Sí, senyor

Sí, senyor!
Què sí, senyor!
Sí, senyor!
Té la raó, senyor!
Sí, senyor!
Digui'm, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí, senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí, senyor!
Re-sí, senyor!
Recontra-sí, senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí, senyor!
Està content, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!


(Ovidi Montllor, 1972)

Aragonès oriental

Nène! Aurix la porta del rebost i mira a la senalla del costat de la granera. Me penso que nya de nyaure quatre trumfes i bledes. Porta-les que apariaré una verdura i alego mos la mintxarem. Ahir va pioure, no vam 'nar a comprar i no nyavia ni mica ni molla. Però avui açó sirà un banquet tremèndo! Amb més o menys fidelitat en la transcripció dels diàlegs, tenir un iaio nascut a Altorricó, a la Franja d'Aragó, feia habitual sentir per casa lèxic i expressions com aquestes. Això era a baix. Al pis de dalt, on vivíem amb els pares, l'apitxat es diluïa, les mançanes eren una mica més pomes i amb prou feines o sisquere aconseguia salvar algun lo espars en l'ascens per determinar masculins singulars. Com lo iaio.

Les corredisses amunt i avall entre aquests ecosistemes lingüístics tan domèstics eren freqüents i més tenint en compte l'entranyable tirania del tossut rondinaire d'etern escuradents al llavi. Si les presses per veure el programa de la nit dels divendres em duien a baixar les escales de tres en tres, de seguida s'activava una veu esmorteïda pel batent de la porta demanant-me que paracontés. O sigui, que anés amb compte per no caure en el meu afany de voler arribar prompte o de seguida.

El fet diferencial a l'hora de parlar s'assumia amb joc i riquesa i confesso que en cap moment la sensació de baixar les escales em va semblar similar a entrar a l'aula d'una universitat d'erasmus. Ens enteníem i crèiem mastegar una mateixa llengua que, com a molt, alguns amics del seu poble haurien definit com "el que es parla astí". I fins avui creia que era català. Fins que un govern molt ocurrent m'ha convertit de sobte en més poliglot que mai descrivint-lo com "la llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental". Molt bé, jo també jugo. És veritat, no era català. Era la llengua pròpia del pis de baix, sobretot de les nits dels divendres.

Καλημέρα, Ισπανία!

Doncs es veu que no només era Grècia. Que la senyo ens té mania i encara que Atenes parli a classe i ens prepari xinxetes a la cadira per quan seiem, l'esbroncada ens cau a nosaltres. I ara ves i busca algú a l'aula tan adequat com ella per acaparar mirades i sospites quan volen pilotes de paper i gomes de d'esborrar com projectils en plena lliçó. Si ella ja no és la més lletja, ningú no voldrà ara ballar amb nosaltres?

Aquests grans dilemes escolars s'han deixat sentir les últimes setmanes a l'eurozona maquillats amb un cosmètic de solemnitat. Els indicadors econòmics s'ensorraven a Espanya mentre la principal preocupació del govern se centrava en mantenir la compostura per evitar parlar de rescat i carregar el mort a Grècia soterrada per la convulsió política i financera. Quan els grecs avalin el rescat de Brussel.les tot es calmarà i veureu com s'acaba l'assetjament al nostre deute. Però Atenes s'aferra a la tímida mà que allarga l'euro i aquí l'interès pel deute respon amb un ascens meteòric sense precedents. I hem vist la palla en l'ull aliè sense ni notar la biga en el propi.

Tot plegat em fa pensar una vegada més en les enyorades classes de lletres pures. I algú començarà a pensar que és una obsessió. A l'espera de decidir si ho admeto, de moment diré que és sana. Però el cas és que a classe solia esclatar la hilaritat quan el mestre ens recordava que en grec, per dir bon dia, fan servir la fórmula Καλημέρα. O sigui, el que en català es pronunciaria com Calimera. I per tant era inevitable pensar en aquell simpàtic pollet dels dibuixos animats de color negre i trist per ser sempre l'ase dels cops. Per marcar la diferència entre uns germans de plomatge groc i sedós.

En Calimero, amb la closca perenne al cap per si havia de refugiar-se d'un món hostil, va aparèixer per primera vegada en una sèrie italiana que per més premonició es titulava La constància sempre dóna fruits. I el nostre dissortat protagonista solia lamentar-se pels racons insistint que els grans no l'entenien fins al punt d'arribar a encunyar un adjectiu propi per definir a la vida real a qui se sent marginat i al punt de mira.

No sé vosaltres. Si teniu la mateixa obsessió que jo, sana d'altra banda. Però avui he vist com en Calimero s'aixecava la closca amb mirada altiva i plena de col.leguisme per saludar quan es creuava pel carrer amb Espanya i cridava a ple pulmó: Καλημέρα, Ισπανία!

Riscos primaris

Es veu que això s'enfonsa i el dimoni pelut ja ensenya les orelles. Com a mínim aquesta és la meva ingènua conclusió extreta de subterfugis malsonants i eufemismes verinosos. Perquè fins fa ben poc la complexitat gramatical i les definicions rocambolesques eren més pròpies de tractats científics i de les cartes dels restaurants més refinats. Ho solen fer per justificar un preu, embotint paraules a pes, i en teoria a fí de bé. El problema és quan la tècnica del camuflatge semàntic s'usa per parlar de la crua realitat. I amb unes finalitats menys nobles. Sempre en teoria.

Per exemple. Esclat d'encenalls ibèrics de primavera mediterrània amb aire de festucs sobre llit vegetal esferificat: 50 euros. Prima de risc: 550 punts. Parlem-ne. I això últim com es menja? Ho hem de saber, perquè ens en fem un tip cada dia. De primer, de segon i mai ens quedem sense postres. Si et fas pesat l'únic que en treus és més surrealisme. És el diferencial amb el bo alemany a deu anys. Genial. Doncs sort que és bo. Perquè no para d'obrir informatius en boca de gent molt seriosa que fa malabarismes.

La maquinària de la por i la confusió explora noves vies. Quan ja tens clar que t'has de preocupar cada dia per una prima que no saps qui és aleshores et diuen que el deute està al nivell d'escombraria. De vegades fins i tot en diuen porqueria, que bruteja més. I jo mentalment li poso una gavina al damunt per fer-ho més èpic. Però em quedo amb l'estètica perquè no ho capto del tot. O sigui que tenim un deute de merda. I això no és millor que tenir-lo colossal i ben vistós?

L'altre recurs és mirar el veí que agonitza per carregar-li el mort, perquè ja no ve d'aquí. Això és Grècia. Que tots sabem com són. Pitjor que nosaltres. Com el dimoni pelut. El papus, l'home del sac i els homes de negre. I així transita la por més confusa. Dels riscos més primaris a la prima de risc.

Vocatiu retrobat

Si un aspecte recordo amb especial simpatia de l'estudi de les llengües clàssiques en temps d'institut és el segon dels casos. Un exotisme, sovint infravalorat, marcava la diferència entre referir-nos a una rosa qualsevol o bé fer una instància perquè s'aturés el món, convoquéssim fotògrafs i observació internacional per lloar oh, la rosa! Aspecte sovint reservat a la invocació dels déus en els textos en grec antic, el vocatiu tenia la gràcia d'interpel.lar amb una alegria gairebé equivalent un artesà, el patró d'una nau i el ceramista de la cantonada. I jo, que sóc un adepte incorregible dels homenatges quotidians, quan topava amb la interjecció ὦ que precedia el cas en qüestió ja bullia d'impaciència per identificar l'afortunat. Que cadascú és com és, tu.

Resignat i ferm en la convicció que perdre el vocatiu és una de les petites tragèdies de les llengües modernes, el meu exili temporal al districte de Ciutat Vella m'ha fet empassar sencers i travessers tots els signes d'admiració de la queixa. Perquè els carrers tortuosos i estrets d'aquest barri traspuen el segon dels casos per les juntes de cada llamborda. És cert que als meus dominis de La Pinça el vocatiu s'ha escampat històricament entre les delicadeses del gremi de la construcció davant la contemplació de la bellesa femenina. Però la bombolla immobiliària ha fet molt mal també a l'oralitat.

El rescat veritable del vocatiu és responsabilitat d'una troica: Raval, Gòtic i Barceloneta. L'exaltació d'una necessitat poc poètica com la bombona de butà la sol declinar amb eufòria un ciutadà paquistanès. Vocatius desfermats brollen amb intermitència dels llavis de les prostitutes airejant un preu, una solvència o un darling. I jo sempre hi projecto un ὦ per reblar l'entusiasme. Vocatius també quan el campanar toca els quarts i en la cantarella de les fruiteres de la Boqueria.

Qui sap si no ha arribat el moment d'alenar el llenguatge, donar-li ànims, desposseïr-lo d'inèrcia. Dotar-lo novament del segon dels casos. Per aplaudir-lo, escridassar-lo o simplement perquè desperti. Oh, Europa!

Tòtems esteparis

Símbol amb el qual t'aferra una concordança mítica. Tòtem. És tan sonor i carregat d'aquarel·la enjogassada el mot que m'agrada abusar-ne quan vull referir-me a l'exaltació dels millors amics. I si et duen a cop de pedal pels flancs d'una geografia umbilical, àrida i assedegada, de vapors atàvics i necessàriament amarga, imagineu-vos la magnitud que pren el concepte.

Plom, or i sofre. Som un ganivet que secciona cel, corriol i camp com un gelat de tres gustos. Blat i oliveres s'encavallen en una fugida enèrgica en sentit contrari. Sacs d'hectàries que quan ens sobrepassen són feres famolenques de tot allò que hem deixat enrere. Talment endrapant-nos un passat mínim que els pertany.

A la gènesi del totemisme hi solem trobar representacions animals i molt sovint ornitològiques per la veneració vers les qualitats dels ocells. Falcons destres en preses, mussols savis nocturns. Una extensa llista que, si els indis americans haguessin habitat latituds urgellenques, haurien completat de ben segur amb sisons, esparvers, cruixidells i gaigs blaus.

Exemplars en lluita amb l'explotació de la terra i les quimeres humanes per transformar-ne els cultius. Tòtems esteparis. Que ja no són cap d'ocell sinó roda de tractor.