que no pas els beneficis que aporten. Un saldo, per entendre'ns.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Rescat urgent

Corre la brama que són a punt de rescatar-nos. I jo agraeixo fervorosament l'avís perquè em conec i sé que, com sempre, acabo fent la maleta a última hora i ja hi serem. Embotiré un cabdell de mitjons esparsos a pressió, una sabata i una espardenya i em deixaré el raspall de dents. Sobretot, molt important, que no m'oblidi del carnet de bona persona. Encara no m'han retirat tots els punts i segur que allà això també va molt buscat.

Els senyors rescatadors haurien de saber que soc molt meu. A casa ja m'ho deien. Que n'hi ha ben bé un tip de mi. Però caic tan simpàtic que em plouen els copets a l'esquena. Ho reconec: si una cosa no tinc és previsió. D'aquí el desgavell de l'equipatge. I si algú prova de canviar-me els objectius, em faig el boig i a més encara em riuen les gràcies. Això sí, quan van maldades, em rasco la barba i ser fer un posat seriós que fins ara m'ha funcionat sempre.

Per si encara estem junts pel meu aniversari, soc de mar però mai em regaleu una canya de pescar. Tiberis de peix, els que vulgueu, però això d'aprendre tècniques per assegurar els esquers, invertir en fils resistents i tota la parafarnàlia em posa molt nerviós. Si em voleu fer feliç, rescatadors, tireu més pel Lego. O el Tente. Us en fareu creus de la meva habilitat per apilar totxo! L'amuntego amb una alegria que fa mitja por i tot.

No sé si tenim límit d'equipatge però, com que el viatge potser serà llarg, demanaria també que em deixessin endur el Monopoly. Hi estem enganxats, a casa. Que si jo em venc el carrer de Gènova, que si aquest terreny és meu, que ara tu has posat la mà a la caixa i vas a la presó...I com que soc molt bo retallant, quan se m'acaben els bitllets, paper i tisores i au. Una festa.

D'això, que serem tretze. Bé, catorze, que també vindrà l'Esperança. És que ella s'encarrega de fer els cafès per a tots i seria una llàstima deixar-la a terra. Quines cares llargues a l'esmorzar. Per cert, senyors rescatadors, és ben curiosa aquesta andròmina que ens ha de transportar, no? Té més botonets que el panell dels escons. A veure, llum verd ignició. Ui, això està en anglès. Palanca avall. Encara n'estic aprenent però moon no volia dir (...)

dilluns, 9 d’abril del 2012

Varetes màgiques

Ja fa dies que observo una proliferació curiosa de bruixots contemporanis. Molts d'ells encorbatats i amb telèfons d'última generació a les mans. De fet, normalment fan servir aquests mòbils com si fossin varetes màgiques per transformar un requadre de desordre en blanc i negre en imatges i fotografies de tota mena. L'anomenen codi QR i la veritat és que a mi em recorda molt als temuts megatxis, els sequaços del Megazero, l'enemic virtual d'un dels programes infantils més populars de la televisió.

Algú podrà pensar que la tecnologia ha embolicat tant la troca que ens ha imposat un filtre on tot era immediatesa. On fins ara hi havia un anunci més o menys efectista a la pàgina del diari, aviat hi trobarem imprès el requadre semblant a la típica avaria del televisor que normalment es resolia amb un diagnòstic del tot científic i esotèric : això és d'ells. I per tant ens obliga a brandar la vareta màgica per desxifrar-ne el contingut.

Torna la mística de l'espera. Encara que sigui fugaç. La incertesa de les emocions, les enrabiades i el formigueig arterial. Aquell punt de sorpresa amb què rebíem les fotografies revelades i descobríem que vuit velades de vint-i-quatre no ens elevava a la condició de Cartier Bresson però tampoc estava gens malament. O quan la flama sota el full feia aflorar el missatge amagat darrera d'una cal.ligrafia de suc de llimó. Com haver de girar la tapa del iogurt per constatar que, un cop més, hem de seguir buscant.

Celebro que els QR ens estimulin la imaginació sovint rovellada per la mateixa excel.lència científica. Una massa indesxifrable pren sentit amb l'efecte d'una vareta màgica. El dubte que m'assalta és saber què passarà quan aquest codi estrany hagi d'encriptar una realitat que encara ho és més. Tornaran els megatxis del Megazero? Jo no vull dir res, però l'altre dia van presentar els pressupostos amb aquest format. O sigui que com a mínim si hi ha algun problema podrem recórrer als clàssics en el diagnòstic. Això és d'ells.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Pinçament negatiu


No sé si és per un instint de protecció o per un atzar inexplicable però la majoria de nosaltres hem estat educats en positiu. Jo tinc, jo faig, jo vull. Ego sum a cor què vols. Sembla que si dubtem un moment, el NO ens espera amb els ullals de la ena i els queixals de la o exposats i amb ínfules caníbals. Si no calles et posaré un negatiu. Porta't bé o se t'endurà l'home del no. Bé, sempre hi ha celebrades excepcions. Perquè amb una Urusula Andress sortint del mar abillada amb un biquini incipient, riu-te'n tu del Doctor No.

No ens ho han posat fàcil per estimar allò negatiu, és veritat. Que si soc un truà, que si soc un senyor. Molt bé, Julio. Però què me'n dius del què no ets? És important també. I de vegades preventiu, ves per on. Per exemple : no soc un assassí en sèrie. Jo trobo que és un no-ser ben balsàmic. Les credencials positives ens fan perdre informació perquè les pressuposem benignes. Això quan un pinçament negatiu a temps ens pot estalviar feina i paciència. Primera cita, ell: no soc endreçat, ella: no tinc armaris. Triomf de l'amor negatiu.

Tampoc es tracta ara que una apologia visceral del no ens despisti. Saber que algú no és astronauta no ens aporta gaire informació a no ser que estiguem en òrbita i no hi hagi manera de recuperar la gravetat. Ara bé, entenc perfectament el ciutadà que deixa clar al pòrtic de casa seva que no es dedica a vendre arena. Sempre hi ha algun simpàtic amb ganes d'inventar-se una platja a les cinc de la matinada i si no ho sap estàs llest.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Amnistia confidencial

Cada dia que passa estic més convençut que aquí estan gravant la quarta d'El Padrino en directe i no ens han avisat. I seria tot un detall. Més que res per saber quin paper ens toca i, sobretot, quan acaba el rodatge i ens podem fer tots un fart de riure. I que consti que m'ha sorprès gratament la implicació directa de les administracions tant pel que fa a la part creativa del guió com en les vies de finançament.

Ja em vaig començar a ensumar alguna cosa quan fa unes setmanes vaig sentir que el govern aplanava el terreny per l'arribada dels casinos. Fins i tot em vaig disposar a perdonar el plagi que el president i els seus van fer al gran Berlanga per la via de Bienvenido Mr. Adelson. De fet, quan el cinema dins del cinema es fa amb gust sempre suma. I també trobo impagable i ben trobada l'escena del conseller viatjant a Las Vegas en plan Marlon Brando i engegant allò de "li faré una oferta que no podrà rebutjar". Corleone temptant a Clemenza. Molt bo, sí senyor. Però posats a superar la triologia de Francis Ford Coppola, potser caldria idear nous diàlegs.

M'imagino que la competència entre administracions és inevitable. Va ser veure que la Generalitat muntava una pel.lícula de gàngsters en directe i Madrid vinga, a posar-hi cullerada, per no quedar fora de quadre. I val a dir que la seva línia argumental té pinso per a cinèfils d'aquells de filmoteca que es creuen que ja ho han vist tot. Imagineu-vos, els tretze de Rajoy plantegen que sigui el mateix govern qui blanquegi els diners d'origen dubtós i estafats a l'erari públic. Sublim! O sigui, que fa de la cosa nostra un afer institucional per despistar el gremi de l'hampa. I després diuen que els polítics no funcionen. Però si són uns guionistes que ni a la Warner.

A l'espera de nous episodis jo ja estic frisant perquè m'agafin com a extra. Remenar la baralla no se'm dóna gens malament. I a casa els farà gràcia veure'm al cine. Ja veig el cartell de l'estrena al Casal, allà al poble : Amnistia Confidencial (Live Godfather). Però que soni més fort la claqueta i no amaguin les càmeres. Que aquí ens ho creiem tot, tu.