Camera otto

Convindreu amb mi que només el fet de tenir un carrer dedicat a les dones boniques ja diu molt d'una ciutat. Alguns de vosaltres coneixeu amb escreix la meva debilitat pels homenatges quotidians. Però en aquest cas el cant a l'estètica és meticulós, litúrgic, d'una harmonia impecable. Es palpa arreu i imposa fins al punt de fer-te plantejar imperatius escènics. Qui som nosaltres per alterar un locus amoenus escolpit per la providència artística passejant despentinats i fent ulleres? Per exemple.

Fer joc, anar a conjunt amb Florència és tan ambiciós que si ho aconsegueixes, bé mereixes un carrer. Poc sabia jo quan hi vaig anar a raure que la via Ventisette Aprile commemorava una revolució. Els florentins s'alliberaven aquell dia de l'ocupació napolitana. I a jutjar pel bullir nocturn d'aquella artèria principal us asseguro que les maniobres d'artilleria semblaven concentrar-se a la meva habitació mentre jo lluitava per aclucar els ulls.

En Paolo, el meu hostaler, es desfà en atencions i disculpes quan li plantejo el meu debat iniciàtic amb els napolitans del segle dinou. Que és cert, que el vent fimbra impetuós les persianes i el tràfec dels camions estèn una vibració persistent que converteix la cambra en la millor de les caixes de ressonància. Però té la solució. L'habitació número vuit. És interior, el malson dels decibels. Tan narcòtica que m'obligarà a activar tossuts despertadors si no em vull perdre les primeres clarors damunt dels terrats de la ciutat.

Un bon amic, de l'ordre dels escorpins, ja m'havia advertit sobre els riscos d'una exposició severa a la bellesa. Tot i saber-me previngut per certs antídots domèstics, us diré que Florència és a la configuració genètica de la síndrome de Stendhal. Aquella que va encunyar i patir (o gaudir, finíssim límit) l'autor de El Roig i el Negre a la capital toscana amb la contemplació d'obres de Bernardino Luini o tresors arquitectònics com l'església de Santa Maria Novella. Palpitacions, tremolors, empatx sensorial.

Una bona amiga, que hi va viure, també em va voler avisar dels embats paisatgístics que provocava l'acens al turó de Piazzale Michelangelo. Un cop superades les costerudes escales de Via San Salvatore al Monte l'última exhalació a la reserva és per no badar boca. Parlar seria esmicolar bruscament un vitrall on es concentra una ciutat en suspensió. L'ànima es revolta i va a tomballons. De la Torre di San Niccolò al Forte di Belvedere. I així successivament, en hipnòtic trànsit pendular.

El quadre se'm va fonent a negre quan aconsegueixo alliberar-me de les urpes de Stendhal i culmino el descens. Les llums dels fanals damunt de l'Arno substitueixen paulatinament els grans quinqués ambres que són les joieries del Ponte Vecchio. Carmels incandescents aigües avall que aviat duran la bona nova al mar de la Ligúria.

Canten nadales els aparadors d'antiquaris, xarcuteries i bars de disseny del Borgo Ognissanti. Això em fa pensar que, de fet, és una de les ciutats on he vist més passejants cantant. Autòctons i turistes teixint la banda sonora d'un furtiu present robat per uns instants al cinquecento. És també la música l'accelerador que bombeja els carrers tortuosos del centre històric. I són les primeres notes del sempre suggerent Blue Monk les que m'empenyen portes endins d'una enoteca del Borgo Santissimi Apostoli.

Esperonat pels vapors del vi i amb la torre del Palazzo Vecchio com a far, arribar a la Piazza della Signoria és com l'excitació de qui aconsegueix quedar-se tancat de nit en un museu. Amb Neptú reptant-me amb la mirada, sec cara a cara amb el David per passar comptes. Talment com dos rèpliques demanant-se explicacions. La seva, a la Galleria Dell'Accademia, on encara ressonen els cops precisos de Michelangelo. La meva, a l'habitació número vuit, on tampoc s'hi acluca l'ull, pels udols de la bellesa.

Oasis cordials

Aquest vol ser un missatge per a tu, amic descregut i derrotista, que has perdut tota la confiança en la humanitat. Quan ja pensaves que no hi havia remei, que l'individualisme imperant s'havia fet fort posant setge als últims confins del planeta, irrompo jo per tranquil.litzar-te. O com a mínim per intentar que compartim certs antídots que en les hores més baixes ens poden donar oxigen. Perquè, t'ho creguis o no, hi ha escenaris especialment proclius a la cordialitat.

Fa pocs dies, vagarejant pels boscos de la Garrotxa, vaig prendre consciència del fenomen. Entotsolat en els meus pensaments i absort per l'embruix de la fageda, de sobte una veu amable em va fer tornar a les coordenades espai-temps. Em desitjava que tingués un bon dia. I juraria que ho deia amb sinceritat. Amb la mateixa sinceritat que, d'altra banda, jo corresponia la deferència. L'entitat empírica de la meva teoria em va venir confirmada quan la situació es va anar repetint adesiara amb un extens grup d'excursionistes cordials. Hola, bon dia, passi-ho bé. Desconeguts amb una estimació vers el proïsme destacada.

La pausa necessària després d'hores a la carretera em va fer descobrir anys ençà un altre d'aquests oasis cordials. Desfent el sucre del cafè en una àrea de servei vaig veure com un conductor cansat acompanyava el dring de la porta d'entrada amb un sonor desig de bon profit per a tota la parròquia congregada al voltant de la barra. Grups de ciclistes exhaustos trobaven també un bri d'alè per beneir les taules veïnes. Que vagi de gust, adéu-siau i bon viatge.

Amb més o menys efusivitat en el to de la cordialitat veig en el sentiment de pertinença part de l'explicació d'aquests espais reservats a la urbanitat més plena. Saludo un excursionista, un dels meus, amb uns valors segurament compartits. Saludo un conductor, cansat com jo, responsable com jo de la mútua seguretat.

La curiositat dels oasis cordials és la seva assumida excepcionalitat. Perquè saludar desconeguts per la Diagonal de Barcelona no només no s'entén sinó que pot convertir-se en tot un exerici de temeritat. Una primera reacció segurament serà la mà a la cartera. No necessàriament per por de perdre-la. Però si perquè ens volen demanar diners, fer-nos socis d'Unicef o testimonis de Jehovà. Per què, si no, ens desitjarien bon dia desinteressadament? Cal estar alerta. Com si l'educació tingués ullals de monstre inquietant.

En definitiva, amic descregut, quan el dèficit cordial et pesi arriba't amb un cop de cotxe al Montseny o a la Fageda d'en Jordà. I encara que no hagis de fer benzina ni pesis figues pel camí para a fer un cafè en un bar de carretera. Bona nit i bona sort.

Bolig solitari

De la mateixa manera que les criatures ens fan més vells en néixer, quan un avi mor, ens desdibuixa l'infant. Desapareix un guardià dels records, la latència d'un passat vivíssim, com el de les primeres emocions. Perdem un testimoni del nostre ordre, una baula mestra del pòsit genètic que ens configura i de retruc ens crema a la mà un relleu d'inesperada responsabilitat.

Quan aquesta setmana enterràvem el tiet Jaumet va assaltar-me la sensació de fuita dels meus estrats més primerencs. Deia adéu a molt més que un observador centenari de la vida. Se n'anava un supervivent i en aquest trànsit s'esmunyien sense remei escenes de polaroids esgrogueïdes que fins ara suraven en l'emulsió amniòtica de la memòria.

El tiet Jaumet va ser un dels quatre germans de la iaia que van anar a la guerra. L'únic dels mascles que en va tornar viu (també hi va anar la germana gran) i l'únic fins ara a respondre a la barbàrie amb una longevitat gairebé impertinent de noranta-nou anys. Això després d'haver olorat la mort més terrorífica. De ser el següent en una línia d'afusellats sistemàtics i rebre l'indult a l'últim moment. Qui sap si  la revàlida de la vida és un triomf al tot o res.

Precisament la supervivència a la guerra convertia el nostre oncle (com passava amb el iaio) en el blanc de totes les llicències que només els nens es poden permetre. A la pregunta de si havia matat algú, passada pel sedàs infantil de la naturalitat, assistíem perplexos a una veu serena que afirmava que no ho sabia. O que matisava: "algun llangardaix, potser" amb un somriure. Somriure d'algú que reia com ho fan els homes bons.

La mort del tiet ha saccejat també lligams amb el meu jo infantil que encara es pela els genolls al pati dels columpis del poble. El que hi ha a prop de "les cases barates" on l'oncle vivia ja de gran quan venia a veure'ns per la Festa Major. De fet m'atreviria a dir que la seva residència era un dels grans exotismes que ens enlluernaven de petits. I no només per la sonoritat que acompanya el nom propi de "les cases barates". Sinó perquè no tothom podia fer el fatxenda per tenir un tiet a Miami. Encara que fos un poble del Baix Camp.

Deia la meva mare l'altre dia amb encert que el Jaumet era un solitari. I vinculava l'adjectiu al joc de cartes que més l'ajudava a descomptar el temps. Els records que ara em bullen fan però que jo el relacioni més amb la petanca. N'era un gran triomfador. I si l'hem de classificar per l'estratègia de joc direm que era un apuntador. Qui llença la bola amb cura, sense la urgència de l'èxit. I se sent més aviat com el bolig. Llunyà, petit, inabastable.

Foc nou

De vegades em sorprèn l'atrevida suficiència amb què actuem com a humans. Talment encimbellats a la talaia de les grans veritats, arribem a creure que fem bascular el bé i el mal a discreció i que el món sencer és només un decorat circumstancial de les nostres proeses. Som de la fusta d'aquell dinosaure d'Augusto Monterroso. El planeta es desperta però nosaltres ja érem allí. Repartint joc i pontificant.

La nostra pulsió androcèntrica és d'un voltatge tan colossal que no tenim cap problema a l'hora de menystenir les possibilitats dels elements. D'una natura que avisa, retruny i es clivella quan vol que ens sentim puces de l'orella que ara es grata. I jo em pregunto si més d'una vegada, quan cometem el terrorisme verbal d'invocar la Terra perquè se'ns empassi davant d'una situació compromesa, el planeta no s'ha sentit temptat de fer-ho. Amb la paciència exhaurida i fins al capdamunt de nosaltres.

Un descobriment científic recent ha reforçat considerablement les meves sospites. Un cos planetari a escassos vint-i-cinc anys llum de casa nostra anomenat Formalhaut ha tornat a fer-se visible després de desaparèixer sense deixar cap rastre durant quatre anys. I no em considero intoxicat per l'actualitat als Estats Units ni per l'inici de la campanya aquí per relacionar la durada d'aquesta absència amb el temps d'una legislatura. No en tinc cap dubte. És el dret a decidir del planeta. Que va votar deixar d'existir i fer foc nou durant un mandat. Un avís per a puces i dinosaures.

Consum preferent

En la meva relació amb el menjar crec que hi té molt a veure la vinculació familiar al petit comerç de queviures. Una certa consciència de tractar amb material sensible, amb sacietat de primer ordre en potència, esbossos de dinars i de sopars. És per això que un dels principals esforços de l'ofici passava per evitar que res no es fes malbé. Una lluita contra el malbaratament ètic i econòmic.

Les imposicions estètiques eren un obstacle més que calia trampejar. La taca de tinta en una lletra de l'envoltori d'un iogurt el condemnava irremissiblement a l'ostracisme al prestatge refrigerat dels lactis. Passaven els dies i, mentre la resta de postres es renovaven alegrement, aquell aneguet lleig que es deia "ANONE" per haver perdut la "D" semblava mirar-te buscant respostes. El fenomen resultant solien ser uns àpats a casa que des de la visió d'un nen eren una autèntica celebració.

Paquets de galetes rebregats, albergínies gegants o arrugades, patates aninotades i brics de llet abonyegats eren residents habituals al rebost de casa. La cara B dels ostatges preferents. I una de les festes que recordo amb més traca eren els retalls de formatges i embotits. Campanes de llonganissa i sobrassada que el client rebutjava com a norma mentre exigia l'estrena de producte sencer farcien els meus entrepans. I encara sóc aquí.

Diuen que a Grècia el govern permetrà la venda de productes caducats a un preu més barat. I aquí entra en joc tot el que té de relatiu i pervers un consum preferent. La mala bava que amaga el mercadeig global quan decideix la velocitat del consum i perpetua en paral.lel les estructures de la fam. L'any passat els europeus vam llançar directament a la brossa 89 milions de tones de menjar. Com l'adolescent que a l'hora del pati posava a prova les aptituds aerodinàmiques del seu esmorzar sense molestar-se a treure'n el paper de plata. D'això en podríem dir, amb paraules de Joan Sales, volar de l'obscè al macabre.

Arbres domèstics

Si una cosa tenen d'especial els genis és aquella clarividència que els fa contemporanis malgrat el pas dels anys. En el cas dels escriptors, la seva ficció és pura realitat al servei de les belles paraules, de l'encert metafòric i l'ofici de commoure. Tot plegat em fa pensar en Pere Calders, un dels grans referents entre aquells narradors de ploma intel.ligent que han fet del gènere fantàstic una gran sala d'espera de la consciència, de la crítica mordaç. Una queixalada a les veritats absolutes. Una porta d'entrada a les veritats ocultes.

Els últims esdeveniments polítics i el centenari del naixement de l'autor em semblen una bona ocasió per recordar un dels seus contes imprescindibles. A 'L'arbre domèstic', Calders ens parla en primera persona de la sorpresa que sent un dia quan es desperta i s'adona que li ha nascut un arbre al bell mig del menjador. Amb les arrels obrint pas entre les rajoles i les branques en lluita oberta contra l'opressió del sostre. Amb la diligència del ciutadà educat en la urbanitat, decideix comunicar la incidència a l'autoritat. Un fet, al seu torn, que irrita el capità decidit a subornar el protagonista perquè oculti la realitat. Acceptar-la, insisteix el militar, obligaria a replantejar tantes veritats quotidianes que tot seria un desordre. I no es pot permetre que als menjadors dels veïns anònims hi passin coses tan extraordinàries.

No sé si el ministre de cultura espanyol ha llegit mai a Calders. En nom del seu càrrec aquesta hauria de ser una pregunta retòrica. Però escoltant-lo em temo molt que no. Malgrat les seva fantasia de bruixot conductista per espanyolitzar els alumnes catalans. I esclarir l'arbre domèstic que li ha brotat fins a la mínima expressió. Amb l'afany que es quedi en planta. Vegetal domesticat.

París innegociable

Hi ha ciutats que, a còpia de ser viscudes i celebrades per milers d'entusiastes abans que nosaltres, ens acaben deixant poc marge de maniobra perceptiva quan hi posem els peus. Ens embolcallen entre els plecs d'una foto fixa revelada fins a l'extenuació per fer-nos sentir com una gota d'oli insurrecta que malda inútilment per mesclar-se amb l'aigua a cabotades. Són, d'alguna manera, ciutats innegociables.

Són en va els intents de suggestió quan París és un estat d'ànim. Quan creiem que ho tenim tot a punt pel posat greu i la contemplació serena, el cementiri de Père Lachaise ens convida a celebrar l'amor. Eixams d'ulls pioners s'han encarregat de canviar-nos la mort per un parc vital on Oscar Wilde, Balzac i Jim Morrison són substrat fèrtil de l'emoció.

Enfilo Marais endins i, com ja advertia Cortázar a les seves pàgines, no hi ha ni rastre de la Maga esvaïda entre la boira en un pont sobre el Sena. I les aigües del riu guanyen plom i es tornen plor quan hi busquem el descans etern de Paul Celan. I constatem que, malgrat tot, la poesia encara és possible.

Curosament i sense sotracs m'acomiado de Montmartre vigilant de no oblidar-me l'ombra damunt del quadre. Sóc com una pinzellada maldestra que el dissolvent del passat ha de treure amb rigor d'aquest llenç de Pierre-Auguste Renoir. Perquè el Moulin de la Galette continuï girant i la sentor d'absenta ho segueixi impregnant tot. I perquè les mirades que vindran trobin a cada racó de París allò que necessiten d'innegociable.