Pinçament smiley

Dos punts, guionet, parèntesi tancat. Senzill i radiant cal·ligrama dels signes de puntuació. La seva combinació, a còpia d'inundar pantalles de telèfon mòbil, ha arribat a condensar una força emotiva que ja voldrien molts rapsodes i acèrrims al llenguatge florit. És el dictat irreductible de l'Smiley, tres dígits, la troika que de veritat val la pena i que Guillem Clua ha escollit per dur al teatre una comèdia magistral i plena de petits miralls que ens persegueixen. Un consell. Feu el favor d'anar corrent al Club Capitol.

Com que confio que em fareu cas i no vull ser esgarriacries no us avançaré res que no pugueu llegir, veure o escoltar a les promocions de l'obra. Dos personatges que són com l'oli i l'aigua es barregen en un joc dialèctic que sovint ens obliga a riure'ns de nosaltres mateixos. Una història d'amor del segle vint-i-u amb una reflexió sobre les noves formes de comunicació com a punt de partida que, sense que es noti, ens entafora sense pietat un interessant tractat existencial. Però res de filosofia de badall. De llàgrima viva i mandíbula desencaixada.

Tan recordat és un primer missatge com un primer silenci. Una resposta tancada sense signe d'admiració obre un ventall de dubtes i ficcions que es mouen entre el millor repertori de boleros i els grans èxits dels renecs del capità Haddock. Última connexió avui a les 21:05 però el telèfon no sona des de fa quatre dies. Trucades i emoticons que no arriben mentre al seu mur del Facebook proliferen fotografies que podrien ser un book del making-off del Show de Truman. No m'acostaré al mòbil però sabrà que a partir d'ara el segueixo a Twitter i la pilota canvia de terrat. El que us deia, una veritable escola de pensament. Pinçament smiley. O smilysme il·lustrat, com vulgueu.

Deixeu-me que vagi més enllà. Pronostico ben aviat un canvi en els gestos facials de la humanitat perquè s'assemblin als smileys. Algú he vist ja amb els ulls i la boca com plats i agafant-se les orelles. I fent contorsionisme amb la mirada per intentar dibuixar-hi un parell de cors. I més d'un quan ens explica el que li va dir ahir al seu amic de Sidney ja acompanya l'explicació amb un moviment del polze com si accionés un joystick imaginari. Res, que aneu al teatre. En Guillem Clua, l'Albert Triola i el Ramon Pujol engranen una troika tan efectista com els tres signes de puntació. I abans i després de caure el teló les cares del públic ho diuen tot. Dos punts, guionets, parèntesis tancats.

Somriure preventiu

Resulta que ens ha tocat viure en una latitud on hem de ser feliços o com a mínim aparentar-ho. En diuen cultura d'afirmació. A grans trets, la recepta passa per lluir un somriure ufanós per defecte i modular-lo amb més o menys sonoritat en funció del grau de confiança assolit o del missatge de seguretat que volem traslladar a l'altre. I tot plegat sense badar i donar peu al dubte. Un somriure en guàrdia, com una carta d'ajust, un desafiament al tedi immanent.

Condicionants geogràfics a banda, passa moltes vegades que som incapaços de redimir l'univers amb el nostre gest facial. És a aleshores quan, segons un estudi recent del psicòleg Bogdan Wojciszke, podem optar per una actitud on ell situa els seus conciutadans polonesos. Explica que tant ells com bona part dels habitants en països de l'Europa occidental pertanyen a una cultura en què cal somriure sense que sigui necessari ser feliços. Desapareix la pressió de l'objectiu però es manté la inèrcia en el rostre.

Com a mínim impactant pot semblar l'última observació de l'anàlisi. La que situa un nucli de societats de queixa. No només hi resulta ofensiu el somriure involuntari sinó que esdevé provocació qualsevol signe de felicitat. S'imposa aparentar turment, silenciar una eventual implosió de joia.

Sembla, a jutjar per aquestes dades, que hi ha poc espai per a l'expressió de neutralitat. Entra en un terreny de sospita que no ens podem permetre. I queda amagada sota l'ombra d'un fals somriure truculent. O a l'empara d'un gest greu i macabre que conté dins dels seus límits totes les pulsions de la felicitat.