Si hagués de definir la fascinació
amb un espai físic ho faria amb les dimensions d’un calaix. Encara hi és, allà
a casa dels pares, com un testimoni tossut i invariable a l’embat de les
eventualitats domèstiques. És en una habitació més aviat freda, per poc
habitada, i aquesta sensació tèrmica de ben segur que em ve amplificada a la
memòria pel fet que normalment només hi he d’entrar a l’hivern, durant les
festes de Nadal. En aquest calaix s’hi apilen metòdicament des de fa anys tots
els papers dels regals que hem obert. Un ritual que poc té a veure amb
l’estalvi o el reciclatge i que pertany més a l’esfera de les emocions. Al
record de la sorpresa que evoquen. Cel·lofanes, papers d’embalar amb colors
llampants i llacets sobreviuen any rere any gràcies a un rigor gairebé
professional a l’hora d’obrir els paquets. És adquirit des de la infància i
posaria en evidència l’artificier més exigent. Malgrat l’excitació inherent a
aquests casos, cal ser molt curós al desembolicar per no esquinçar un material sensible
que tindrà un nou ús i, en el millor dels casos, esdevindrà un nou motiu
d’exaltació individual o col·lectiva.
Traduir al català els poemes de Bruno
Montané és una experiència molt relacionada amb l’imaginari del calaix. I no ho
dic només per la fascinació de les imatges i camps onírics que tan sovint
desgrana l’autor amb una bellesa que commou. Cada vers en el castellà original
és un embolcall lluminós que demana tacte, un respecte exquisit del sentit i
totes les prevencions per evitar esberlar els paisatges que han d’arribar
incòlumes al lector en el vol d’una llengua a l’altra. El resultat d’aquesta
tasca estimulant és també una sort de sorpresa. Les paraules renovades juguen a
sacsejar el perímetre del relat. Convulsions més o menys controlades que la
lectura haurà de tornar a activar per definir l’espai d’intimitats particulars.
Aquell primer poema de Bruno Montané
que vaig traduir al català l’entenc com el regal a un amic. S’inclou al poemari
El cielo de los topos i en aquesta edició porta per títol Subtils.
El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix aquesta paraula com allò que
estableix distincions gairebé imperceptibles, difícils de copsar. Definició
també del meu repte, per evitar esquinçar embolcalls senzillament extraordinaris.
