Dissortat hematòfag

Va, aprofitem ara que hem despistat l'últim turista. Què me'n dieu de la meva nova ganyota? Sincerament, jo crec que hi ha un pànic més que convincent en les meves canines i el fulgor dels ulls us talla la respiració. O com a mínim no em direu que aquesta cara blanquinosa i eixuta que m'he treballat a còpia de disgustos no és la viva imatge dels clauers, bolígrafs i imans de nevera de la botiga del castell. Que no? Doncs mireu, jo ja en tinc prou. No puc carretejar més aquesta pressió escènica. Qualsevol dia surto del meu amagatall i aleshores si que sabreu el que és passar por de veritat. I aquí, s'haurà acabat el negoci.

Amb el cor a la mà. A vosaltres us sembla normal això de la sang? És que ni amb una pinça al nas. Algun cop, omplint-me de coratge i fent el cor fort, he provat d'empassar-ne una mica, les gotes d'una ferida, però quan noto aquell gust ferrós gorja avall convulsiono sense remei. Cadascú té les seves intoleràncies, tu. I a casa, ves per on, nosaltres érem més de vi. Però és clar, surt ara i convenç aquesta gent.

Aprofito aquest altaveu pinçat per saludar l'artífex de l'ocurrència que m'ha valgut la ruïna i el descrèdit els últims sis-cents anys. Gràcies Bram, et felicito fill. Si, si, tu. Escriptoret celta del dimoni, que no voldràs saber quines són precisament les meves habilitats amb una ploma i sobretot amb l'estoig del tinter ben direccionat. Mesura el protocol i genolls a terra, súbdit facinerós. De comte res. Príncep de Valàquia, Vlad Ţepeş, de l'ordre del Drac. Més celebrat per la memòria histèrica com l'Empalador. Entens ara això de l'estoig, oi figura?

És que no m'avinc als motius d'un dogmatisme tan granític. No en tenies prou amb les meves habilitats cruentes per segar vides aprofitant els orificis naturals dels afortunats per fer-me llegenda? Meticulós i precís en una ciència que es mou entre la cirurgia i l'enginyeria de ponts i camins. Estaca endins sense despentinar cap òrgan vital. Mort lenta i vertical. Això és terror, i no aquest sopar de duro dels vampirs, la capa i els alls que mai et gratinaràs prou.

A mi sí que em xucles la sang, aliat dels otomans. De noble llibertador a figurant decadent de fira popular. O sigui que no us fa tremolar, la meva última ganyota. Alerta, pinça al nas i a la caixa, que tornen els turistes.

Fets reals

Aquesta història està basada en fets reals. Penso que hi ha poques sentències que ens aboquin a una predisposició sensorial amb tanta força com aquesta. La situo al mateix camp d'aquella veu que ens convidava a no provar de fer a casa el que acabàvem de veure. Sense entrar en el debat de si es podia entrendre com una mena de cant a la inutilitat. O al paternalisme del rapsoda velocista que ens advertia que aquell anunci era d'un medicament i que féssim el favor de consultar el nostre farmacèutic. Tot i que us he de dir que jo només entenia la part final que deia "úlcera gastroduodenal". En tot cas, la consciència d'un grau afegit de solemnitat o prevenció aconsegueix deixar-nos en un estat de guàrdia.

Quan l'etiqueta dels fets reals ens la posen en una pel.lícula, sol ser cap de setmana i ens la mirem des del sofà. Paradoxalment, ens agafa amb les defenses a mitja jornada si no endiumenjades i l'anunci que aquell crim té un referent als diaris de Massachusetts requereix una concentració emocional a l'altura de la història. Un afectuós pare de família de mitjana edat amb el seu gos i la seva subscripció mensual al Reader's Digest reals es transforma al vespre en un truculent assassí en sèrie que carrega una destral al cotxe, busca el dial de la música clàssica ( Catalunya Música, si voleu) i a repartir joc falta gent. Entre nosaltres. A mi els concerts de clavicèmbal de Bach normalment no em fan venir ganes d'escorxar gent. Però també em sembla just recordar, en favor dels fets reals, que en cert aeroport anglès fan servir música de Tina Turner per evitar l'estampida d'ocells a les naus en les maniobres d'aterratge.

Aquesta història està basada en fets reals. I ara no ho dic només per assegurar-me l'atenció. Era cap de setmana però la trama era tan fictícia que ens allunyava del sofà fins a la butaca del cinema. El món, d'alguna manera, havia decidit anar acabant-se. O com a mínim n'esgotava els últims dies i els germans Pastor ens proposaven que allò passava a Barcelona. Una ciutat en via de sortida de tots els mapes, irrespirable, que tenallava dos protagonistes sortits d'una caverna de manual per entrar en una altra de més contemporànea. La del metro, que els protegia de l'hostilitat exterior. L'instint de supervivència provoca en els herois un seguit d'enfrontaments i persecucions tenses que sovint engoleix la foscor del suburbà. I en un dels moments de màxima convulsió, s'apaga la gran pantalla i només sentim els personatges. Passen cinc minuts i ningú no s'aixeca de la sala. Per respecte al cinema modern, per no alterar la tensió dramàtica o pel que us esteu imaginant. Per la síndrome dels fets reals. De sobte irromp un acomodador per demanar que ningú s'espanti. Que, com passa a la tele, allò "és d'ells". Bé, per ser més precisos, d'un simpàtic que ha activat l'alarma anti-incendis i allò, per defecte, bloqueja les projeccions. Sigui com sigui, per uns minuts, la ficció va inocular-se pels porus de més d'un espectador al saber que allí fora hi havia problemes. Els guionistes afegien, sense saber-ho, uns metres més de cinta a la història.

I un dia, canvien les tornes. Lluny del cinema, al sofà, amb la televisió apagada i sense ser cap de setmana distreus la mirada errant que projectaves a través de la finestra quan un home queda suspès en la verticalitat del bloc de pisos i et mira cara a cara. Sense crèdits ni advertències de fets reals. Unes cordes massa gruixudes per ser fetes de teranyina el mouen de costat a costat i vols pensar que les tornes canvien però no tant. I que molt malament li haurien d'anar les coses a Spiderman per deixar el gremi dels superherois i ingressar al de la restauració de façanes.

Pinçament smiley

Dos punts, guionet, parèntesi tancat. Senzill i radiant cal·ligrama dels signes de puntuació. La seva combinació, a còpia d'inundar pantalles de telèfon mòbil, ha arribat a condensar una força emotiva que ja voldrien molts rapsodes i acèrrims al llenguatge florit. És el dictat irreductible de l'Smiley, tres dígits, la troika que de veritat val la pena i que Guillem Clua ha escollit per dur al teatre una comèdia magistral i plena de petits miralls que ens persegueixen. Un consell. Feu el favor d'anar corrent al Club Capitol.

Com que confio que em fareu cas i no vull ser esgarriacries no us avançaré res que no pugueu llegir, veure o escoltar a les promocions de l'obra. Dos personatges que són com l'oli i l'aigua es barregen en un joc dialèctic que sovint ens obliga a riure'ns de nosaltres mateixos. Una història d'amor del segle vint-i-u amb una reflexió sobre les noves formes de comunicació com a punt de partida que, sense que es noti, ens entafora sense pietat un interessant tractat existencial. Però res de filosofia de badall. De llàgrima viva i mandíbula desencaixada.

Tan recordat és un primer missatge com un primer silenci. Una resposta tancada sense signe d'admiració obre un ventall de dubtes i ficcions que es mouen entre el millor repertori de boleros i els grans èxits dels renecs del capità Haddock. Última connexió avui a les 21:05 però el telèfon no sona des de fa quatre dies. Trucades i emoticons que no arriben mentre al seu mur del Facebook proliferen fotografies que podrien ser un book del making-off del Show de Truman. No m'acostaré al mòbil però sabrà que a partir d'ara el segueixo a Twitter i la pilota canvia de terrat. El que us deia, una veritable escola de pensament. Pinçament smiley. O smilysme il·lustrat, com vulgueu.

Deixeu-me que vagi més enllà. Pronostico ben aviat un canvi en els gestos facials de la humanitat perquè s'assemblin als smileys. Algú he vist ja amb els ulls i la boca com plats i agafant-se les orelles. I fent contorsionisme amb la mirada per intentar dibuixar-hi un parell de cors. I més d'un quan ens explica el que li va dir ahir al seu amic de Sidney ja acompanya l'explicació amb un moviment del polze com si accionés un joystick imaginari. Res, que aneu al teatre. En Guillem Clua, l'Albert Triola i el Ramon Pujol engranen una troika tan efectista com els tres signes de puntació. I abans i després de caure el teló les cares del públic ho diuen tot. Dos punts, guionets, parèntesis tancats.

Somriure preventiu

Resulta que ens ha tocat viure en una latitud on hem de ser feliços o com a mínim aparentar-ho. En diuen cultura d'afirmació. A grans trets, la recepta passa per lluir un somriure ufanós per defecte i modular-lo amb més o menys sonoritat en funció del grau de confiança assolit o del missatge de seguretat que volem traslladar a l'altre. I tot plegat sense badar i donar peu al dubte. Un somriure en guàrdia, com una carta d'ajust, un desafiament al tedi immanent.

Condicionants geogràfics a banda, passa moltes vegades que som incapaços de redimir l'univers amb el nostre gest facial. És a aleshores quan, segons un estudi recent del psicòleg Bogdan Wojciszke, podem optar per una actitud on ell situa els seus conciutadans polonesos. Explica que tant ells com bona part dels habitants en països de l'Europa occidental pertanyen a una cultura en què cal somriure sense que sigui necessari ser feliços. Desapareix la pressió de l'objectiu però es manté la inèrcia en el rostre.

Com a mínim impactant pot semblar l'última observació de l'anàlisi. La que situa un nucli de societats de queixa. No només hi resulta ofensiu el somriure involuntari sinó que esdevé provocació qualsevol signe de felicitat. S'imposa aparentar turment, silenciar una eventual implosió de joia.

Sembla, a jutjar per aquestes dades, que hi ha poc espai per a l'expressió de neutralitat. Entra en un terreny de sospita que no ens podem permetre. I queda amagada sota l'ombra d'un fals somriure truculent. O a l'empara d'un gest greu i macabre que conté dins dels seus límits totes les pulsions de la felicitat.

Ciutadania immòbil

On ets? Fa prop de dos dècades aquesta era la pregunta més absurda que es podia fer per telèfon. Qui trucava sabia senzillament on ho feia, i segur que escollia l'hora de dinar per assegurar-se que l'interlocutor era a casa. Eren temps de telefonia immòbil, de deixar encàrrecs, de ja ho tornaré a provar i molta paciència comunicativa.L'organització mental del ciutadà mitjà es movia, per dir-ho d'alguna manera, entre paràmetres immediats palpables.

L'ara i aquí era presencial sense urgències de retroalimentació imposades per cap personalitat virtual paral.lela. El nostre estat podia ser disponible, a la feina o sense bateria mental però sempre amb testimonis físics. Era una ciutadania mòbil, amb pulsions de supervivència que es mesuraven a temps real. Gestions, malentesos i tractes deslligats del trànsit d'un teclat o del dígit mal premut en el pitjor moment.

Corrien finals dels anys setanta quan les propostes de les pel.lícules futuristes com la sabata telèfon del super agent 86 començaven a entrar en alguns cotxes de les grans ciutats. On ets? Aleshores la resposta  podia ser conduïnt, a la Ronda de Sant Antoni o aturat en un semàfor. La mobilitat comunicativa passava a circular literalment en paral.lel a la nostra. I les claus del contacte del vehicle activaven i apagaven un nou estat social.

Hauria d'arribar una revolució tecnològica perquè finalment milions d'usuaris passessin a inundar les ones amb trucades intercontinentals des del folre de les seves butxaques. Al despenjar ja podíem dir que érem a la platja, de concert o parlant per telèfon fixe. O escriure-ho sense vocals i amb unes icones molt divertides que ens estalviaven haver de somriure si no en teníem massa ganes.

Era just en aquest moment quan passàvem a competir directament amb una segona personalitat construïda per nosaltres mateixos. Un alter ego que, si no vigilàvem, podia arribar a ser més intrèpid i simpàtic que nosaltres. Amb habilitats socials imbatibles en cent quaranta caràcters. Cronistes de dit àgil protegits per la màscara de les arts epistolars més modernes.

Superat el tediós debat entre apocalíptics i integrats el món de les aplicacions als telèfons mòbils posa de nou contra les cordes els paranys de la llibertat comunicativa. Que deixa instantànies beckettianes de dos persones assegudes l'una al costat de l'altra sense dir-se res però comunicant una sociabilitat insospitada a centenars de seguidors vitals diluits en corrents de senyals òptiques.

Ja no estem sols sent nosaltres mateixos. I no ens acompanyen només les nostres circumstàncies, com deia l'assagista, sinó que tenim una meitat invasiva i abassegadora que es diu compte de xarxa social, perfil multimèdia o piulada recent. Una tromba d'informació i interacció desmesurada. Una identitat que no descansa. Ciutadania immòbil emmirallada en petites pantalles ultrasòniques. On ets? La pregunta passa d'absurda a metafòrica.

Possibilitats superades

Què, estàs còmode, oi? Mira, fins ara no t'hem dit res perquè teníem l'esperança que te n'adonaries i deixaries de castigar-nos amb tot el teu pes. Però ens has exhaurit la indolència, ves per on. Ens has oprimit de tal manera que, als nostres esforços titànics per sortir de nou a la superfície, hi hem d'afegir ara la dificultat per acostumar-nos a la llum. Realment no veies que érem aquí sota?

Sí, ho has endeveninat. Som les teves possibilitats. I hem decidit que ja n'hi ha prou que visquis per damunt nostre. Asfixiades i amb certa resignació, hem fet mans i mànigues per agafar oxigen i prendre paciència durant tot aquest temps mentre tu, diable malbaratador, anaves estirant més el braç que la màniga. Que si justícia gratuïta, receptes de franc, indemnitzacions d'atur més semblants a l'oferta del mes d'una agència de viatges... Què volies, vacances pagades? Doncs ara les reclamem nosaltres, tu. Que s'ha acabat això de ser el veí de baix.

Pensa que des d'aquí sota hem vist com perdies l'oremus per tenir un pis. Ànima càndida. Si ens haguéssis escoltat, potser t'hauries adonat dels teus límits. Dels luxes que no et podies permetre. Ara una propina al restaurant, ara perdent el temps i els diners al teatre. Què et pensaves, que no tindria conseqüències? Però tu res, tossut. I enlloc de buscar solucions, es diu i es comenta que t'han vist pels carrers vestit amb samarretes a vegades verdes i sovint grogues cridant amb una colla de dropos com tu, que només veuen la culpa en els altres. Que el carnaval ja s'ha acabat.

Saps què? Que bon vent i barca nova. Tenim unes col.legues, possibilitats com nosaltres, que viuen per damunt d'unes senyores i uns senyors molt mudats i educats que les tracten molt bé. I sempre se les miren des de sota amb respecte. I no et creguis que són garrepes i és per això que mai estan per sobre d'elles. Que fins i tot les duen a Suïssa (a esquiar) i alguna m'ha dit que l'han sorprès amb una festa d'aniversari amb molt de confeti. En fí, que no és que tinguin la mà foradada com tu. Simplement són organitzats. Et trobarem a faltar. Però tranquil, quan ja siguem sota custòdia dels nostres nous protectors t'enviarem una postal. O millor una carta. Amb un sobre de les noves possibilitats.

Inhibidors crucials

Com és sabut, a Romeu i Julieta un missatge silenciat provoca el suïcidi irreparable dels dos protagonistes. L'hereu dels Montesco no rep les indicacions còmplices de Fra Lorenzo sobre el narcòtic que la bella fadrina Capuleto ha pres per induir-se un coma temporal que en simuli la mort. Allò que havia d'allunyar un casori indesitjat i aplanar el terreny a l'amor prohibit desemboca en una de les tragèdies teatrals més celebrades de Shakespeare.

Moltes teories literàries han trobat en el personatge de Bartleby, l'escrivent inventat per Herman Melville, un dels grans i precursors exponents de l'existencialisme. El copista de Wall Street, s'enquista en un obstinat i lacònic "preferiria no fer-ho" per aniquilar la seva condició humana a cada requeriment dels seus superiors. Una destrucció voluntària forjada en la inacció. Una voluntat inhibida que ha engrandit el pensament literari carregant-lo de matisos trencadors.

Al clàssic d'Homer per antonomàsia, un valerós Odisseu segueix els consells de Circe i tapa amb cera les orelles dels seus homes perquè no embogeixin escoltant el cant de les sirenes. Musculant lideratge, l'heroi al seu torn ordena ser lligat al pal major de la nau per evitar caure en l'embruix de les declamacions malèfiques que profereixen les belles ondines Caribdis i Escil.la. Aquesta contenció del missatge determina l'arribada dels aqueus a l'actual Sicília i posteriorment a Ítaca en un dels desenllaços més citats des de la cultura més popular fins a la política més marinera.

I si de la política més marinera transitem fins a la més tavernària i esperpèntica, l'èpica literària es perd i assistim a la novel.la negra més crua. La decisió del president del Congrés d'activar inhibidors a la sessió parlamentària en què intervenia el patró del Banc Central Europeu per impedir les comunicacions amb l'exterior emparenta directament amb les grans intrigues de John le Carré. Com ho fan també, però a la inversa, els micros que desinhibeixen les converses dels nostres polítics en trames d'espionatge basades en fets reals. Sordines i altaveus als cants de sirena que ens aboquen a la desconfiança. Malgrat que jo, preferiria no fer-ho.