La meva llista de blogs

dijous, 28 de febrer del 2013

Ciutadania immòbil

On ets? Fa prop de dos dècades aquesta era la pregunta més absurda que es podia fer per telèfon. Qui trucava sabia senzillament on ho feia, i segur que escollia l'hora de dinar per assegurar-se que l'interlocutor era a casa. Eren temps de telefonia immòbil, de deixar encàrrecs, de ja ho tornaré a provar i molta paciència comunicativa.L'organització mental del ciutadà mitjà es movia, per dir-ho d'alguna manera, entre paràmetres immediats palpables.

L'ara i aquí era presencial sense urgències de retroalimentació imposades per cap personalitat virtual paral.lela. El nostre estat podia ser disponible, a la feina o sense bateria mental però sempre amb testimonis físics. Era una ciutadania mòbil, amb pulsions de supervivència que es mesuraven a temps real. Gestions, malentesos i tractes deslligats del trànsit d'un teclat o del dígit mal premut en el pitjor moment.

Corrien finals dels anys setanta quan les propostes de les pel.lícules futuristes com la sabata telèfon del super agent 86 començaven a entrar en alguns cotxes de les grans ciutats. On ets? Aleshores la resposta  podia ser conduïnt, a la Ronda de Sant Antoni o aturat en un semàfor. La mobilitat comunicativa passava a circular literalment en paral.lel a la nostra. I les claus del contacte del vehicle activaven i apagaven un nou estat social.

Hauria d'arribar una revolució tecnològica perquè finalment milions d'usuaris passessin a inundar les ones amb trucades intercontinentals des del folre de les seves butxaques. Al despenjar ja podíem dir que érem a la platja, de concert o parlant per telèfon fixe. O escriure-ho sense vocals i amb unes icones molt divertides que ens estalviaven haver de somriure si no en teníem massa ganes.

Era just en aquest moment quan passàvem a competir directament amb una segona personalitat construïda per nosaltres mateixos. Un alter ego que, si no vigilàvem, podia arribar a ser més intrèpid i simpàtic que nosaltres. Amb habilitats socials imbatibles en cent quaranta caràcters. Cronistes de dit àgil protegits per la màscara de les arts epistolars més modernes.

Superat el tediós debat entre apocalíptics i integrats el món de les aplicacions als telèfons mòbils posa de nou contra les cordes els paranys de la llibertat comunicativa. Que deixa instantànies beckettianes de dos persones assegudes l'una al costat de l'altra sense dir-se res però comunicant una sociabilitat insospitada a centenars de seguidors vitals diluits en corrents de senyals òptiques.

Ja no estem sols sent nosaltres mateixos. I no ens acompanyen només les nostres circumstàncies, com deia l'assagista, sinó que tenim una meitat invasiva i abassegadora que es diu compte de xarxa social, perfil multimèdia o piulada recent. Una tromba d'informació i interacció desmesurada. Una identitat que no descansa. Ciutadania immòbil emmirallada en petites pantalles ultrasòniques. On ets? La pregunta passa d'absurda a metafòrica.

dimarts, 19 de febrer del 2013

Possibilitats superades

Què, estàs còmode, oi? Mira, fins ara no t'hem dit res perquè teníem l'esperança que te n'adonaries i deixaries de castigar-nos amb tot el teu pes. Però ens has exhaurit la indolència, ves per on. Ens has oprimit de tal manera que, als nostres esforços titànics per sortir de nou a la superfície, hi hem d'afegir ara la dificultat per acostumar-nos a la llum. Realment no veies que érem aquí sota?

Sí, ho has endeveninat. Som les teves possibilitats. I hem decidit que ja n'hi ha prou que visquis per damunt nostre. Asfixiades i amb certa resignació, hem fet mans i mànigues per agafar oxigen i prendre paciència durant tot aquest temps mentre tu, diable malbaratador, anaves estirant més el braç que la màniga. Que si justícia gratuïta, receptes de franc, indemnitzacions d'atur més semblants a l'oferta del mes d'una agència de viatges... Què volies, vacances pagades? Doncs ara les reclamem nosaltres, tu. Que s'ha acabat això de ser el veí de baix.

Pensa que des d'aquí sota hem vist com perdies l'oremus per tenir un pis. Ànima càndida. Si ens haguéssis escoltat, potser t'hauries adonat dels teus límits. Dels luxes que no et podies permetre. Ara una propina al restaurant, ara perdent el temps i els diners al teatre. Què et pensaves, que no tindria conseqüències? Però tu res, tossut. I enlloc de buscar solucions, es diu i es comenta que t'han vist pels carrers vestit amb samarretes a vegades verdes i sovint grogues cridant amb una colla de dropos com tu, que només veuen la culpa en els altres. Que el carnaval ja s'ha acabat.

Saps què? Que bon vent i barca nova. Tenim unes col.legues, possibilitats com nosaltres, que viuen per damunt d'unes senyores i uns senyors molt mudats i educats que les tracten molt bé. I sempre se les miren des de sota amb respecte. I no et creguis que són garrepes i és per això que mai estan per sobre d'elles. Que fins i tot les duen a Suïssa (a esquiar) i alguna m'ha dit que l'han sorprès amb una festa d'aniversari amb molt de confeti. En fí, que no és que tinguin la mà foradada com tu. Simplement són organitzats. Et trobarem a faltar. Però tranquil, quan ja siguem sota custòdia dels nostres nous protectors t'enviarem una postal. O millor una carta. Amb un sobre de les noves possibilitats.

diumenge, 17 de febrer del 2013

Inhibidors crucials

Com és sabut, a Romeu i Julieta un missatge silenciat provoca el suïcidi irreparable dels dos protagonistes. L'hereu dels Montesco no rep les indicacions còmplices de Fra Lorenzo sobre el narcòtic que la bella fadrina Capuleto ha pres per induir-se un coma temporal que en simuli la mort. Allò que havia d'allunyar un casori indesitjat i aplanar el terreny a l'amor prohibit desemboca en una de les tragèdies teatrals més celebrades de Shakespeare.

Moltes teories literàries han trobat en el personatge de Bartleby, l'escrivent inventat per Herman Melville, un dels grans i precursors exponents de l'existencialisme. El copista de Wall Street, s'enquista en un obstinat i lacònic "preferiria no fer-ho" per aniquilar la seva condició humana a cada requeriment dels seus superiors. Una destrucció voluntària forjada en la inacció. Una voluntat inhibida que ha engrandit el pensament literari carregant-lo de matisos trencadors.

Al clàssic d'Homer per antonomàsia, un valerós Odisseu segueix els consells de Circe i tapa amb cera les orelles dels seus homes perquè no embogeixin escoltant el cant de les sirenes. Musculant lideratge, l'heroi al seu torn ordena ser lligat al pal major de la nau per evitar caure en l'embruix de les declamacions malèfiques que profereixen les belles ondines Caribdis i Escil.la. Aquesta contenció del missatge determina l'arribada dels aqueus a l'actual Sicília i posteriorment a Ítaca en un dels desenllaços més citats des de la cultura més popular fins a la política més marinera.

I si de la política més marinera transitem fins a la més tavernària i esperpèntica, l'èpica literària es perd i assistim a la novel.la negra més crua. La decisió del president del Congrés d'activar inhibidors a la sessió parlamentària en què intervenia el patró del Banc Central Europeu per impedir les comunicacions amb l'exterior emparenta directament amb les grans intrigues de John le Carré. Com ho fan també, però a la inversa, els micros que desinhibeixen les converses dels nostres polítics en trames d'espionatge basades en fets reals. Sordines i altaveus als cants de sirena que ens aboquen a la desconfiança. Malgrat que jo, preferiria no fer-ho.


dissabte, 9 de febrer del 2013

Sobradament qüestionats


No, no i no. Aquesta és la cançó de l'enfadós d'un president encerclat. Amb l'honor convulsionant i els titulars de la premsa xiulant-li a les orelles, l'home ultratjat busca refugi als ressorts de la mentida. Res no és veritat i tothom s'equivoca. Complots, efectes òptics massius, ganes de tocar el voraviu ara que començàvem a remuntar. Perquè si vull, la rotonda l'agafo per l'esquerra, i són els altres que van contra direcció.

No hi ha res tan torbador i incòmode com la realitat quan, passant les pàgines dels diaris, s'aixeca un vent que ensorra castells de cartes. Abjectes tripijocs sostinguts del caire més pèrfid de l'ambició. Insults per entregues, desvergonya retransmesa quan l'ofici d'informar emparenta amb la ficció més esglaiadora. Els advertim que aquestes declaracions polítiques poden ferir la sensibilitat de l'espectador. És una idea.

Parlant de declaracions i de sensibilitats ferides, el president ultratjat  ens ha ensenyat avui els seus ingressos. En un exercici de suposada heroïcitat ha posat davant de llums i taquígrafs la documentació fiscal dels últims deu anys. I a mi els jeroglífics, a banda de no entendre'ls, m'inquieten. És evident que al costat de la de l'església i les finalitats socials no hi ha cap casella que parli de sobres o diner negre. Ni de confetis.

Si una cosa queda clara observant aquestes obligacions amb hisenda és que el nostre heroi cobra fins a tres vegades menys ara al govern que quan era a l'oposició. Fins i tot en aquells temps de màxima concentració per dissenyar una de les bombolles immobiliàries més maques del món, es va arribar a apujar el sou que rebia del partit d'un trenta per cent. Però el van investir i aquí van arribar les penúries.

Un gran amic xilè m'explicava un dia un dels factors de la il.lògica conservadora del seu país natal. La carta blanca del neoliberalisme i les polítiques de dretes de Sebastián Piñera en una societat tenallada fins a l'extenuació. Em deia el poeta, que molts dels seus conciutadans optaven per votar un home ric amb l'esperança que aquesta abundància personal el dissuadiria immediatament de robar al poble. Aquestes paraules em van ressonar amb força l'altre dia quan vaig sentir el líder espanyol dient que fent de president hi perdia diners. Que era molt més ric abans. Que no va entrar en política per folrar-se, vaja.

No sé com ho veieu vosaltres, però a mi que un president m'ensenyi la seva declaració de renda per justificar que no ha fet el llest amb diners irregulars no em convenç. Em recorda més a l'infant que estén les mans netes als pares per demostrar que ell no s'ha menjat l'última presa de xocolata. Però penso resistir amb tossuderia canina. Quan ell assenyali una altra vegada cap a l'altre costat faré com fan els gossos. Enlloc de girar el cap, no deixaré de mirar-li fixament el dit.