Divertiment submergible II

L'home que et mira des de l'aigua
és un mim macabre
vestit de certesa impertinent.
Cau amb estrèpit la pedra homicida
lluminós aiguabarreig,
boja dansa circular
de cadiretes al vent.
L'home que et mira des de l'aigua
no respira, conté l'aire
i engull pacient cada segon, fins el darrer.
A tomba oberta, esquinçant paisatges
l'accident d'aviació és
de quadrícula de paper.

Un drac carregat d'heli
s'esmuny d'entre els dits de cada infant.

Figurants empedreïts

Tinc un record molt viu del dia que em vaig convèncer que la presentadora del telenotícies no podia veure'm. Ella repassava els recents i trepidants canvis polítics que emprenia la Unió Soviètica i mirava a càmera amb tanta fixesa que semblava que en qualsevol moment interrompria el relat per advertir-me de l'última llàntia que m'havia fet sopant. Amb aquella impertinència. Quan la nostra intrusa al menjador de casa va voler donar pas al vídeo, una mala passada tècnica la va deixar en silenci i somrient nerviosa a l'espera de les maleïdes imatges. Aquells segons d'impàs van coincidir justament amb el moment en què jo passava per davant del televisor en direcció al bany i el contacte visual que vam establir tots dos em va fer fugir esperitat, amb el clatell eriçat i la pell de gallina. Ja està, m'ha vist la taca, vaig dir-me convenientment atrinxerat a l'ampit de la finestra.

Tot just va aparèixer un primer pla de l'església de Sant Basili amb la Plaça Roja de fons vaig deixar de contenir la respiració. L'artifici de la televisió es feia evident, ningú no m'espiava. Malgrat tot, per assegurar-me'n i en clau de revenja, vaig esperar pacientment i maquiavèlica el retorn de la periodista al lloc de domini reservat a la tauleta per dedicar-li una sonora ganyota de burla a dos centímetres dels seus ulls catòdics.

Amb els anys, quan el Soviet Suprem ja era un concepte que engreixava els llibres d'història, un fet em va fer tornar als meus assajos iniciàtics amb la realitat màgica. Un film de Woddy Allen, The Purple Rose of Cairo, escrit en plena Perestroika, plantejava la història d'amor entre la Cecile, una cambrera i el seu actor preferit que al mig de la projecció esquinça i surt de la pantalla del cinema del poble irrompent a la sala per endur-se la noia en braços. Pura ficció reclamant encenalls de realitat per teixir una nova il.lusió.

Amb aquests referents a l'esquena no m'ha sorprès quan en alguna ocasió he dubtat sobre la possibilitat que els dolents de les sèries puguin alhora ser tendres pares de família lluny del set de rodatge. Imagino un pòsit de la seva interpretació que no s'esvaeix i configura un deixant que els condiciona en cada gest, en cada mot. Els imagino com veritables figurants empedreïts.

Un dels últims exemplars d'aquesta espècie va quedar empresonat fa un temps al seu personatge després de posar-se a la pell de controvertit místic Grigori Raspútin. Una complexió física forjada en l'excès i una personalitat abassegadora el van ajudar a fer-se mimètic amb l'endeví i sanador siberià. Però l'espetec de la claqueta en retirar els focus no va servir per trencar l'encanteri. El nostre actor deambula des d'aleshores atrapat en aquell rol. És per això que s'ha fet rus i està decidit a aprendre l'idioma i establir-se en una formosa datxa perquè el seu destí indefugible sigui més soportable.

Exigències del guió l'han dut també a guanyar-se el favor del tsar. No hi pot fer més. El dictat de Raspútin li clivella tota voluntat i l'obliga fins i tot a lluir llampants vestits tradicionals en una posada en escena delirant. És únicament en les petites escletxes que traspúen d'aquesta realitat màgica que es permet alguna ficció dins del relat i s'atreveix a qualificar de demòcrata el seu protector. Amb les pauses precises perquè algú hi pugui intercalar els riures enllaunats. Quan es decideixi a esquinçar la pantalla, jo m'allunyaria. És només un consell.

Inspecció tècnica

Tinc el cotxe al taller i un mecànic decidirà si té sentit tornar-lo a engegar. Una inspecció tècnica ha determinat que acumula tres faltes greus i que per tant ha arribat el moment de prendre una decisió. Malgrat tot el que hem viscut junts durant milers de quilòmetres confesso que em resultaria exòtic posar-me sentimental per un vehicle. Que no sóc Michael Knight, jo. Ara bé, això no treu que el dilema plantejat en aquests casos m'ompli alguns minuts de reflexió.

És en aquest punt mort (perdoneu però m'ho feia a sobre) que un conductor ha de considerar si li surt a compte reparar el vehicle. Si és sensat canviar rodes, suspensió i tub d'escapament a una maquinària que atresora quinze anys feixucs de servei diligent. Que si quan no sigui un all, serà una ceba. O si és qüestió de dies que la nostra fura muti irremissiblement en sangonera despietada. En resum, un operari elaborarà un pressupost per aconsellar-nos sobre el futur de l'automòbil en funció de l'esperança de vida. Tic-tac.

Però posem el fre de mà (perdoneu de nou). Imagineu ara que canviem la granota blava per la bata blanca. Que som nosaltres l'objecte de debat en un quiròfan. De fet, el paral·lelisme s'ha fet més que popular i posaria la mà al foc que no sóc el primer en dir que li toca passar la ITV per referir-se a una revisió mèdica anual. El somriure de l'ocurrència es glaça no obstant quan t'adones que la comparació s'ha fet més certa que mai.

Una notícia colpidora irrompia aquestes festes entre escudelles i torrons. Escoltava atònit que la crisi econòmica fa plantejar als oncòlegs fins a quin punt val la pena allargar la vida a malalts terminals en funció del cost del tractament. El debat no és sobre l'ètica o la moralitat d'una existència digna. Ni tampoc gira al voltant de l'eutanàsia ni de la dilatació d'un patiment. És una qüestió tan prosaica com la rendibilitat. Es veu que al Regne Unit ja han fet números i un any més de vida no pot tenir un cost superior a cinquanta mil euros. Si no hi ha garantia de curació els diners es consideren perduts. Fabulosos recanvis engranant cossos caducs.

Fa pocs dies reivindicava als guionistes d'aquest pessebre que, la pròxima vegada que es torni a acabar el món, les senyals fossin més clares. Però potser la profecia era més certa del que crèiem. La nostra durabilitat ja té preu. Som andròmines sotmeses a inspecció tècnica amb imperatius de competitivitat. Com ferralla a les portes del desballestament.Tic-tac.

Camera otto

Convindreu amb mi que només el fet de tenir un carrer dedicat a les dones boniques ja diu molt d'una ciutat. Alguns de vosaltres coneixeu amb escreix la meva debilitat pels homenatges quotidians. Però en aquest cas el cant a l'estètica és meticulós, litúrgic, d'una harmonia impecable. Es palpa arreu i imposa fins al punt de fer-te plantejar imperatius escènics. Qui som nosaltres per alterar un locus amoenus escolpit per la providència artística passejant despentinats i fent ulleres? Per exemple.

Fer joc, anar a conjunt amb Florència és tan ambiciós que si ho aconsegueixes, bé mereixes un carrer. Poc sabia jo quan hi vaig anar a raure que la via Ventisette Aprile commemorava una revolució. Els florentins s'alliberaven aquell dia de l'ocupació napolitana. I a jutjar pel bullir nocturn d'aquella artèria principal us asseguro que les maniobres d'artilleria semblaven concentrar-se a la meva habitació mentre jo lluitava per aclucar els ulls.

En Paolo, el meu hostaler, es desfà en atencions i disculpes quan li plantejo el meu debat iniciàtic amb els napolitans del segle dinou. Que és cert, que el vent fimbra impetuós les persianes i el tràfec dels camions estèn una vibració persistent que converteix la cambra en la millor de les caixes de ressonància. Però té la solució. L'habitació número vuit. És interior, el malson dels decibels. Tan narcòtica que m'obligarà a activar tossuts despertadors si no em vull perdre les primeres clarors damunt dels terrats de la ciutat.

Un bon amic, de l'ordre dels escorpins, ja m'havia advertit sobre els riscos d'una exposició severa a la bellesa. Tot i saber-me previngut per certs antídots domèstics, us diré que Florència és a la configuració genètica de la síndrome de Stendhal. Aquella que va encunyar i patir (o gaudir, finíssim límit) l'autor de El Roig i el Negre a la capital toscana amb la contemplació d'obres de Bernardino Luini o tresors arquitectònics com l'església de Santa Maria Novella. Palpitacions, tremolors, empatx sensorial.

Una bona amiga, que hi va viure, també em va voler avisar dels embats paisatgístics que provocava l'acens al turó de Piazzale Michelangelo. Un cop superades les costerudes escales de Via San Salvatore al Monte l'última exhalació a la reserva és per no badar boca. Parlar seria esmicolar bruscament un vitrall on es concentra una ciutat en suspensió. L'ànima es revolta i va a tomballons. De la Torre di San Niccolò al Forte di Belvedere. I així successivament, en hipnòtic trànsit pendular.

El quadre se'm va fonent a negre quan aconsegueixo alliberar-me de les urpes de Stendhal i culmino el descens. Les llums dels fanals damunt de l'Arno substitueixen paulatinament els grans quinqués ambres que són les joieries del Ponte Vecchio. Carmels incandescents aigües avall que aviat duran la bona nova al mar de la Ligúria.

Canten nadales els aparadors d'antiquaris, xarcuteries i bars de disseny del Borgo Ognissanti. Això em fa pensar que, de fet, és una de les ciutats on he vist més passejants cantant. Autòctons i turistes teixint la banda sonora d'un furtiu present robat per uns instants al cinquecento. És també la música l'accelerador que bombeja els carrers tortuosos del centre històric. I són les primeres notes del sempre suggerent Blue Monk les que m'empenyen portes endins d'una enoteca del Borgo Santissimi Apostoli.

Esperonat pels vapors del vi i amb la torre del Palazzo Vecchio com a far, arribar a la Piazza della Signoria és com l'excitació de qui aconsegueix quedar-se tancat de nit en un museu. Amb Neptú reptant-me amb la mirada, sec cara a cara amb el David per passar comptes. Talment com dos rèpliques demanant-se explicacions. La seva, a la Galleria Dell'Accademia, on encara ressonen els cops precisos de Michelangelo. La meva, a l'habitació número vuit, on tampoc s'hi acluca l'ull, pels udols de la bellesa.

Oasis cordials

Aquest vol ser un missatge per a tu, amic descregut i derrotista, que has perdut tota la confiança en la humanitat. Quan ja pensaves que no hi havia remei, que l'individualisme imperant s'havia fet fort posant setge als últims confins del planeta, irrompo jo per tranquil.litzar-te. O com a mínim per intentar que compartim certs antídots que en les hores més baixes ens poden donar oxigen. Perquè, t'ho creguis o no, hi ha escenaris especialment proclius a la cordialitat.

Fa pocs dies, vagarejant pels boscos de la Garrotxa, vaig prendre consciència del fenomen. Entotsolat en els meus pensaments i absort per l'embruix de la fageda, de sobte una veu amable em va fer tornar a les coordenades espai-temps. Em desitjava que tingués un bon dia. I juraria que ho deia amb sinceritat. Amb la mateixa sinceritat que, d'altra banda, jo corresponia la deferència. L'entitat empírica de la meva teoria em va venir confirmada quan la situació es va anar repetint adesiara amb un extens grup d'excursionistes cordials. Hola, bon dia, passi-ho bé. Desconeguts amb una estimació vers el proïsme destacada.

La pausa necessària després d'hores a la carretera em va fer descobrir anys ençà un altre d'aquests oasis cordials. Desfent el sucre del cafè en una àrea de servei vaig veure com un conductor cansat acompanyava el dring de la porta d'entrada amb un sonor desig de bon profit per a tota la parròquia congregada al voltant de la barra. Grups de ciclistes exhaustos trobaven també un bri d'alè per beneir les taules veïnes. Que vagi de gust, adéu-siau i bon viatge.

Amb més o menys efusivitat en el to de la cordialitat veig en el sentiment de pertinença part de l'explicació d'aquests espais reservats a la urbanitat més plena. Saludo un excursionista, un dels meus, amb uns valors segurament compartits. Saludo un conductor, cansat com jo, responsable com jo de la mútua seguretat.

La curiositat dels oasis cordials és la seva assumida excepcionalitat. Perquè saludar desconeguts per la Diagonal de Barcelona no només no s'entén sinó que pot convertir-se en tot un exerici de temeritat. Una primera reacció segurament serà la mà a la cartera. No necessàriament per por de perdre-la. Però si perquè ens volen demanar diners, fer-nos socis d'Unicef o testimonis de Jehovà. Per què, si no, ens desitjarien bon dia desinteressadament? Cal estar alerta. Com si l'educació tingués ullals de monstre inquietant.

En definitiva, amic descregut, quan el dèficit cordial et pesi arriba't amb un cop de cotxe al Montseny o a la Fageda d'en Jordà. I encara que no hagis de fer benzina ni pesis figues pel camí para a fer un cafè en un bar de carretera. Bona nit i bona sort.

Bolig solitari

De la mateixa manera que les criatures ens fan més vells en néixer, quan un avi mor, ens desdibuixa l'infant. Desapareix un guardià dels records, la latència d'un passat vivíssim, com el de les primeres emocions. Perdem un testimoni del nostre ordre, una baula mestra del pòsit genètic que ens configura i de retruc ens crema a la mà un relleu d'inesperada responsabilitat.

Quan aquesta setmana enterràvem el tiet Jaumet va assaltar-me la sensació de fuita dels meus estrats més primerencs. Deia adéu a molt més que un observador centenari de la vida. Se n'anava un supervivent i en aquest trànsit s'esmunyien sense remei escenes de polaroids esgrogueïdes que fins ara suraven en l'emulsió amniòtica de la memòria.

El tiet Jaumet va ser un dels quatre germans de la iaia que van anar a la guerra. L'únic dels mascles que en va tornar viu (també hi va anar la germana gran) i l'únic fins ara a respondre a la barbàrie amb una longevitat gairebé impertinent de noranta-nou anys. Això després d'haver olorat la mort més terrorífica. De ser el següent en una línia d'afusellats sistemàtics i rebre l'indult a l'últim moment. Qui sap si  la revàlida de la vida és un triomf al tot o res.

Precisament la supervivència a la guerra convertia el nostre oncle (com passava amb el iaio) en el blanc de totes les llicències que només els nens es poden permetre. A la pregunta de si havia matat algú, passada pel sedàs infantil de la naturalitat, assistíem perplexos a una veu serena que afirmava que no ho sabia. O que matisava: "algun llangardaix, potser" amb un somriure. Somriure d'algú que reia com ho fan els homes bons.

La mort del tiet ha saccejat també lligams amb el meu jo infantil que encara es pela els genolls al pati dels columpis del poble. El que hi ha a prop de "les cases barates" on l'oncle vivia ja de gran quan venia a veure'ns per la Festa Major. De fet m'atreviria a dir que la seva residència era un dels grans exotismes que ens enlluernaven de petits. I no només per la sonoritat que acompanya el nom propi de "les cases barates". Sinó perquè no tothom podia fer el fatxenda per tenir un tiet a Miami. Encara que fos un poble del Baix Camp.

Deia la meva mare l'altre dia amb encert que el Jaumet era un solitari. I vinculava l'adjectiu al joc de cartes que més l'ajudava a descomptar el temps. Els records que ara em bullen fan però que jo el relacioni més amb la petanca. N'era un gran triomfador. I si l'hem de classificar per l'estratègia de joc direm que era un apuntador. Qui llença la bola amb cura, sense la urgència de l'èxit. I se sent més aviat com el bolig. Llunyà, petit, inabastable.

Foc nou

De vegades em sorprèn l'atrevida suficiència amb què actuem com a humans. Talment encimbellats a la talaia de les grans veritats, arribem a creure que fem bascular el bé i el mal a discreció i que el món sencer és només un decorat circumstancial de les nostres proeses. Som de la fusta d'aquell dinosaure d'Augusto Monterroso. El planeta es desperta però nosaltres ja érem allí. Repartint joc i pontificant.

La nostra pulsió androcèntrica és d'un voltatge tan colossal que no tenim cap problema a l'hora de menystenir les possibilitats dels elements. D'una natura que avisa, retruny i es clivella quan vol que ens sentim puces de l'orella que ara es grata. I jo em pregunto si més d'una vegada, quan cometem el terrorisme verbal d'invocar la Terra perquè se'ns empassi davant d'una situació compromesa, el planeta no s'ha sentit temptat de fer-ho. Amb la paciència exhaurida i fins al capdamunt de nosaltres.

Un descobriment científic recent ha reforçat considerablement les meves sospites. Un cos planetari a escassos vint-i-cinc anys llum de casa nostra anomenat Formalhaut ha tornat a fer-se visible després de desaparèixer sense deixar cap rastre durant quatre anys. I no em considero intoxicat per l'actualitat als Estats Units ni per l'inici de la campanya aquí per relacionar la durada d'aquesta absència amb el temps d'una legislatura. No en tinc cap dubte. És el dret a decidir del planeta. Que va votar deixar d'existir i fer foc nou durant un mandat. Un avís per a puces i dinosaures.