Consum preferent

En la meva relació amb el menjar crec que hi té molt a veure la vinculació familiar al petit comerç de queviures. Una certa consciència de tractar amb material sensible, amb sacietat de primer ordre en potència, esbossos de dinars i de sopars. És per això que un dels principals esforços de l'ofici passava per evitar que res no es fes malbé. Una lluita contra el malbaratament ètic i econòmic.

Les imposicions estètiques eren un obstacle més que calia trampejar. La taca de tinta en una lletra de l'envoltori d'un iogurt el condemnava irremissiblement a l'ostracisme al prestatge refrigerat dels lactis. Passaven els dies i, mentre la resta de postres es renovaven alegrement, aquell aneguet lleig que es deia "ANONE" per haver perdut la "D" semblava mirar-te buscant respostes. El fenomen resultant solien ser uns àpats a casa que des de la visió d'un nen eren una autèntica celebració.

Paquets de galetes rebregats, albergínies gegants o arrugades, patates aninotades i brics de llet abonyegats eren residents habituals al rebost de casa. La cara B dels ostatges preferents. I una de les festes que recordo amb més traca eren els retalls de formatges i embotits. Campanes de llonganissa i sobrassada que el client rebutjava com a norma mentre exigia l'estrena de producte sencer farcien els meus entrepans. I encara sóc aquí.

Diuen que a Grècia el govern permetrà la venda de productes caducats a un preu més barat. I aquí entra en joc tot el que té de relatiu i pervers un consum preferent. La mala bava que amaga el mercadeig global quan decideix la velocitat del consum i perpetua en paral.lel les estructures de la fam. L'any passat els europeus vam llançar directament a la brossa 89 milions de tones de menjar. Com l'adolescent que a l'hora del pati posava a prova les aptituds aerodinàmiques del seu esmorzar sense molestar-se a treure'n el paper de plata. D'això en podríem dir, amb paraules de Joan Sales, volar de l'obscè al macabre.

Arbres domèstics

Si una cosa tenen d'especial els genis és aquella clarividència que els fa contemporanis malgrat el pas dels anys. En el cas dels escriptors, la seva ficció és pura realitat al servei de les belles paraules, de l'encert metafòric i l'ofici de commoure. Tot plegat em fa pensar en Pere Calders, un dels grans referents entre aquells narradors de ploma intel.ligent que han fet del gènere fantàstic una gran sala d'espera de la consciència, de la crítica mordaç. Una queixalada a les veritats absolutes. Una porta d'entrada a les veritats ocultes.

Els últims esdeveniments polítics i el centenari del naixement de l'autor em semblen una bona ocasió per recordar un dels seus contes imprescindibles. A 'L'arbre domèstic', Calders ens parla en primera persona de la sorpresa que sent un dia quan es desperta i s'adona que li ha nascut un arbre al bell mig del menjador. Amb les arrels obrint pas entre les rajoles i les branques en lluita oberta contra l'opressió del sostre. Amb la diligència del ciutadà educat en la urbanitat, decideix comunicar la incidència a l'autoritat. Un fet, al seu torn, que irrita el capità decidit a subornar el protagonista perquè oculti la realitat. Acceptar-la, insisteix el militar, obligaria a replantejar tantes veritats quotidianes que tot seria un desordre. I no es pot permetre que als menjadors dels veïns anònims hi passin coses tan extraordinàries.

No sé si el ministre de cultura espanyol ha llegit mai a Calders. En nom del seu càrrec aquesta hauria de ser una pregunta retòrica. Però escoltant-lo em temo molt que no. Malgrat les seva fantasia de bruixot conductista per espanyolitzar els alumnes catalans. I esclarir l'arbre domèstic que li ha brotat fins a la mínima expressió. Amb l'afany que es quedi en planta. Vegetal domesticat.

París innegociable

Hi ha ciutats que, a còpia de ser viscudes i celebrades per milers d'entusiastes abans que nosaltres, ens acaben deixant poc marge de maniobra perceptiva quan hi posem els peus. Ens embolcallen entre els plecs d'una foto fixa revelada fins a l'extenuació per fer-nos sentir com una gota d'oli insurrecta que malda inútilment per mesclar-se amb l'aigua a cabotades. Són, d'alguna manera, ciutats innegociables.

Són en va els intents de suggestió quan París és un estat d'ànim. Quan creiem que ho tenim tot a punt pel posat greu i la contemplació serena, el cementiri de Père Lachaise ens convida a celebrar l'amor. Eixams d'ulls pioners s'han encarregat de canviar-nos la mort per un parc vital on Oscar Wilde, Balzac i Jim Morrison són substrat fèrtil de l'emoció.

Enfilo Marais endins i, com ja advertia Cortázar a les seves pàgines, no hi ha ni rastre de la Maga esvaïda entre la boira en un pont sobre el Sena. I les aigües del riu guanyen plom i es tornen plor quan hi busquem el descans etern de Paul Celan. I constatem que, malgrat tot, la poesia encara és possible.

Curosament i sense sotracs m'acomiado de Montmartre vigilant de no oblidar-me l'ombra damunt del quadre. Sóc com una pinzellada maldestra que el dissolvent del passat ha de treure amb rigor d'aquest llenç de Pierre-Auguste Renoir. Perquè el Moulin de la Galette continuï girant i la sentor d'absenta ho segueixi impregnant tot. I perquè les mirades que vindran trobin a cada racó de París allò que necessiten d'innegociable.

Autumn leaves

La tardor entra a escena amb l'arrogància del trompetista feliç. Atacant de ple un solo meticulosament improvisat, amb tots els valors desafinats al seu lloc i un torrent eòlic que sepulta les sordines. Bufa amb tanta força que ens despentina l'adagio de la nostra inacció cultivada amb zel durant l'hivernació de l'estiu.

Les ratxes venen de ponent i com que el nostre trompetista l'imaginem arran de mar immediatament pensem en un miler de lleidatans apagant tots alhora les respectives espelmes d'aniversari. L'aire ens empeny i amb nosaltres veiem perillar l'eix de rotació fins al punt de témer que el dimarts se'ns faci  dimecres sense dret a morir abans.

És l'hora d'esbatanar les orelles, fent del pavelló acústic un tenaç caçapapallones que garbelli tot el que un dia ens van dir amb la boca petita. Paraules que ara ens torna el vent. Perquè un dia se les va endur. Com les fulles de tardor, que ara fa voleiar el trompetista feliç.

Cartes reials

               
Hi va haver un temps, el de la tendra infància, en què els nens escrivíem cartes als reis. Era un moment expansiu de tirania acceptada que ens obligava a somiar. I posats a fer-ho, somiàvem truites ben grosses, trens articulats i piscines plenes de taronjada. Eren ocasions per invocar les quimeres. I a poc a poc, a mesura que enteníem les regles del joc, dissimuladament féiem plantejaments de màxims esperant la gràcia reial. Ara no recordo si mai vaig incloure cap mascota a la meva llista quilomètrica. En tot cas no crec que m'hagués decantat mai ni per gossos llebrers ni per conillers. Potser perquè el seu nom mateix ja porta implícita la voluntat de dominació. D'especialistes en una presa com a raó de ser.

Un dia la truita, aquella que somiàvem tan grossa, es tomba sense avisar i són els reis els qui t'envien la carta amb els seus desitjos. Quan ja no saps si t'has convertit en els teus pares, en el Pare Noel o més aviat t'han pres pel caganer tens temps de reaccionar. El món s'ha capgirat. I només la xafogor t'ajuda a entendre que no és Nadal. Perquè sinó encara t'hauries vist perseguit per un tió d'enormes dimensions brandant una fusta damunt teu. A punt de fer-te evacuar quimeres a bastonades.

Complement circumstancial

- Xxxt, xxxt!
- M'ho dius a mi?
- Sí, sóc el que miro cap a l'esquerra. Com va per la dreta?
- Psé, com sempre, tot igual. Escolta, avui ets independentista, no?
- Dona...ja fa temps que em vaig separar del meu cos. Sóc un activista! No sé si m'ho puc treure i posar això. I tu?
- D'entrada no. Vull dir, que no m'ho vull posar. Però són les sis i tenim l'aparador a la Via Laietana...
- I ja et torna a agafar allò de "cames ajudeu-me"...
- Em trencaria de riure però m'agafes sense tronc.
- No pateixis, fes una cosa.
- Què?
- Queda't amb nosaltres, però segueix mirant a la dreta.

Realitat persecutòria

Un dia aixeques la vista per damunt del melic i t'adones que la realitat et viu. Que la teva existència s'arraïma per les parets sintàctiques d'una veu passiva i en tercera persona. Amb el present d'indicatiu sagnant, proves d'elevar tímidament la mà enmig d'un soroll eixordador. Vols avançar per esmunyir-te'n, però abans que ho puguis fer, els embats de realitat se t'abraonen al damunt.

Cansats d'evitar l'era, tot és pols en suspensió. La nostra voluntat d'acció és un Mahoma en hores baixes assetjat per mil muntanyes en estampida. Els nostres crits són una boca oberta que espera l'entrada de vents huracanats i precisos per trobar l'afinació o el bramul queixós. I quan més convençuts estem de la nostra fugida endavant la terra s'atura en sec i caiem daltabaix de la nostra suficiència estàtica.

Eppur si muove, deia l'astrònom. Potser massa de pressa. Com si el planeta premés el fast-forward del comandament per estalviar-se la petitesa dels nostres desafortunats espais publicitaris. Som carn de la selva viatjant en aquest circ. Comandants d'un exèrcit d'ulls com taronges davant de les piranyes gegants de l'existència.