La meva llista de blogs

diumenge, 27 de gener del 2013

Intrusos estacionals

La mosca parapetada a la finestra del menjador una tarda de gener evoca tant d'estiu que ens esberla el present. Supervivent o bé intrusa estacional, la seva irrupció activa la mateixa disfunció perceptiva que engranen els acords d'una nadala a la primavera. O Georgie Dann desafiant malucs a la tardor. Són, d'alguna manera, missatgers impertinents que es reivindiquen més enllà de l'espai reservat. Com si volguessin deixar-nos clar que la seva existència no s'arracona en un calaix esperant només que a nosaltres ens convingui.

Activistes estacionals com els gelats i les castanyeres ja fa temps que han obert camí en aquesta militància. I altres més obcens com els efluvis de síndria i préssec que ens persegueixen al mercat quan ens hem de treure els guants per triar les monedes a la butxaca.

El zumzeig amplificat del mar multiplica l'existència dels pobles de costa a l'hivern. L'oreig és més expansiu, com si exhalés amb la llibertat de no entrar en litigi amb tovalloles ni gratacels flotants. La canícula es només una passatgera altiva i vanitosa d'una ampolla tancada que carrega el meu estiuejant perdut sota un cel de plom en trànsit estacional.

dijous, 17 de gener del 2013

Quadres animats


De vegades, quan passejo per les sales d'un museu, m'agrada imaginar que els personatges dels quadres esperen el moment que jo passi de llarg per respirar tranquils de nou. Que és només davant la meva presència que es cohibeixen i fan el paper d'estàtues de la Rambla. Em faig al càrrec dels titànics esforços de la Gioconda per no esclafir de riure fins que jo no surti de la sala Denon del Louvre. Estic segur d'altra banda, que els ballarins que Matisse va dibuixar a La Dansa imploren justament el contrari. Que jo entri a l'Hermitage i els alliberi per uns instants del mareig que els condema a giravoltar irracionalment en cercle i despullats des de fa més d'un segle. Som com el botó de pausa del comandament a distància.

De la mateixa manera que mai no he volgut córrer el risc de comprovar de primera mà si el llum de la nevera s'apaga quan es tanca la porta, fins ara tampoc m'havia interessat foragitar del meu camp oníric aquesta hipòtesi dels quadres animats. No perdo l'esperança que la Maja m'assalti un dia per sorpresa i em pregunti on carai li han amagat la roba. De fet considero una llàstima que els udols de El Crit de Munch només se sentin de nit pels passadissos de la Galeria Nacional d'Oslo.

La meva inquietud es va anar alimentant de mica en mica gràcies a representacions pictòriques com les del Greco en què un dels retratats sembla seguir-nos amb la mirada independentment d'on ens situem. Un pas previ a l'amenaça verbal o a la pregunta indiscreta. Una manera de pagar-nos amb la mateixa moneda la intermitència que representem per a la seva existència pintada a l'oli.

Ara us explicaré què passa quan s'intercanvien els papers. Quan els quadres animats ja no tenen por i s'endinsen en la profunditat del marc mentre som nosaltres els qui ens mantenim estàtics. Vulnerablement observables. Aquest viatge a través del pinzell és un privilegi que ens ofereix el director polonès Lech Majewski a la pel.lícula The Mill and The Cross ( El Molí i La Creu). Mentre el pintor Pieter Bruegel fa els seus esbossos, el seu camí del calvari transita en un formigueig colossal pel llenç. Les milícies espanyoles que fan complir la inquisició a Flandes s'interposen a les mirades que recullen Simó i Esther, manllevades al seu torn a Jesucrist panteixant amb la creu. Obres d'art a temps real sense cap més obturador que el nostre parpelleig.

A l'obra espèndida de Majewski, el moliner encarna els poders d'un déu que fa girar el món des d'un turó amb les aspes de l'esclafador de blat i de segons. Quan atura l'engranatge, la imatge es congela i Bruegel guanya un retrat. Com ho fa quan nosaltres entrem en un museu.


diumenge, 13 de gener del 2013

Divertiment submergible II


L'home que et mira des de l'aigua
és un mim macabre
vestit de certesa impertinent.
Cau amb estrèpit la pedra homicida
lluminós aiguabarreig,
boja dansa circular
de cadiretes al vent.
L'home que et mira des de l'aigua
no respira, conté l'aire
i engull pacient cada segon, fins el darrer.
A tomba oberta, esquinçant paisatges
l'accident d'aviació és
de quadrícula de paper.

Un drac carregat d'heli
s'esmuny d'entre els dits de cada infant.

dimarts, 8 de gener del 2013

Figurants empedreïts

Tinc un record molt viu del dia que em vaig convèncer que la presentadora del telenotícies no podia veure'm. Ella repassava els recents i trepidants canvis polítics que emprenia la Unió Soviètica i mirava a càmera amb tanta fixesa que semblava que en qualsevol moment interrompria el relat per advertir-me de l'última llàntia que m'havia fet sopant. Amb aquella impertinència. Quan la nostra intrusa al menjador de casa va voler donar pas al vídeo, una mala passada tècnica la va deixar en silenci i somrient nerviosa a l'espera de les maleïdes imatges. Aquells segons d'impàs van coincidir justament amb el moment en què jo passava per davant del televisor en direcció al bany i el contacte visual que vam establir tots dos em va fer fugir esperitat, amb el clatell eriçat i la pell de gallina. Ja està, m'ha vist la taca, vaig dir-me convenientment atrinxerat a l'ampit de la finestra.

Tot just va aparèixer un primer pla de l'església de Sant Basili amb la Plaça Roja de fons vaig deixar de contenir la respiració. L'artifici de la televisió es feia evident, ningú no m'espiava. Malgrat tot, per assegurar-me'n i en clau de revenja, vaig esperar pacientment i maquiavèlica el retorn de la periodista al lloc de domini reservat a la tauleta per dedicar-li una sonora ganyota de burla a dos centímetres dels seus ulls catòdics.

Amb els anys, quan el Soviet Suprem ja era un concepte que engreixava els llibres d'història, un fet em va fer tornar als meus assajos iniciàtics amb la realitat màgica. Un film de Woddy Allen, The Purple Rose of Cairo, escrit en plena Perestroika, plantejava la història d'amor entre la Cecile, una cambrera i el seu actor preferit que al mig de la projecció esquinça i surt de la pantalla del cinema del poble irrompent a la sala per endur-se la noia en braços. Pura ficció reclamant encenalls de realitat per teixir una nova il.lusió.

Amb aquests referents a l'esquena no m'ha sorprès quan en alguna ocasió he dubtat sobre la possibilitat que els dolents de les sèries puguin alhora ser tendres pares de família lluny del set de rodatge. Imagino un pòsit de la seva interpretació que no s'esvaeix i configura un deixant que els condiciona en cada gest, en cada mot. Els imagino com veritables figurants empedreïts.

Un dels últims exemplars d'aquesta espècie va quedar empresonat fa un temps al seu personatge després de posar-se a la pell de controvertit místic Grigori Raspútin. Una complexió física forjada en l'excès i una personalitat abassegadora el van ajudar a fer-se mimètic amb l'endeví i sanador siberià. Però l'espetec de la claqueta en retirar els focus no va servir per trencar l'encanteri. El nostre actor deambula des d'aleshores atrapat en aquell rol. És per això que s'ha fet rus i està decidit a aprendre l'idioma i establir-se en una formosa datxa perquè el seu destí indefugible sigui més soportable.

Exigències del guió l'han dut també a guanyar-se el favor del tsar. No hi pot fer més. El dictat de Raspútin li clivella tota voluntat i l'obliga fins i tot a lluir llampants vestits tradicionals en una posada en escena delirant. És únicament en les petites escletxes que traspúen d'aquesta realitat màgica que es permet alguna ficció dins del relat i s'atreveix a qualificar de demòcrata el seu protector. Amb les pauses precises perquè algú hi pugui intercalar els riures enllaunats. Quan es decideixi a esquinçar la pantalla, jo m'allunyaria. És només un consell.

divendres, 4 de gener del 2013

Inspecció tècnica


Tinc el cotxe al taller i un mecànic decidirà si té sentit tornar-lo a engegar. Una inspecció tècnica ha determinat que acumula tres faltes greus i que per tant ha arribat el moment de prendre una decisió. Malgrat tot el que hem viscut junts durant milers de quilòmetres confesso que em resultaria exòtic posar-me sentimental per un vehicle. Que no sóc Michael Knight, jo. Ara bé, això no treu que el dilema plantejat en aquests casos m'ompli alguns minuts de reflexió.

És en aquest punt mort (perdoneu però m'ho feia a sobre) que un conductor ha de considerar si li surt a compte reparar el vehicle. Si és sensat canviar rodes, suspensió i tub d'escapament a una maquinària que atresora quinze anys feixucs de servei diligent. Que si quan no sigui un all, serà una ceba. O si és qüestió de dies que la nostra fura muti irremissiblement en sangonera despietada. En resum, un operari elaborarà un pressupost per aconsellar-nos sobre el futur de l'automòbil en funció de l'esperança de vida. Tic-tac.

Però posem el fre de mà (perdoneu de nou). Imagineu ara que canviem la granota blava per la bata blanca. Que som nosaltres l'objecte de debat en un quiròfan. De fet, el paral·lelisme s'ha fet més que popular i posaria la mà al foc que no sóc el primer en dir que li toca passar la ITV per referir-se a una revisió mèdica anual. El somriure de l'ocurrència es glaça no obstant quan t'adones que la comparació s'ha fet més certa que mai.

Una notícia colpidora irrompia aquestes festes entre escudelles i torrons. Escoltava atònit que la crisi econòmica fa plantejar als oncòlegs fins a quin punt val la pena allargar la vida a malalts terminals en funció del cost del tractament. El debat no és sobre l'ètica o la moralitat d'una existència digna. Ni tampoc gira al voltant de l'eutanàsia ni de la dilatació d'un patiment. És una qüestió tan prosaica com la rendibilitat. Es veu que al Regne Unit ja han fet números i un any més de vida no pot tenir un cost superior a cinquanta mil euros. Si no hi ha garantia de curació els diners es consideren perduts. Fabulosos recanvis engranant cossos caducs.

Fa pocs dies reivindicava als guionistes d'aquest pessebre que, la pròxima vegada que es torni a acabar el món, les senyals fossin més clares. Però potser la profecia era més certa del que crèiem. La nostra durabilitat ja té preu. Som andròmines sotmeses a inspecció tècnica amb imperatius de competitivitat. Com ferralla a les portes del desballestament.Tic-tac.