La meva llista de blogs

diumenge, 8 de juliol del 2012

Vocatiu retrobat II

Una cosa és retrobar el vocatiu en el meu feliç exili temporal a Ciutat Vella. I una de ben diferent constatar que aquesta exaltació del llenguatge va més enllà dels éssers animats. Qui ens havia de dir que entitats en teoría sense opinió com un basar urbà expressarien el seu parer sobre les coses amb tanta contundència?

Ja hi podem pujar de peus, perquè les coses han arribat a aquest nivell. A les botigues se'ls han inflat els tendals i ja parlen sense embuts sobre la deriva d'aquest món. Falta saber si el seu enuig que airegen en forma de pancarta a l'exterior ve motivat pel que han de soportar portes endins. Que si s'ha colat senyora que ara em toca a mi. Que si tot és molt car i no els fa vergonya. Que si la prima de risc, la calor que fa i el fred que vindrà. Qui sap si la nova llei que es prepara per obligar-les a obrir portes en zones turístiques diumenges i festius els ha fet també perdre estreps i compostura.

Homòfons escatològics que aixequen el crit al cel. Montmer-Dos. Ja ho diuen que sovint, les segones parts, mai han estat reeixides. Algú dirà que de la mateixa manera que el títol d'aquest post. Escrit en números romans, per si de cas.

diumenge, 1 de juliol del 2012

Actitud plàstica

Confesso que de vegades m'he sorprès a mi mateix pensant amb veus de doblatge. Cadències sintàctiques impostades em retrunyen al cervell segons la situació dramàtica de les meves cabòries. Amb un llenguatge i actituds segurament manllevats de la literatura i el cinema, un narrador intern té cura de les modulacions emocionals de cada reflexió que em faig. Normalment, si la cosa és seriosa, sento Robert de Niro. I això cada dia t'exigeix més posada en escena. Fins al punt que fins i tot acabes reformulant un pensament impronunciat que t'ha sortit a la babalà, sense subjecte ni predicat, i buit d'advervis per un de ben precís, degudament entonat i memorable. Com una mena de talleu, és bona!


Les servituds estètiques són a l'ordre del dia. I en la dicotomia cada cop s'imposa més el fer-ho bonic i després, si pot ser, bé. És com si a cada gest passéssim comptes amb un públic omnipresent que ens jutjarà la interpretació a temps real. I el més curiós de tot és que sovint ens acabem emmirallant amb les nostres pròpies ficcions arbitràries en aquest teatre cada cop més assajat i amb menys escletxes per la improvisació.

Per més que ho vegi als còmics de tota la vida, sóc incapaç de dormir estirat de cara cap amunt. No cal que digui que en despertar mai he vist tampoc com s'ensorraven unes ZZZ enormes, guardianes del meu camp oníric. Ha d'arribar el dia, que una bona idea vingui acompanyada d'una bombeta que s'encèn damunt d'un cap o d'un insistent tritlleig de campanes. I sí, encara espero un estol d'ocells voleiant en cercle després de caure de nassos daltabaix de la bicicleta.

Però tot és qüestió del grau de militància que tinguem amb les actituds plàstiques. Hi ha certs exemplars curosos de mena que assumeixen de forma natural un ATXIM! si esternuden en català. Són els mateixos que exhalaran agònics ARF, ARF! en pendents impossibles o no podran amagar els signes de $ als ulls quan el rei Mides els converteixi carxofes en ruletes. De la mateixa fusta, en definitiva, del rei de les barriles amb prioritats fotogèniques. Tarambana sí, però bonic i de manual. Corbata al cap, ulls desorbitats i cos en remull. Llàstima que no hi hagi so. Suposo que sentiríem un HIP!