La meva llista de blogs

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Ocells siberians

*Fotografia de Marta Lluvich (ACN)



El fabulós imaginari de contes populars russos ens deixa la història de "L'ocell de foc". És un d'aquells relats que, des de latituds occidentals, volem imaginar narrat emfàticament per una babuixka entranyable als seus néts embadalits al costat del samovar una nit de rigorós hivern siberià. Diu la tradició oral eslava que hi havia una vegada el fill d'un tsar, el tsarévitx Ivan, que tot caçant de nit s'endinsa temeràriament al bosc encantat del malvat Kastxei l'immortal. De sobte, allà entre les branques d'un dels avets de la taigà, veu una llum poderosa i ataronjada que sacceja el fullatge. D'una grapada, el nostre heroi atrapa al vol un bellíssim ocell del color del foc. Com que són en va tots els intents que fa per esmunyir-se'n, l'au mitològica li proposa un pacte. A canvi de la llibertat, el jove príncep es podrà quedar amb una ploma protectora amb la qual activarà el seu retorn d'una revolada per protegir-lo.

Encara amb l'encís de l'encontre fantàstic, el tsarévitx Ivan ensopega amb la visió d'un grup de tretze boniques princeses que juguen enriolades a llençar-se pomes d'or. Captivat per una d'elles no s'adona de la irrupció del malvat bruixot Kastxei i de les seves abjectes intencions de convertir-lo en una pedra. Quan és ben bé a punt d'aconseguir-ho, el petit noble branda l'ala meravellosa fins que albira la flama que perfila l'arribada de l'ocell. Complint la seva promesa, l'au llampant fetilla el sèquit de l'alquimista roí fins que tots plegats queden atrapats en una dansa infernal que segles més tard Stravinsky durà magistralment al pentagrama del seu ballet més celebrat. Aprofitant que Kastxei dorm, l'ocell de foc adverteix l'Ivan que la seva ànima ha quedat atrapada dins d'un ou i abans que el bruixot li pugui arrabassar tot just despertar-se ell que l'estavella amb fúria contra el terra. El malvat immortal desapareix per sempre, i el tsarévitx menja anissos com un empedreït amb la seva bella princesa.

Segons que he llegit, fa pocs dies un anellament científic ha permès capturar un ocell insectívor siberià a la Vall Fosca, al pirineu lleidatà. És un exemplar de només set grams que fa migracions de llarga distància però ben insòlit per aquestes contrades. Fins al punt que no se n'havia vist mai cap abans. Amics pallaresos, estigueu amatents. I si veieu algú que fa batre una ploma dissimuladament, representeu amb molta cura el vostre paper al conte.                                                                                                                         

dijous, 17 d’octubre del 2013

Abisme fiscal

Al final ha sonat la música triomfal de les trompetes, el lleó ha fet el seu bram característic i els desagraïts dels productors no han tingut ni la delicadesa d'escriure els nostres noms als títols de crèdit. I jo penso que és el mínim que podien fer després de la nit que ens han fet passar. A la manera de les grans produccions cinematogràfiques, a l'altre costat de l'Atlàntic han ideat una apocalipsi llampant d'aquelles amb bomba de rellotgeria adossada i corredisses fins a l'últim minut. I tot perquè al final els artificiers del Congrés decidissin no tallar ni el cable roig ni el blau. Vés tu ara i busca la tensió dramàtica. L'opció ha estat més aviat ibèrica. Com una incursió de Miguel Gila a la catifa de Hollywood els demòcrates han pactat amb l'enemic que el cataclisme s'esperi fins al 7 de febrer. I així, de passada, asseguren un èxit de pantalla d'hivern. Abisme Fiscal II.

Més enllà de la gravetat del cas i de la perversió dels esternuts econòmics, sembla que les cireres de tot plegat es remenen en un cabàs que molt sovint té més a veure amb les reformes de la construcció que en una lògica resolutiva. Si castiga l'estretor de la casa, jo t'aixeco el sostre i tots contents. Que vols una altra habitació? Doncs tirem aquell envà de l'esquerra. Encara que la runa vagi a parar a casa dels veïns i el dormitori que guanyem sigui la seva cuina. Les bigues i les parets mestres són nostres. I la resta, projectes potencials d'ampliació.

Però tornem a les pel.lícules. Un clàssic de John Frankenheimer, Seven days in May,  narra una altra d'aquelles catàstrofes en forma d'abisme a contrarrellotge que tant agraden als americans. En aquell cas en depèn la seguretat mundial pels tripijocs d'un general amb deliris de grandesa encarnat per un Burt Lancaster molt marcial que conspira contra els objectius pacifistes del president dels Estats Units. Per fer-hi front, Kirk Douglas, que és un dels seus subordinats, alerta la Casa Blanca i prova de frustar el cop d'Estat. I generant un contagi d'esclafits de riure i sornegueria general a la Filmoteca, els guionistes decideixen que sigui la diplomàcia espanyola l'encarregada de salvar l'ordre mundial a l'últim segon. I ho fa d'una manera que no us explicaré si no heu vist el film perquè vull que el descobriu.

Després de sentir les trompetes, el bram del lleó i de buscar sense èxit el meu nom als crèdits de l'últim muntatge m'he preguntat si no podia haver tingut un final similar. Una mà espanyola salvadora imprevista. Sobretot tenint en compte que, mentre a Washington els dòlars semblaven aguantar-se amb una pinça, a Madrid la banda sonora anunciava el final de la recessió. Donant lliçons al Fons Monetari Internacional. I amb un banquer simpàtic d'origen cantàbric sentenciant que és un moment immillorable perquè els diners plouen arreu. És que als americans se'ls ha d'explicar tot. I quan ho fas, et roben l'estil de Gila.


dimarts, 15 d’octubre del 2013

Control remot

Ara sí que n'estava convençuda. L'absència de baf al mosaic de finestres que s'estenien a l'altre costat de la plaça esbossava, si més no, un indici irrefutable. Amb la prudència habitual dels últims mesos, havia obert la boca deixant escapar lentament un bri d'aire que semblava demanar permís a l'espai per escampar-s'hi. Una exhalació, dos, tres i res. Ni remolins incontrolats ni partícules en estampida. A la mateixa velocitat que dibuixava el primer somriure en molt de temps es deia a sí mateixa que, per fí i sense saber com, l'entorn havia recuperat la calma sense que ella hagués de seguir contenint la respiració.

Encara no gosava ni desfer l'equipatge d'aquell estiu a Portugal on s'havien repetit els estralls. De fet, si les maletes continuaven atrinxerades amb un aire atemorit a la paret del final del rebedor no era pas per mandra sinó per l'etzibada del seu últim esternut tot just girar la clau. Potser ja s'hi hauria d'haver acostumat, sí. Encara que fos per repetició. Però el cert és que no podia evitar quedar-se garratibada després de cada nova submissió dels elements als seus gestos involuntaris. Com aquell matí lluminós a Lisboa quan el primer sospir que li arrencaven les teulades d'ambre de l'Alfama va fer enlairar de sobte tots els llençols estesos a les balconades. I de seguida, un immens mandala avançava mar enllà.

Aquesta no va ser ni de bon tros l'única empremta que va deixar aquells dies a la premsa local. Entre esclafits de riure histriònics i un pànic indomable passava enèrgicament les pàgines del diari asseguda en aquella cafeteria als peus de la Torre de Belém. Les cròniques parlaven amb perplexitat de l'últim incident relacionat amb unes misterioses ventades que s'entossudien a alterar l'ordre de manera intermitent. Uns embats furiosos i huracanats, deia, havien escurçat tres dies la durada del creuer transatlàntic d'uns turistes jubilats que ara s'apinyaven a les oficines de reclamació de la companyia carregats de raons. No s'havien suspès dies de travessia pel temps inclement, no. El cas és que la força eòlica havia estat tan contundent que el que havia començat com unes turbulències en ple karaoke en aigües de Casablanca va acabar en poc més de vint minuts en un atracament de retorn brusc al port lisboeta. Bé i saltant-se les setanta-dos hores prèvies garantides per contracte a les illes Canàries.

Amb una dissertació molt ben trabada, el periodista semblava lligar caps. Segons la seva cronologia, només havien passat dos segons entre l'afer dels creueristes i el cop d'aire en sentit contrari que havia allunyat del port com un tret la munió de globus aerostàtics que omplien el cel de Lisboa en competició. Exactament els mateixos que separaven aquell incident amb l'enginy dels germans Montgolfier i les ràfegues que van fer concentrar d'una tacada en una tromba colossal a la Praça do Comércio tots els instruments musicals repartits instants abans pels diferents barris de la ciutat aquell dia de festa major. Era, sentenciava l'informador amb una ingènua ironia, com si una respiració providencial i accelerada dictés els batecs de la ciutat. I ella, amb cert penediment, responia en veu alta que les seves pulsacions per minut i esbufecs havien de multiplicar-se per força després de baixar corrent turó avall del Castelo de Sao Jorge com una esperitada.

Però ara, les finestres de l'altre costat de la plaça ja no tenien baf malgrat la seva respiració que ara alliberava a ple pulmó. Envaïda per l'eufòria, fins i tot l'experiència amb el mapamundi de les setmanes prèvies a les vacances era ja un record deliqüescent. Aquell malson que havia transcendit totes les seves possibilitats paranormals. El recorregut dels seus ulls per damunt de l'Atlas acompanyat de les exhalacions taquicàrdiques que acompanyen l'emoció d'escollir un destí havien capgirat en qüestió de segons l'ordre del planeta. Abans d'escollir Portugal i mentre es decidia entre Xile i els Estats Units els científics parlaven d'un bombeig d'intensitat dels estels mai vist al desert d'Atacama. I els papers amb els discursos dels alts representants de les Nacions Unides a Nova York s'arremolinaven lluny de la tribuna i els textos quedaven orfes de consonants, arraconades com formigues sota els bancs.

Però tot això s'havia acabat, n'estava segura. Per esvair qualsevol dubte ja feia una bona estona que jugava amb la respiració, com si la posés a prova. Ara contenia l'aire, ara l'expulsava a batzegades i sorollosament. Res. Ni baf ni trencadisses ni teletips urgents a les redaccions. Va ser aleshores quan la satisfacció la va fer deixondir i alliberada d'aquell pes va plorar per primer cop des que les alteracions havien començat. Les llàgrimes incipients li amaraven els ulls i en sec es van fondre tots els semàfors i fanals de la ciutat de Barcelona.