Abisme fiscal

Al final ha sonat la música triomfal de les trompetes, el lleó ha fet el seu bram característic i els desagraïts dels productors no han tingut ni la delicadesa d'escriure els nostres noms als títols de crèdit. I jo penso que és el mínim que podien fer després de la nit que ens han fet passar. A la manera de les grans produccions cinematogràfiques, a l'altre costat de l'Atlàntic han ideat una apocalipsi llampant d'aquelles amb bomba de rellotgeria adossada i corredisses fins a l'últim minut. I tot perquè al final els artificiers del Congrés decidissin no tallar ni el cable roig ni el blau. Vés tu ara i busca la tensió dramàtica. L'opció ha estat més aviat ibèrica. Com una incursió de Miguel Gila a la catifa de Hollywood els demòcrates han pactat amb l'enemic que el cataclisme s'esperi fins al 7 de febrer. I així, de passada, asseguren un èxit de pantalla d'hivern. Abisme Fiscal II.

Més enllà de la gravetat del cas i de la perversió dels esternuts econòmics, sembla que les cireres de tot plegat es remenen en un cabàs que molt sovint té més a veure amb les reformes de la construcció que en una lògica resolutiva. Si castiga l'estretor de la casa, jo t'aixeco el sostre i tots contents. Que vols una altra habitació? Doncs tirem aquell envà de l'esquerra. Encara que la runa vagi a parar a casa dels veïns i el dormitori que guanyem sigui la seva cuina. Les bigues i les parets mestres són nostres. I la resta, projectes potencials d'ampliació.

Però tornem a les pel.lícules. Un clàssic de John Frankenheimer, Seven days in May,  narra una altra d'aquelles catàstrofes en forma d'abisme a contrarrellotge que tant agraden als americans. En aquell cas en depèn la seguretat mundial pels tripijocs d'un general amb deliris de grandesa encarnat per un Burt Lancaster molt marcial que conspira contra els objectius pacifistes del president dels Estats Units. Per fer-hi front, Kirk Douglas, que és un dels seus subordinats, alerta la Casa Blanca i prova de frustar el cop d'Estat. I generant un contagi d'esclafits de riure i sornegueria general a la Filmoteca, els guionistes decideixen que sigui la diplomàcia espanyola l'encarregada de salvar l'ordre mundial a l'últim segon. I ho fa d'una manera que no us explicaré si no heu vist el film perquè vull que el descobriu.

Després de sentir les trompetes, el bram del lleó i de buscar sense èxit el meu nom als crèdits de l'últim muntatge m'he preguntat si no podia haver tingut un final similar. Una mà espanyola salvadora imprevista. Sobretot tenint en compte que, mentre a Washington els dòlars semblaven aguantar-se amb una pinça, a Madrid la banda sonora anunciava el final de la recessió. Donant lliçons al Fons Monetari Internacional. I amb un banquer simpàtic d'origen cantàbric sentenciant que és un moment immillorable perquè els diners plouen arreu. És que als americans se'ls ha d'explicar tot. I quan ho fas, et roben l'estil de Gila.