Valor afegit

Tinc un veí que toca èxits de Mocedades amb violí. Amb el mètode d'un pupil que busca l'excel·lència, l'assaig és diari. Puc fins i tot imaginar-me'l plantat al rebedor, amb el posat greu i solemne que Gluck hauria esperat del seu millor concertino abans d'atacar els primers acords d'Orfeo et Euridice. Arquet amunt i arquet avall, la caixa de ressonància allibera per les efes sentits laments del sextet basc. Ay, amor de hombre! - exclama amb regularitat i ganyolant l'instrument desposseït de cop de tota la pretensió clàssica adquirida al segle disset.

Tenia un porter a l'edifici on visc que ens saludava en vers i s'ajudava d'una tonada apresa durant el servei militar per quadrar bé la mètrica. Un veritable trobador de la quotidianeïtat. Rimador implacable, els alexandrins li brollaven per la mirada mentre escanejava l'última sessió de perruqueria de la veïna de l'entresòl o l'imminent recapte de l'indigent al contenidor de la porta. Habilitats del guardià d'un centenar de ganes individuals d'arribar a casa.

Les irrupcions sonores del meu veí solen ser a l'hora de la migdiada. I la combinació de factors en joc, creieu-me, és susceptible de despertars amb traces oníriques mitològiques. De la mateixa manera, la voracitat lírica del meu porter et solia lligar de mans i peus quan més carregat de bosses tornaves del supermercat. Amb la paella al foc i la pressa a les cames. Però tant hi feia. Eren minúsculs peatges a canvi d'un alt valor afegit.

Va ser precisament en un d'aquests despertars sobtats a ritme de Eres tu que vaig gestar la reflexió. I em vaig plantejar el sentit i abast veritable dels valors afegits. I aclaparat pels despropòsits oficials dels polítics durant l'estiu i les noves ocurrències econòmiques vaig preguntar-me: què passarà el dia que s'apliqui un IVA a les paraules i fets? O sigui, que s'obligui a pagar un impost per les declaracions o accions sense valor afegit. Mediocres. Infumables. Ni amb mètrica marcial ni música de violins.

Vocatiu retrobat II

Una cosa és retrobar el vocatiu en el meu feliç exili temporal a Ciutat Vella. I una de ben diferent constatar que aquesta exaltació del llenguatge va més enllà dels éssers animats. Qui ens havia de dir que entitats en teoría sense opinió com un basar urbà expressarien el seu parer sobre les coses amb tanta contundència?

Ja hi podem pujar de peus, perquè les coses han arribat a aquest nivell. A les botigues se'ls han inflat els tendals i ja parlen sense embuts sobre la deriva d'aquest món. Falta saber si el seu enuig que airegen en forma de pancarta a l'exterior ve motivat pel que han de soportar portes endins. Que si s'ha colat senyora que ara em toca a mi. Que si tot és molt car i no els fa vergonya. Que si la prima de risc, la calor que fa i el fred que vindrà. Qui sap si la nova llei que es prepara per obligar-les a obrir portes en zones turístiques diumenges i festius els ha fet també perdre estreps i compostura.

Homòfons escatològics que aixequen el crit al cel. Montmer-Dos. Ja ho diuen que sovint, les segones parts, mai han estat reeixides. Algú dirà que de la mateixa manera que el títol d'aquest post. Escrit en números romans, per si de cas.

Actitud plàstica

Confesso que de vegades m'he sorprès a mi mateix pensant amb veus de doblatge. Cadències sintàctiques impostades em retrunyen al cervell segons la situació dramàtica de les meves cabòries. Amb un llenguatge i actituds segurament manllevats de la literatura i el cinema, un narrador intern té cura de les modulacions emocionals de cada reflexió que em faig. Normalment, si la cosa és seriosa, sento Robert de Niro. I això cada dia t'exigeix més posada en escena. Fins al punt que fins i tot acabes reformulant un pensament impronunciat que t'ha sortit a la babalà, sense subjecte ni predicat, i buit d'advervis per un de ben precís, degudament entonat i memorable. Com una mena de talleu, és bona!


Les servituds estètiques són a l'ordre del dia. I en la dicotomia cada cop s'imposa més el fer-ho bonic i després, si pot ser, bé. És com si a cada gest passéssim comptes amb un públic omnipresent que ens jutjarà la interpretació a temps real. I el més curiós de tot és que sovint ens acabem emmirallant amb les nostres pròpies ficcions arbitràries en aquest teatre cada cop més assajat i amb menys escletxes per la improvisació.

Per més que ho vegi als còmics de tota la vida, sóc incapaç de dormir estirat de cara cap amunt. No cal que digui que en despertar mai he vist tampoc com s'ensorraven unes ZZZ enormes, guardianes del meu camp oníric. Ha d'arribar el dia, que una bona idea vingui acompanyada d'una bombeta que s'encèn damunt d'un cap o d'un insistent tritlleig de campanes. I sí, encara espero un estol d'ocells voleiant en cercle després de caure de nassos daltabaix de la bicicleta.

Però tot és qüestió del grau de militància que tinguem amb les actituds plàstiques. Hi ha certs exemplars curosos de mena que assumeixen de forma natural un ATXIM! si esternuden en català. Són els mateixos que exhalaran agònics ARF, ARF! en pendents impossibles o no podran amagar els signes de $ als ulls quan el rei Mides els converteixi carxofes en ruletes. De la mateixa fusta, en definitiva, del rei de les barriles amb prioritats fotogèniques. Tarambana sí, però bonic i de manual. Corbata al cap, ulls desorbitats i cos en remull. Llàstima que no hi hagi so. Suposo que sentiríem un HIP!

Sí, senyor

Sí, senyor!
Què sí, senyor!
Sí, senyor!
Té la raó, senyor!
Sí, senyor!
Digui'm, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí, senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí, senyor!
Re-sí, senyor!
Recontra-sí, senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí, senyor!
Està content, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!


(Ovidi Montllor, 1972)

Aragonès oriental

Nène! Aurix la porta del rebost i mira a la senalla del costat de la granera. Me penso que nya de nyaure quatre trumfes i bledes. Porta-les que apariaré una verdura i alego mos la mintxarem. Ahir va pioure, no vam 'nar a comprar i no nyavia ni mica ni molla. Però avui açó sirà un banquet tremèndo! Amb més o menys fidelitat en la transcripció dels diàlegs, tenir un iaio nascut a Altorricó, a la Franja d'Aragó, feia habitual sentir per casa lèxic i expressions com aquestes. Això era a baix. Al pis de dalt, on vivíem amb els pares, l'apitxat es diluïa, les mançanes eren una mica més pomes i amb prou feines o sisquere aconseguia salvar algun lo espars en l'ascens per determinar masculins singulars. Com lo iaio.

Les corredisses amunt i avall entre aquests ecosistemes lingüístics tan domèstics eren freqüents i més tenint en compte l'entranyable tirania del tossut rondinaire d'etern escuradents al llavi. Si les presses per veure el programa de la nit dels divendres em duien a baixar les escales de tres en tres, de seguida s'activava una veu esmorteïda pel batent de la porta demanant-me que paracontés. O sigui, que anés amb compte per no caure en el meu afany de voler arribar prompte o de seguida.

El fet diferencial a l'hora de parlar s'assumia amb joc i riquesa i confesso que en cap moment la sensació de baixar les escales em va semblar similar a entrar a l'aula d'una universitat d'erasmus. Ens enteníem i crèiem mastegar una mateixa llengua que, com a molt, alguns amics del seu poble haurien definit com "el que es parla astí". I fins avui creia que era català. Fins que un govern molt ocurrent m'ha convertit de sobte en més poliglot que mai descrivint-lo com "la llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental". Molt bé, jo també jugo. És veritat, no era català. Era la llengua pròpia del pis de baix, sobretot de les nits dels divendres.

Καλημέρα, Ισπανία!

Doncs es veu que no només era Grècia. Que la senyo ens té mania i encara que Atenes parli a classe i ens prepari xinxetes a la cadira per quan seiem, l'esbroncada ens cau a nosaltres. I ara ves i busca algú a l'aula tan adequat com ella per acaparar mirades i sospites quan volen pilotes de paper i gomes de d'esborrar com projectils en plena lliçó. Si ella ja no és la més lletja, ningú no voldrà ara ballar amb nosaltres?

Aquests grans dilemes escolars s'han deixat sentir les últimes setmanes a l'eurozona maquillats amb un cosmètic de solemnitat. Els indicadors econòmics s'ensorraven a Espanya mentre la principal preocupació del govern se centrava en mantenir la compostura per evitar parlar de rescat i carregar el mort a Grècia soterrada per la convulsió política i financera. Quan els grecs avalin el rescat de Brussel.les tot es calmarà i veureu com s'acaba l'assetjament al nostre deute. Però Atenes s'aferra a la tímida mà que allarga l'euro i aquí l'interès pel deute respon amb un ascens meteòric sense precedents. I hem vist la palla en l'ull aliè sense ni notar la biga en el propi.

Tot plegat em fa pensar una vegada més en les enyorades classes de lletres pures. I algú començarà a pensar que és una obsessió. A l'espera de decidir si ho admeto, de moment diré que és sana. Però el cas és que a classe solia esclatar la hilaritat quan el mestre ens recordava que en grec, per dir bon dia, fan servir la fórmula Καλημέρα. O sigui, el que en català es pronunciaria com Calimera. I per tant era inevitable pensar en aquell simpàtic pollet dels dibuixos animats de color negre i trist per ser sempre l'ase dels cops. Per marcar la diferència entre uns germans de plomatge groc i sedós.

En Calimero, amb la closca perenne al cap per si havia de refugiar-se d'un món hostil, va aparèixer per primera vegada en una sèrie italiana que per més premonició es titulava La constància sempre dóna fruits. I el nostre dissortat protagonista solia lamentar-se pels racons insistint que els grans no l'entenien fins al punt d'arribar a encunyar un adjectiu propi per definir a la vida real a qui se sent marginat i al punt de mira.

No sé vosaltres. Si teniu la mateixa obsessió que jo, sana d'altra banda. Però avui he vist com en Calimero s'aixecava la closca amb mirada altiva i plena de col.leguisme per saludar quan es creuava pel carrer amb Espanya i cridava a ple pulmó: Καλημέρα, Ισπανία!

Riscos primaris

Es veu que això s'enfonsa i el dimoni pelut ja ensenya les orelles. Com a mínim aquesta és la meva ingènua conclusió extreta de subterfugis malsonants i eufemismes verinosos. Perquè fins fa ben poc la complexitat gramatical i les definicions rocambolesques eren més pròpies de tractats científics i de les cartes dels restaurants més refinats. Ho solen fer per justificar un preu, embotint paraules a pes, i en teoria a fí de bé. El problema és quan la tècnica del camuflatge semàntic s'usa per parlar de la crua realitat. I amb unes finalitats menys nobles. Sempre en teoria.

Per exemple. Esclat d'encenalls ibèrics de primavera mediterrània amb aire de festucs sobre llit vegetal esferificat: 50 euros. Prima de risc: 550 punts. Parlem-ne. I això últim com es menja? Ho hem de saber, perquè ens en fem un tip cada dia. De primer, de segon i mai ens quedem sense postres. Si et fas pesat l'únic que en treus és més surrealisme. És el diferencial amb el bo alemany a deu anys. Genial. Doncs sort que és bo. Perquè no para d'obrir informatius en boca de gent molt seriosa que fa malabarismes.

La maquinària de la por i la confusió explora noves vies. Quan ja tens clar que t'has de preocupar cada dia per una prima que no saps qui és aleshores et diuen que el deute està al nivell d'escombraria. De vegades fins i tot en diuen porqueria, que bruteja més. I jo mentalment li poso una gavina al damunt per fer-ho més èpic. Però em quedo amb l'estètica perquè no ho capto del tot. O sigui que tenim un deute de merda. I això no és millor que tenir-lo colossal i ben vistós?

L'altre recurs és mirar el veí que agonitza per carregar-li el mort, perquè ja no ve d'aquí. Això és Grècia. Que tots sabem com són. Pitjor que nosaltres. Com el dimoni pelut. El papus, l'home del sac i els homes de negre. I així transita la por més confusa. Dels riscos més primaris a la prima de risc.