Ocells siberians

*Fotografia de Marta Lluvich (ACN)

El fabulós imaginari de contes populars russos ens deixa la història de "L'ocell de foc". És un d'aquells relats que, des de latituds occidentals, volem imaginar narrat emfàticament per una babuixka entranyable als seus néts embadalits al costat del samovar una nit de rigorós hivern siberià. Diu la tradició oral eslava que hi havia una vegada el fill d'un tsar, el tsarévitx Ivan, que tot caçant de nit s'endinsa temeràriament al bosc encantat del malvat Kastxei l'immortal. De sobte, allà entre les branques d'un dels avets de la taigà, veu una llum poderosa i ataronjada que sacceja el fullatge. D'una grapada, el nostre heroi atrapa al vol un bellíssim ocell del color del foc. Com que són en va tots els intents que fa per esmunyir-se'n, l'au mitològica li proposa un pacte. A canvi de la llibertat, el jove príncep es podrà quedar amb una ploma protectora amb la qual activarà el seu retorn d'una revolada per protegir-lo.

Encara amb l'encís de l'encontre fantàstic, el tsarévitx Ivan ensopega amb la visió d'un grup de tretze boniques princeses que juguen enriolades a llençar-se pomes d'or. Captivat per una d'elles no s'adona de la irrupció del malvat bruixot Kastxei i de les seves abjectes intencions de convertir-lo en una pedra. Quan és ben bé a punt d'aconseguir-ho, el petit noble branda l'ala meravellosa fins que albira la flama que perfila l'arribada de l'ocell. Complint la seva promesa, l'au llampant fetilla el sèquit de l'alquimista roí fins que tots plegats queden atrapats en una dansa infernal que segles més tard Stravinsky durà magistralment al pentagrama del seu ballet més celebrat. Aprofitant que Kastxei dorm, l'ocell de foc adverteix l'Ivan que la seva ànima ha quedat atrapada dins d'un ou i abans que el bruixot li pugui arrabassar tot just despertar-se ell que l'estavella amb fúria contra el terra. El malvat immortal desapareix per sempre, i el tsarévitx menja anissos com un empedreït amb la seva bella princesa.

Segons que he llegit, fa pocs dies un anellament científic ha permès capturar un ocell insectívor siberià a la Vall Fosca, al pirineu lleidatà. És un exemplar de només set grams que fa migracions de llarga distància però ben insòlit per aquestes contrades. Fins al punt que no se n'havia vist mai cap abans. Amics pallaresos, estigueu amatents. I si veieu algú que fa batre una ploma dissimuladament, representeu amb molta cura el vostre paper al conte.                                                                                                                         

Abisme fiscal

Al final ha sonat la música triomfal de les trompetes, el lleó ha fet el seu bram característic i els desagraïts dels productors no han tingut ni la delicadesa d'escriure els nostres noms als títols de crèdit. I jo penso que és el mínim que podien fer després de la nit que ens han fet passar. A la manera de les grans produccions cinematogràfiques, a l'altre costat de l'Atlàntic han ideat una apocalipsi llampant d'aquelles amb bomba de rellotgeria adossada i corredisses fins a l'últim minut. I tot perquè al final els artificiers del Congrés decidissin no tallar ni el cable roig ni el blau. Vés tu ara i busca la tensió dramàtica. L'opció ha estat més aviat ibèrica. Com una incursió de Miguel Gila a la catifa de Hollywood els demòcrates han pactat amb l'enemic que el cataclisme s'esperi fins al 7 de febrer. I així, de passada, asseguren un èxit de pantalla d'hivern. Abisme Fiscal II.

Més enllà de la gravetat del cas i de la perversió dels esternuts econòmics, sembla que les cireres de tot plegat es remenen en un cabàs que molt sovint té més a veure amb les reformes de la construcció que en una lògica resolutiva. Si castiga l'estretor de la casa, jo t'aixeco el sostre i tots contents. Que vols una altra habitació? Doncs tirem aquell envà de l'esquerra. Encara que la runa vagi a parar a casa dels veïns i el dormitori que guanyem sigui la seva cuina. Les bigues i les parets mestres són nostres. I la resta, projectes potencials d'ampliació.

Però tornem a les pel.lícules. Un clàssic de John Frankenheimer, Seven days in May,  narra una altra d'aquelles catàstrofes en forma d'abisme a contrarrellotge que tant agraden als americans. En aquell cas en depèn la seguretat mundial pels tripijocs d'un general amb deliris de grandesa encarnat per un Burt Lancaster molt marcial que conspira contra els objectius pacifistes del president dels Estats Units. Per fer-hi front, Kirk Douglas, que és un dels seus subordinats, alerta la Casa Blanca i prova de frustar el cop d'Estat. I generant un contagi d'esclafits de riure i sornegueria general a la Filmoteca, els guionistes decideixen que sigui la diplomàcia espanyola l'encarregada de salvar l'ordre mundial a l'últim segon. I ho fa d'una manera que no us explicaré si no heu vist el film perquè vull que el descobriu.

Després de sentir les trompetes, el bram del lleó i de buscar sense èxit el meu nom als crèdits de l'últim muntatge m'he preguntat si no podia haver tingut un final similar. Una mà espanyola salvadora imprevista. Sobretot tenint en compte que, mentre a Washington els dòlars semblaven aguantar-se amb una pinça, a Madrid la banda sonora anunciava el final de la recessió. Donant lliçons al Fons Monetari Internacional. I amb un banquer simpàtic d'origen cantàbric sentenciant que és un moment immillorable perquè els diners plouen arreu. És que als americans se'ls ha d'explicar tot. I quan ho fas, et roben l'estil de Gila.

Control remot

Ara sí que n'estava convençuda. L'absència de baf al mosaic de finestres que s'estenien a l'altre costat de la plaça esbossava, si més no, un indici irrefutable. Amb la prudència habitual dels últims mesos, havia obert la boca deixant escapar lentament un bri d'aire que semblava demanar permís a l'espai per escampar-s'hi. Una exhalació, dos, tres i res. Ni remolins incontrolats ni partícules en estampida. A la mateixa velocitat que dibuixava el primer somriure en molt de temps es deia a sí mateixa que, per fí i sense saber com, l'entorn havia recuperat la calma sense que ella hagués de seguir contenint la respiració.

Encara no gosava ni desfer l'equipatge d'aquell estiu a Portugal on s'havien repetit els estralls. De fet, si les maletes continuaven atrinxerades amb un aire atemorit a la paret del final del rebedor no era pas per mandra sinó per l'etzibada del seu últim esternut tot just girar la clau. Potser ja s'hi hauria d'haver acostumat, sí. Encara que fos per repetició. Però el cert és que no podia evitar quedar-se garratibada després de cada nova submissió dels elements als seus gestos involuntaris. Com aquell matí lluminós a Lisboa quan el primer sospir que li arrencaven les teulades d'ambre de l'Alfama va fer enlairar de sobte tots els llençols estesos a les balconades. I de seguida, un immens mandala avançava mar enllà.

Aquesta no va ser ni de bon tros l'única empremta que va deixar aquells dies a la premsa local. Entre esclafits de riure histriònics i un pànic indomable passava enèrgicament les pàgines del diari asseguda en aquella cafeteria als peus de la Torre de Belém. Les cròniques parlaven amb perplexitat de l'últim incident relacionat amb unes misterioses ventades que s'entossudien a alterar l'ordre de manera intermitent. Uns embats furiosos i huracanats, deia, havien escurçat tres dies la durada del creuer transatlàntic d'uns turistes jubilats que ara s'apinyaven a les oficines de reclamació de la companyia carregats de raons. No s'havien suspès dies de travessia pel temps inclement, no. El cas és que la força eòlica havia estat tan contundent que el que havia començat com unes turbulències en ple karaoke en aigües de Casablanca va acabar en poc més de vint minuts en un atracament de retorn brusc al port lisboeta. Bé i saltant-se les setanta-dos hores prèvies garantides per contracte a les illes Canàries.

Amb una dissertació molt ben trabada, el periodista semblava lligar caps. Segons la seva cronologia, només havien passat dos segons entre l'afer dels creueristes i el cop d'aire en sentit contrari que havia allunyat del port com un tret la munió de globus aerostàtics que omplien el cel de Lisboa en competició. Exactament els mateixos que separaven aquell incident amb l'enginy dels germans Montgolfier i les ràfegues que van fer concentrar d'una tacada en una tromba colossal a la Praça do Comércio tots els instruments musicals repartits instants abans pels diferents barris de la ciutat aquell dia de festa major. Era, sentenciava l'informador amb una ingènua ironia, com si una respiració providencial i accelerada dictés els batecs de la ciutat. I ella, amb cert penediment, responia en veu alta que les seves pulsacions per minut i esbufecs havien de multiplicar-se per força després de baixar corrent turó avall del Castelo de Sao Jorge com una esperitada.

Però ara, les finestres de l'altre costat de la plaça ja no tenien baf malgrat la seva respiració que ara alliberava a ple pulmó. Envaïda per l'eufòria, fins i tot l'experiència amb el mapamundi de les setmanes prèvies a les vacances era ja un record deliqüescent. Aquell malson que havia transcendit totes les seves possibilitats paranormals. El recorregut dels seus ulls per damunt de l'Atlas acompanyat de les exhalacions taquicàrdiques que acompanyen l'emoció d'escollir un destí havien capgirat en qüestió de segons l'ordre del planeta. Abans d'escollir Portugal i mentre es decidia entre Xile i els Estats Units els científics parlaven d'un bombeig d'intensitat dels estels mai vist al desert d'Atacama. I els papers amb els discursos dels alts representants de les Nacions Unides a Nova York s'arremolinaven lluny de la tribuna i els textos quedaven orfes de consonants, arraconades com formigues sota els bancs.

Però tot això s'havia acabat, n'estava segura. Per esvair qualsevol dubte ja feia una bona estona que jugava amb la respiració, com si la posés a prova. Ara contenia l'aire, ara l'expulsava a batzegades i sorollosament. Res. Ni baf ni trencadisses ni teletips urgents a les redaccions. Va ser aleshores quan la satisfacció la va fer deixondir i alliberada d'aquell pes va plorar per primer cop des que les alteracions havien començat. Les llàgrimes incipients li amaraven els ulls i en sec es van fondre tots els semàfors i fanals de la ciutat de Barcelona.

Somrigui, sisplau

El filòsof alemany Martin Heidegger alertava fa uns anys sobre la fragilitat del control del progrés sota la màxima que la ciència no pensa. No és el seu negociat. És aquesta una facultat que, atrevidament, ens pertany. És a dir, la nostra capacitat per desxifrar pas a pas els grans enigmes i principis de l'entorn conté un bumerang que ensenya les urpes. Un baròmetre de la responsabilitat en compte enrere constant.

Un dels grans exemples d'aquest fenomen el trobem a la teoria de la relativitat d'Albert Einstein. És evident que un pacifista com ell no tenia al cap la bomba atòmica que posteriorment derivaria de les aplicacions més abjectes del seu avenç científic. Un cop més l'excel.lència en la investigació posava les cartes damunt de la taula, servia la veritat empírica, i eren els homes els encarregats de culminar la jugada.

Com que algú dirà que tot plegat és com haver creat un monstre, la literatura (i el cinema) ja s'ha encarregat d'idear el personatge de Frankenstein. Pura metàfora de la pèrdua de control en els propis avenços. La criatura creada per un eminent doctor a fí de vèncer la mort s'acaba girant en contra de les seves pretensions esblaimant qualsevol possibilitat d'èxit. Un principi explotat posteriorment per Isaac Asimov que, malgrat exposar els principis per tenir a ratlla els murris androides, va idear una autèntica rebel.lió dels robots a escala mundial de factura suculenta.

Obrint el diari ens adonem de la poca ficció i dels fets reals de bona part d'aquesta ciència. Ara resulta que els serveis russos "d'intel.ligència" han encarregat una vintena de màquines d'escriure perquè no es refien dels ordinadors. La mateixa enginyeria militar que tant els va captivar en l'espionatge que va culminar amb la irrupció d'Internet és ara un seriós enemic. Invertim en tinta i romàntiques "qwerty" per evitar les filtracions. La involució tecnològica adquireix, de sobte, una gravitació sobirana.

Al Partit Popular no són russos però també ho sabien. N'eren tant conscients del Frankenstein de la computació que van dotar el seu extresorer d'un ordinador del cretaci superior. Sense entrades d'USB, aquelles que permeten treure còpies de la memòria. I així, ben formatejats, irromp la impunitat de la desmemòria. Prevenció russa, la de l'intrèpid comptable.

Vigileu amb la tecnologia, amics. Plantejeu-vos si no són les pantalles, les que us miren quan treballeu. Màquines arrogants que us donen les gràcies quan recolliu el bitllet del metro. Impertinents sitemes de refrigeració que s'activen, perquè saben millor que vosaltres quan fa calor. No sé vosaltres però a mi fa uns dies que la rentadora em mira malament. Que em centrifuga amb altivesa i té un giravoltar d'una suficiència insultant. Un dia d'aquests faig un cop de cap i m'instal.lo el safareig.

Impunes gripaus

Què n'és de poètica sovint la vida. Música d'un lirisme commovedor impregna el menjador quan comença el telenotícies. Un gentil extresorer de partit majoritari d'un regne proper, proper, errabundeja amb una mà enganxada al bagul del tresor. Fetilleria o mal averany l'aferren sense remei al cofre i en veure-ho, el seu senyor vol alliberar-lo d'aquesta pena i així salvar l'honor. Però a l'abraçar el bagul per desenganxar el genitlhome de la seva desventura, les seves mans s'imanten, s'imanten i esdevenen també apèndix del llast pecuniari.

En una contrada no molt llunyana un consell de savis ha aixecat el seu Palau particular amb diners d'un mestre d'obres adulador. Festes i saraus ressonen encara a les  parets i un dels convidats, el metòdic usurer, ha begut tant de vi que no recorda on són les carretades de monedes.

Gripaus que ningú no besa, que ningú no s'empassa s'arremolinen al voltant del televisor. I quan l'apago, l'evocació poètica no s'atura i diu així...


Mataró-Llavaneres

Fills de la Gran Puta
d'ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diurètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben acoflats al tou dels vostres fems,
anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!

Jordi Cornudella

Dolços dobles

Nosaltres i les nostres circumstàncies. Bípedes orbitants passant comptes escènics per acció i omissió. Arran o a mil quilòmetres llum de les expectatives més exigents de la imperfecció humana. Aquest és el jou i alhora l'avantatge de viure el present a temps real. Jo, aquí i ara. Arquitecte d'un pla lineal, de vegades tortuós, d'esbós impenitent, però amb el constant domini del traç. Escric el punt. I canvio de paràgraf. Jo.

Ancestralment són les religions les que ens permeten un punt i seguit d'aquesta existència individual. Una pulsió diferida, ajornada, al cel dels sants. Una nova jugada, en un altre cos, guanyant la partida al samsara oriental. Recordo que el cel era d'un vellut de préssec quan el mercader de Varanasi em convidava tossudament a allunyar-me dels gossos de mirada esmorteïda. Deia que m'alliberava d'eixams de lladres de pèrfida estofa i mal final centenars d'anys ençà. Condemna a deambular eternament amb l'ànima papallonejant de cos magre a entitat animal espúria. El càstig de la reencarnació que ens retorna el jo amb un mirall encadenat, desafiant.

Però un dia, el present es deixa la porta oberta i permet l'entrada a una vida paral.lela. Sense necessitat de morir i al marge del nostre consentiment. I no parlo de les dobles vides dels mascles de vodevil i fulletó amb cercles domèstics concèntrics. És més aviat una còpia de nosaltres mateixos en caiguda lliure a l'embat de l'atzar i certa idolatria. L'oscaritzat documental Searching for Sugar Man n'és un relat. Ens presenta la vida de Sixto Rodríguez, un talent musical lluminós oblidat per la indústria als seus Estats Units natals i venerat a Sud-àfrica. Humil paleta a Detroit, flagell de Bob Dylan a Ciutat del Cap. Fracàs i èxit a temps real. Però amb una consciència en diferit de l'abast del seu lloc entre les estrelles. Paradoxes d'un món encara per globalitzar (googleritzar).

Woody Allen ho va explorar en el seu últim film To Rome With Love. Un gris i mediocre funcionari de la ciutat eterna assisteix perplexe cada matí a la porta de casa seva a tropells de papparazzi i reporters delerosos de saber què ha menjat per esmorzar. I arribats a aquest punt jo confesso que quan tenia setze anys i vaig viure dos setmanes a Dinamarca, al creuar-me amb diversos escandinaus, sentia com entonaven en veu baixa el nom d'un tal Eric de cognom impronunciable. Va resultar ser un cantant famós que em portava un quart de segle d'avantatge. O sigui, com si ara em confonguessin amb en Serrat de jove. I jo, triomfant sense saber-ho.

Dolços dobles, en definitiva. Alter egos incontrolables. Segones oportunitats o existències que ens pertanyen però van per lliure, sense demanar-nos permís. I jo insisteixo. Pels volts de Tots Sants, al barri de les Corts, hi feineja una castanyera que si li treus el mocador i li desdibuixes el somriure és Angela Merkel.

Dissortat hematòfag

Va, aprofitem ara que hem despistat l'últim turista. Què me'n dieu de la meva nova ganyota? Sincerament, jo crec que hi ha un pànic més que convincent en les meves canines i el fulgor dels ulls us talla la respiració. O com a mínim no em direu que aquesta cara blanquinosa i eixuta que m'he treballat a còpia de disgustos no és la viva imatge dels clauers, bolígrafs i imans de nevera de la botiga del castell. Que no? Doncs mireu, jo ja en tinc prou. No puc carretejar més aquesta pressió escènica. Qualsevol dia surto del meu amagatall i aleshores si que sabreu el que és passar por de veritat. I aquí, s'haurà acabat el negoci.

Amb el cor a la mà. A vosaltres us sembla normal això de la sang? És que ni amb una pinça al nas. Algun cop, omplint-me de coratge i fent el cor fort, he provat d'empassar-ne una mica, les gotes d'una ferida, però quan noto aquell gust ferrós gorja avall convulsiono sense remei. Cadascú té les seves intoleràncies, tu. I a casa, ves per on, nosaltres érem més de vi. Però és clar, surt ara i convenç aquesta gent.

Aprofito aquest altaveu pinçat per saludar l'artífex de l'ocurrència que m'ha valgut la ruïna i el descrèdit els últims sis-cents anys. Gràcies Bram, et felicito fill. Si, si, tu. Escriptoret celta del dimoni, que no voldràs saber quines són precisament les meves habilitats amb una ploma i sobretot amb l'estoig del tinter ben direccionat. Mesura el protocol i genolls a terra, súbdit facinerós. De comte res. Príncep de Valàquia, Vlad Ţepeş, de l'ordre del Drac. Més celebrat per la memòria histèrica com l'Empalador. Entens ara això de l'estoig, oi figura?

És que no m'avinc als motius d'un dogmatisme tan granític. No en tenies prou amb les meves habilitats cruentes per segar vides aprofitant els orificis naturals dels afortunats per fer-me llegenda? Meticulós i precís en una ciència que es mou entre la cirurgia i l'enginyeria de ponts i camins. Estaca endins sense despentinar cap òrgan vital. Mort lenta i vertical. Això és terror, i no aquest sopar de duro dels vampirs, la capa i els alls que mai et gratinaràs prou.

A mi sí que em xucles la sang, aliat dels otomans. De noble llibertador a figurant decadent de fira popular. O sigui que no us fa tremolar, la meva última ganyota. Alerta, pinça al nas i a la caixa, que tornen els turistes.

Fets reals

Aquesta història està basada en fets reals. Penso que hi ha poques sentències que ens aboquin a una predisposició sensorial amb tanta força com aquesta. La situo al mateix camp d'aquella veu que ens convidava a no provar de fer a casa el que acabàvem de veure. Sense entrar en el debat de si es podia entrendre com una mena de cant a la inutilitat. O al paternalisme del rapsoda velocista que ens advertia que aquell anunci era d'un medicament i que féssim el favor de consultar el nostre farmacèutic. Tot i que us he de dir que jo només entenia la part final que deia "úlcera gastroduodenal". En tot cas, la consciència d'un grau afegit de solemnitat o prevenció aconsegueix deixar-nos en un estat de guàrdia.

Quan l'etiqueta dels fets reals ens la posen en una pel.lícula, sol ser cap de setmana i ens la mirem des del sofà. Paradoxalment, ens agafa amb les defenses a mitja jornada si no endiumenjades i l'anunci que aquell crim té un referent als diaris de Massachusetts requereix una concentració emocional a l'altura de la història. Un afectuós pare de família de mitjana edat amb el seu gos i la seva subscripció mensual al Reader's Digest reals es transforma al vespre en un truculent assassí en sèrie que carrega una destral al cotxe, busca el dial de la música clàssica ( Catalunya Música, si voleu) i a repartir joc falta gent. Entre nosaltres. A mi els concerts de clavicèmbal de Bach normalment no em fan venir ganes d'escorxar gent. Però també em sembla just recordar, en favor dels fets reals, que en cert aeroport anglès fan servir música de Tina Turner per evitar l'estampida d'ocells a les naus en les maniobres d'aterratge.

Aquesta història està basada en fets reals. I ara no ho dic només per assegurar-me l'atenció. Era cap de setmana però la trama era tan fictícia que ens allunyava del sofà fins a la butaca del cinema. El món, d'alguna manera, havia decidit anar acabant-se. O com a mínim n'esgotava els últims dies i els germans Pastor ens proposaven que allò passava a Barcelona. Una ciutat en via de sortida de tots els mapes, irrespirable, que tenallava dos protagonistes sortits d'una caverna de manual per entrar en una altra de més contemporànea. La del metro, que els protegia de l'hostilitat exterior. L'instint de supervivència provoca en els herois un seguit d'enfrontaments i persecucions tenses que sovint engoleix la foscor del suburbà. I en un dels moments de màxima convulsió, s'apaga la gran pantalla i només sentim els personatges. Passen cinc minuts i ningú no s'aixeca de la sala. Per respecte al cinema modern, per no alterar la tensió dramàtica o pel que us esteu imaginant. Per la síndrome dels fets reals. De sobte irromp un acomodador per demanar que ningú s'espanti. Que, com passa a la tele, allò "és d'ells". Bé, per ser més precisos, d'un simpàtic que ha activat l'alarma anti-incendis i allò, per defecte, bloqueja les projeccions. Sigui com sigui, per uns minuts, la ficció va inocular-se pels porus de més d'un espectador al saber que allí fora hi havia problemes. Els guionistes afegien, sense saber-ho, uns metres més de cinta a la història.

I un dia, canvien les tornes. Lluny del cinema, al sofà, amb la televisió apagada i sense ser cap de setmana distreus la mirada errant que projectaves a través de la finestra quan un home queda suspès en la verticalitat del bloc de pisos i et mira cara a cara. Sense crèdits ni advertències de fets reals. Unes cordes massa gruixudes per ser fetes de teranyina el mouen de costat a costat i vols pensar que les tornes canvien però no tant. I que molt malament li haurien d'anar les coses a Spiderman per deixar el gremi dels superherois i ingressar al de la restauració de façanes.

Pinçament smiley

Dos punts, guionet, parèntesi tancat. Senzill i radiant cal·ligrama dels signes de puntuació. La seva combinació, a còpia d'inundar pantalles de telèfon mòbil, ha arribat a condensar una força emotiva que ja voldrien molts rapsodes i acèrrims al llenguatge florit. És el dictat irreductible de l'Smiley, tres dígits, la troika que de veritat val la pena i que Guillem Clua ha escollit per dur al teatre una comèdia magistral i plena de petits miralls que ens persegueixen. Un consell. Feu el favor d'anar corrent al Club Capitol.

Com que confio que em fareu cas i no vull ser esgarriacries no us avançaré res que no pugueu llegir, veure o escoltar a les promocions de l'obra. Dos personatges que són com l'oli i l'aigua es barregen en un joc dialèctic que sovint ens obliga a riure'ns de nosaltres mateixos. Una història d'amor del segle vint-i-u amb una reflexió sobre les noves formes de comunicació com a punt de partida que, sense que es noti, ens entafora sense pietat un interessant tractat existencial. Però res de filosofia de badall. De llàgrima viva i mandíbula desencaixada.

Tan recordat és un primer missatge com un primer silenci. Una resposta tancada sense signe d'admiració obre un ventall de dubtes i ficcions que es mouen entre el millor repertori de boleros i els grans èxits dels renecs del capità Haddock. Última connexió avui a les 21:05 però el telèfon no sona des de fa quatre dies. Trucades i emoticons que no arriben mentre al seu mur del Facebook proliferen fotografies que podrien ser un book del making-off del Show de Truman. No m'acostaré al mòbil però sabrà que a partir d'ara el segueixo a Twitter i la pilota canvia de terrat. El que us deia, una veritable escola de pensament. Pinçament smiley. O smilysme il·lustrat, com vulgueu.

Deixeu-me que vagi més enllà. Pronostico ben aviat un canvi en els gestos facials de la humanitat perquè s'assemblin als smileys. Algú he vist ja amb els ulls i la boca com plats i agafant-se les orelles. I fent contorsionisme amb la mirada per intentar dibuixar-hi un parell de cors. I més d'un quan ens explica el que li va dir ahir al seu amic de Sidney ja acompanya l'explicació amb un moviment del polze com si accionés un joystick imaginari. Res, que aneu al teatre. En Guillem Clua, l'Albert Triola i el Ramon Pujol engranen una troika tan efectista com els tres signes de puntació. I abans i després de caure el teló les cares del públic ho diuen tot. Dos punts, guionets, parèntesis tancats.

Somriure preventiu

Resulta que ens ha tocat viure en una latitud on hem de ser feliços o com a mínim aparentar-ho. En diuen cultura d'afirmació. A grans trets, la recepta passa per lluir un somriure ufanós per defecte i modular-lo amb més o menys sonoritat en funció del grau de confiança assolit o del missatge de seguretat que volem traslladar a l'altre. I tot plegat sense badar i donar peu al dubte. Un somriure en guàrdia, com una carta d'ajust, un desafiament al tedi immanent.

Condicionants geogràfics a banda, passa moltes vegades que som incapaços de redimir l'univers amb el nostre gest facial. És a aleshores quan, segons un estudi recent del psicòleg Bogdan Wojciszke, podem optar per una actitud on ell situa els seus conciutadans polonesos. Explica que tant ells com bona part dels habitants en països de l'Europa occidental pertanyen a una cultura en què cal somriure sense que sigui necessari ser feliços. Desapareix la pressió de l'objectiu però es manté la inèrcia en el rostre.

Com a mínim impactant pot semblar l'última observació de l'anàlisi. La que situa un nucli de societats de queixa. No només hi resulta ofensiu el somriure involuntari sinó que esdevé provocació qualsevol signe de felicitat. S'imposa aparentar turment, silenciar una eventual implosió de joia.

Sembla, a jutjar per aquestes dades, que hi ha poc espai per a l'expressió de neutralitat. Entra en un terreny de sospita que no ens podem permetre. I queda amagada sota l'ombra d'un fals somriure truculent. O a l'empara d'un gest greu i macabre que conté dins dels seus límits totes les pulsions de la felicitat.

Ciutadania immòbil

On ets? Fa prop de dos dècades aquesta era la pregunta més absurda que es podia fer per telèfon. Qui trucava sabia senzillament on ho feia, i segur que escollia l'hora de dinar per assegurar-se que l'interlocutor era a casa. Eren temps de telefonia immòbil, de deixar encàrrecs, de ja ho tornaré a provar i molta paciència comunicativa.L'organització mental del ciutadà mitjà es movia, per dir-ho d'alguna manera, entre paràmetres immediats palpables.

L'ara i aquí era presencial sense urgències de retroalimentació imposades per cap personalitat virtual paral.lela. El nostre estat podia ser disponible, a la feina o sense bateria mental però sempre amb testimonis físics. Era una ciutadania mòbil, amb pulsions de supervivència que es mesuraven a temps real. Gestions, malentesos i tractes deslligats del trànsit d'un teclat o del dígit mal premut en el pitjor moment.

Corrien finals dels anys setanta quan les propostes de les pel.lícules futuristes com la sabata telèfon del super agent 86 començaven a entrar en alguns cotxes de les grans ciutats. On ets? Aleshores la resposta  podia ser conduïnt, a la Ronda de Sant Antoni o aturat en un semàfor. La mobilitat comunicativa passava a circular literalment en paral.lel a la nostra. I les claus del contacte del vehicle activaven i apagaven un nou estat social.

Hauria d'arribar una revolució tecnològica perquè finalment milions d'usuaris passessin a inundar les ones amb trucades intercontinentals des del folre de les seves butxaques. Al despenjar ja podíem dir que érem a la platja, de concert o parlant per telèfon fixe. O escriure-ho sense vocals i amb unes icones molt divertides que ens estalviaven haver de somriure si no en teníem massa ganes.

Era just en aquest moment quan passàvem a competir directament amb una segona personalitat construïda per nosaltres mateixos. Un alter ego que, si no vigilàvem, podia arribar a ser més intrèpid i simpàtic que nosaltres. Amb habilitats socials imbatibles en cent quaranta caràcters. Cronistes de dit àgil protegits per la màscara de les arts epistolars més modernes.

Superat el tediós debat entre apocalíptics i integrats el món de les aplicacions als telèfons mòbils posa de nou contra les cordes els paranys de la llibertat comunicativa. Que deixa instantànies beckettianes de dos persones assegudes l'una al costat de l'altra sense dir-se res però comunicant una sociabilitat insospitada a centenars de seguidors vitals diluits en corrents de senyals òptiques.

Ja no estem sols sent nosaltres mateixos. I no ens acompanyen només les nostres circumstàncies, com deia l'assagista, sinó que tenim una meitat invasiva i abassegadora que es diu compte de xarxa social, perfil multimèdia o piulada recent. Una tromba d'informació i interacció desmesurada. Una identitat que no descansa. Ciutadania immòbil emmirallada en petites pantalles ultrasòniques. On ets? La pregunta passa d'absurda a metafòrica.

Possibilitats superades

Què, estàs còmode, oi? Mira, fins ara no t'hem dit res perquè teníem l'esperança que te n'adonaries i deixaries de castigar-nos amb tot el teu pes. Però ens has exhaurit la indolència, ves per on. Ens has oprimit de tal manera que, als nostres esforços titànics per sortir de nou a la superfície, hi hem d'afegir ara la dificultat per acostumar-nos a la llum. Realment no veies que érem aquí sota?

Sí, ho has endeveninat. Som les teves possibilitats. I hem decidit que ja n'hi ha prou que visquis per damunt nostre. Asfixiades i amb certa resignació, hem fet mans i mànigues per agafar oxigen i prendre paciència durant tot aquest temps mentre tu, diable malbaratador, anaves estirant més el braç que la màniga. Que si justícia gratuïta, receptes de franc, indemnitzacions d'atur més semblants a l'oferta del mes d'una agència de viatges... Què volies, vacances pagades? Doncs ara les reclamem nosaltres, tu. Que s'ha acabat això de ser el veí de baix.

Pensa que des d'aquí sota hem vist com perdies l'oremus per tenir un pis. Ànima càndida. Si ens haguéssis escoltat, potser t'hauries adonat dels teus límits. Dels luxes que no et podies permetre. Ara una propina al restaurant, ara perdent el temps i els diners al teatre. Què et pensaves, que no tindria conseqüències? Però tu res, tossut. I enlloc de buscar solucions, es diu i es comenta que t'han vist pels carrers vestit amb samarretes a vegades verdes i sovint grogues cridant amb una colla de dropos com tu, que només veuen la culpa en els altres. Que el carnaval ja s'ha acabat.

Saps què? Que bon vent i barca nova. Tenim unes col.legues, possibilitats com nosaltres, que viuen per damunt d'unes senyores i uns senyors molt mudats i educats que les tracten molt bé. I sempre se les miren des de sota amb respecte. I no et creguis que són garrepes i és per això que mai estan per sobre d'elles. Que fins i tot les duen a Suïssa (a esquiar) i alguna m'ha dit que l'han sorprès amb una festa d'aniversari amb molt de confeti. En fí, que no és que tinguin la mà foradada com tu. Simplement són organitzats. Et trobarem a faltar. Però tranquil, quan ja siguem sota custòdia dels nostres nous protectors t'enviarem una postal. O millor una carta. Amb un sobre de les noves possibilitats.

Inhibidors crucials

Com és sabut, a Romeu i Julieta un missatge silenciat provoca el suïcidi irreparable dels dos protagonistes. L'hereu dels Montesco no rep les indicacions còmplices de Fra Lorenzo sobre el narcòtic que la bella fadrina Capuleto ha pres per induir-se un coma temporal que en simuli la mort. Allò que havia d'allunyar un casori indesitjat i aplanar el terreny a l'amor prohibit desemboca en una de les tragèdies teatrals més celebrades de Shakespeare.

Moltes teories literàries han trobat en el personatge de Bartleby, l'escrivent inventat per Herman Melville, un dels grans i precursors exponents de l'existencialisme. El copista de Wall Street, s'enquista en un obstinat i lacònic "preferiria no fer-ho" per aniquilar la seva condició humana a cada requeriment dels seus superiors. Una destrucció voluntària forjada en la inacció. Una voluntat inhibida que ha engrandit el pensament literari carregant-lo de matisos trencadors.

Al clàssic d'Homer per antonomàsia, un valerós Odisseu segueix els consells de Circe i tapa amb cera les orelles dels seus homes perquè no embogeixin escoltant el cant de les sirenes. Musculant lideratge, l'heroi al seu torn ordena ser lligat al pal major de la nau per evitar caure en l'embruix de les declamacions malèfiques que profereixen les belles ondines Caribdis i Escil.la. Aquesta contenció del missatge determina l'arribada dels aqueus a l'actual Sicília i posteriorment a Ítaca en un dels desenllaços més citats des de la cultura més popular fins a la política més marinera.

I si de la política més marinera transitem fins a la més tavernària i esperpèntica, l'èpica literària es perd i assistim a la novel.la negra més crua. La decisió del president del Congrés d'activar inhibidors a la sessió parlamentària en què intervenia el patró del Banc Central Europeu per impedir les comunicacions amb l'exterior emparenta directament amb les grans intrigues de John le Carré. Com ho fan també, però a la inversa, els micros que desinhibeixen les converses dels nostres polítics en trames d'espionatge basades en fets reals. Sordines i altaveus als cants de sirena que ens aboquen a la desconfiança. Malgrat que jo, preferiria no fer-ho.

Sobradament qüestionats

No, no i no. Aquesta és la cançó de l'enfadós d'un president encerclat. Amb l'honor convulsionant i els titulars de la premsa xiulant-li a les orelles, l'home ultratjat busca refugi als ressorts de la mentida. Res no és veritat i tothom s'equivoca. Complots, efectes òptics massius, ganes de tocar el voraviu ara que començàvem a remuntar. Perquè si vull, la rotonda l'agafo per l'esquerra, i són els altres que van contra direcció.

No hi ha res tan torbador i incòmode com la realitat quan, passant les pàgines dels diaris, s'aixeca un vent que ensorra castells de cartes. Abjectes tripijocs sostinguts del caire més pèrfid de l'ambició. Insults per entregues, desvergonya retransmesa quan l'ofici d'informar emparenta amb la ficció més esglaiadora. Els advertim que aquestes declaracions polítiques poden ferir la sensibilitat de l'espectador. És una idea.

Parlant de declaracions i de sensibilitats ferides, el president ultratjat  ens ha ensenyat avui els seus ingressos. En un exercici de suposada heroïcitat ha posat davant de llums i taquígrafs la documentació fiscal dels últims deu anys. I a mi els jeroglífics, a banda de no entendre'ls, m'inquieten. És evident que al costat de la de l'església i les finalitats socials no hi ha cap casella que parli de sobres o diner negre. Ni de confetis.

Si una cosa queda clara observant aquestes obligacions amb hisenda és que el nostre heroi cobra fins a tres vegades menys ara al govern que quan era a l'oposició. Fins i tot en aquells temps de màxima concentració per dissenyar una de les bombolles immobiliàries més maques del món, es va arribar a apujar el sou que rebia del partit d'un trenta per cent. Però el van investir i aquí van arribar les penúries.

Un gran amic xilè m'explicava un dia un dels factors de la il.lògica conservadora del seu país natal. La carta blanca del neoliberalisme i les polítiques de dretes de Sebastián Piñera en una societat tenallada fins a l'extenuació. Em deia el poeta, que molts dels seus conciutadans optaven per votar un home ric amb l'esperança que aquesta abundància personal el dissuadiria immediatament de robar al poble. Aquestes paraules em van ressonar amb força l'altre dia quan vaig sentir el líder espanyol dient que fent de president hi perdia diners. Que era molt més ric abans. Que no va entrar en política per folrar-se, vaja.

No sé com ho veieu vosaltres, però a mi que un president m'ensenyi la seva declaració de renda per justificar que no ha fet el llest amb diners irregulars no em convenç. Em recorda més a l'infant que estén les mans netes als pares per demostrar que ell no s'ha menjat l'última presa de xocolata. Però penso resistir amb tossuderia canina. Quan ell assenyali una altra vegada cap a l'altre costat faré com fan els gossos. Enlloc de girar el cap, no deixaré de mirar-li fixament el dit.

WhatsApp Story

Leonard Bernstein 2.0 WhatsApp Story, el musical de butxaca!

Intrusos estacionals

La mosca parapetada a la finestra del menjador una tarda de gener evoca tant d'estiu que ens esberla el present. Supervivent o bé intrusa estacional, la seva irrupció activa la mateixa disfunció perceptiva que engranen els acords d'una nadala a la primavera. O Georgie Dann desafiant malucs a la tardor. Són, d'alguna manera, missatgers impertinents que es reivindiquen més enllà de l'espai reservat. Com si volguessin deixar-nos clar que la seva existència no s'arracona en un calaix esperant només que a nosaltres ens convingui.

Activistes estacionals com els gelats i les castanyeres ja fa temps que han obert camí en aquesta militància. I altres més obcens com els efluvis de síndria i préssec que ens persegueixen al mercat quan ens hem de treure els guants per triar les monedes a la butxaca.

El zumzeig amplificat del mar multiplica l'existència dels pobles de costa a l'hivern. L'oreig és més expansiu, com si exhalés amb la llibertat de no entrar en litigi amb tovalloles ni gratacels flotants. La canícula es només una passatgera altiva i vanitosa d'una ampolla tancada que carrega el meu estiuejant perdut sota un cel de plom en trànsit estacional.

Quadres animats

De vegades, quan passejo per les sales d'un museu, m'agrada imaginar que els personatges dels quadres esperen el moment que jo passi de llarg per respirar tranquils de nou. Que és només davant la meva presència que es cohibeixen i fan el paper d'estàtues de la Rambla. Em faig al càrrec dels titànics esforços de la Gioconda per no esclafir de riure fins que jo no surti de la sala Denon del Louvre. Estic segur d'altra banda, que els ballarins que Matisse va dibuixar a La Dansa imploren justament el contrari. Que jo entri a l'Hermitage i els alliberi per uns instants del mareig que els condema a giravoltar irracionalment en cercle i despullats des de fa més d'un segle. Som com el botó de pausa del comandament a distància.

De la mateixa manera que mai no he volgut córrer el risc de comprovar de primera mà si el llum de la nevera s'apaga quan es tanca la porta, fins ara tampoc m'havia interessat foragitar del meu camp oníric aquesta hipòtesi dels quadres animats. No perdo l'esperança que la Maja m'assalti un dia per sorpresa i em pregunti on carai li han amagat la roba. De fet considero una llàstima que els udols de El Crit de Munch només se sentin de nit pels passadissos de la Galeria Nacional d'Oslo.

La meva inquietud es va anar alimentant de mica en mica gràcies a representacions pictòriques com les del Greco en què un dels retratats sembla seguir-nos amb la mirada independentment d'on ens situem. Un pas previ a l'amenaça verbal o a la pregunta indiscreta. Una manera de pagar-nos amb la mateixa moneda la intermitència que representem per a la seva existència pintada a l'oli.

Ara us explicaré què passa quan s'intercanvien els papers. Quan els quadres animats ja no tenen por i s'endinsen en la profunditat del marc mentre som nosaltres els qui ens mantenim estàtics. Vulnerablement observables. Aquest viatge a través del pinzell és un privilegi que ens ofereix el director polonès Lech Majewski a la pel.lícula The Mill and The Cross ( El Molí i La Creu). Mentre el pintor Pieter Bruegel fa els seus esbossos, el seu camí del calvari transita en un formigueig colossal pel llenç. Les milícies espanyoles que fan complir la inquisició a Flandes s'interposen a les mirades que recullen Simó i Esther, manllevades al seu torn a Jesucrist panteixant amb la creu. Obres d'art a temps real sense cap més obturador que el nostre parpelleig.

A l'obra espèndida de Majewski, el moliner encarna els poders d'un déu que fa girar el món des d'un turó amb les aspes de l'esclafador de blat i de segons. Quan atura l'engranatge, la imatge es congela i Bruegel guanya un retrat. Com ho fa quan nosaltres entrem en un museu.

Divertiment submergible II

L'home que et mira des de l'aigua
és un mim macabre
vestit de certesa impertinent.
Cau amb estrèpit la pedra homicida
lluminós aiguabarreig,
boja dansa circular
de cadiretes al vent.
L'home que et mira des de l'aigua
no respira, conté l'aire
i engull pacient cada segon, fins el darrer.
A tomba oberta, esquinçant paisatges
l'accident d'aviació és
de quadrícula de paper.

Un drac carregat d'heli
s'esmuny d'entre els dits de cada infant.

Figurants empedreïts

Tinc un record molt viu del dia que em vaig convèncer que la presentadora del telenotícies no podia veure'm. Ella repassava els recents i trepidants canvis polítics que emprenia la Unió Soviètica i mirava a càmera amb tanta fixesa que semblava que en qualsevol moment interrompria el relat per advertir-me de l'última llàntia que m'havia fet sopant. Amb aquella impertinència. Quan la nostra intrusa al menjador de casa va voler donar pas al vídeo, una mala passada tècnica la va deixar en silenci i somrient nerviosa a l'espera de les maleïdes imatges. Aquells segons d'impàs van coincidir justament amb el moment en què jo passava per davant del televisor en direcció al bany i el contacte visual que vam establir tots dos em va fer fugir esperitat, amb el clatell eriçat i la pell de gallina. Ja està, m'ha vist la taca, vaig dir-me convenientment atrinxerat a l'ampit de la finestra.

Tot just va aparèixer un primer pla de l'església de Sant Basili amb la Plaça Roja de fons vaig deixar de contenir la respiració. L'artifici de la televisió es feia evident, ningú no m'espiava. Malgrat tot, per assegurar-me'n i en clau de revenja, vaig esperar pacientment i maquiavèlica el retorn de la periodista al lloc de domini reservat a la tauleta per dedicar-li una sonora ganyota de burla a dos centímetres dels seus ulls catòdics.

Amb els anys, quan el Soviet Suprem ja era un concepte que engreixava els llibres d'història, un fet em va fer tornar als meus assajos iniciàtics amb la realitat màgica. Un film de Woddy Allen, The Purple Rose of Cairo, escrit en plena Perestroika, plantejava la història d'amor entre la Cecile, una cambrera i el seu actor preferit que al mig de la projecció esquinça i surt de la pantalla del cinema del poble irrompent a la sala per endur-se la noia en braços. Pura ficció reclamant encenalls de realitat per teixir una nova il.lusió.

Amb aquests referents a l'esquena no m'ha sorprès quan en alguna ocasió he dubtat sobre la possibilitat que els dolents de les sèries puguin alhora ser tendres pares de família lluny del set de rodatge. Imagino un pòsit de la seva interpretació que no s'esvaeix i configura un deixant que els condiciona en cada gest, en cada mot. Els imagino com veritables figurants empedreïts.

Un dels últims exemplars d'aquesta espècie va quedar empresonat fa un temps al seu personatge després de posar-se a la pell de controvertit místic Grigori Raspútin. Una complexió física forjada en l'excès i una personalitat abassegadora el van ajudar a fer-se mimètic amb l'endeví i sanador siberià. Però l'espetec de la claqueta en retirar els focus no va servir per trencar l'encanteri. El nostre actor deambula des d'aleshores atrapat en aquell rol. És per això que s'ha fet rus i està decidit a aprendre l'idioma i establir-se en una formosa datxa perquè el seu destí indefugible sigui més soportable.

Exigències del guió l'han dut també a guanyar-se el favor del tsar. No hi pot fer més. El dictat de Raspútin li clivella tota voluntat i l'obliga fins i tot a lluir llampants vestits tradicionals en una posada en escena delirant. És únicament en les petites escletxes que traspúen d'aquesta realitat màgica que es permet alguna ficció dins del relat i s'atreveix a qualificar de demòcrata el seu protector. Amb les pauses precises perquè algú hi pugui intercalar els riures enllaunats. Quan es decideixi a esquinçar la pantalla, jo m'allunyaria. És només un consell.

Inspecció tècnica

Tinc el cotxe al taller i un mecànic decidirà si té sentit tornar-lo a engegar. Una inspecció tècnica ha determinat que acumula tres faltes greus i que per tant ha arribat el moment de prendre una decisió. Malgrat tot el que hem viscut junts durant milers de quilòmetres confesso que em resultaria exòtic posar-me sentimental per un vehicle. Que no sóc Michael Knight, jo. Ara bé, això no treu que el dilema plantejat en aquests casos m'ompli alguns minuts de reflexió.

És en aquest punt mort (perdoneu però m'ho feia a sobre) que un conductor ha de considerar si li surt a compte reparar el vehicle. Si és sensat canviar rodes, suspensió i tub d'escapament a una maquinària que atresora quinze anys feixucs de servei diligent. Que si quan no sigui un all, serà una ceba. O si és qüestió de dies que la nostra fura muti irremissiblement en sangonera despietada. En resum, un operari elaborarà un pressupost per aconsellar-nos sobre el futur de l'automòbil en funció de l'esperança de vida. Tic-tac.

Però posem el fre de mà (perdoneu de nou). Imagineu ara que canviem la granota blava per la bata blanca. Que som nosaltres l'objecte de debat en un quiròfan. De fet, el paral·lelisme s'ha fet més que popular i posaria la mà al foc que no sóc el primer en dir que li toca passar la ITV per referir-se a una revisió mèdica anual. El somriure de l'ocurrència es glaça no obstant quan t'adones que la comparació s'ha fet més certa que mai.

Una notícia colpidora irrompia aquestes festes entre escudelles i torrons. Escoltava atònit que la crisi econòmica fa plantejar als oncòlegs fins a quin punt val la pena allargar la vida a malalts terminals en funció del cost del tractament. El debat no és sobre l'ètica o la moralitat d'una existència digna. Ni tampoc gira al voltant de l'eutanàsia ni de la dilatació d'un patiment. És una qüestió tan prosaica com la rendibilitat. Es veu que al Regne Unit ja han fet números i un any més de vida no pot tenir un cost superior a cinquanta mil euros. Si no hi ha garantia de curació els diners es consideren perduts. Fabulosos recanvis engranant cossos caducs.

Fa pocs dies reivindicava als guionistes d'aquest pessebre que, la pròxima vegada que es torni a acabar el món, les senyals fossin més clares. Però potser la profecia era més certa del que crèiem. La nostra durabilitat ja té preu. Som andròmines sotmeses a inspecció tècnica amb imperatius de competitivitat. Com ferralla a les portes del desballestament.Tic-tac.