La meva llista de blogs

dilluns, 10 de febrer de 2014

Setanta-set poemes


Si hagués de definir la fascinació amb un espai físic ho faria amb les dimensions d’un calaix. Encara hi és, allà a casa dels pares, com un testimoni tossut i invariable a l’embat de les eventualitats domèstiques. És en una habitació més aviat freda, per poc habitada, i aquesta sensació tèrmica de ben segur que em ve amplificada a la memòria pel fet que normalment només hi he d’entrar a l’hivern, durant les festes de Nadal. En aquest calaix s’hi apilen metòdicament des de fa anys tots els papers dels regals que hem obert. Un ritual que poc té a veure amb l’estalvi o el reciclatge i que pertany més a l’esfera de les emocions. Al record de la sorpresa que evoquen. Cel·lofanes, papers d’embalar amb colors llampants i llacets sobreviuen any rere any gràcies a un rigor gairebé professional a l’hora d’obrir els paquets. És adquirit des de la infància i posaria en evidència l’artificier més exigent. Malgrat l’excitació inherent a aquests casos, cal ser molt curós al desembolicar per no esquinçar un material sensible que tindrà un nou ús i, en el millor dels casos, esdevindrà un nou motiu d’exaltació  individual o col·lectiva.

Traduir al català els poemes de Bruno Montané és una experiència molt relacionada amb l’imaginari del calaix. I no ho dic només per la fascinació de les imatges i camps onírics que tan sovint desgrana l’autor amb una bellesa que commou. Cada vers en el castellà original és un embolcall lluminós que demana tacte, un respecte exquisit del sentit i totes les prevencions per evitar esberlar els paisatges que han d’arribar incòlumes al lector en el vol d’una llengua a l’altra. El resultat d’aquesta tasca estimulant és també una sort de sorpresa. Les paraules renovades juguen a sacsejar el perímetre del relat. Convulsions més o menys controlades que la lectura haurà de tornar a activar per definir l’espai d’intimitats particulars. 


Aquell primer poema de Bruno Montané que vaig traduir al català l’entenc com el regal a un amic. S’inclou al poemari El cielo de los topos i en aquesta edició porta per títol Subtils. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix aquesta paraula com allò que estableix distincions gairebé imperceptibles, difícils de copsar. Definició també del meu repte, per evitar esquinçar embolcalls senzillament extraordinaris.

(fragment del meu pròleg a l'obra Setanta-set poemes, de Bruno Montané Krebs, editada per El Llop Ferotge)

divendres, 31 de gener de 2014

Reptes verticals


Pujar als arbres i no baixar-ne mai més. De totes les rebequeries que ens desperten l'infant, la de Cosimo Piovasco di Rondò és per mi una de les més evocadores i lluminoses. A la novel·la 'Il barone rampante' d'Italo Calvino el jove protagonista opta per aquesta maniobra de gran obstinació poètica per castigar la tirania del seu pare. No, no i no. Si de veritat el més abjecte dels nobles considera que l'ovella negra de casa no toca mai de peus a terra i sempre té el cap als núvols les metàfores ara prepareu-vos perquè seran ben certes al servei de la revolució.

Si bé ens expliquen que el narrador italià va voler il·lustrar amb aquesta al·legoria el desencís amb el comunisme que l'havia mobilitzat políticament jo no puc evitar veure-hi un episodi més de la captivació humana pel pla vertical. Qui sap si es tracta d'una pulsió evolutiva mal resolta que ens acompanya des que som homes i dones del cap dret. Perquè molt homos i molt erectus però això sí, amb una embranzida que s'ha demostrat insuficient per filar la següent baula, la del vol. Aquell ascens clarivident de perspectives insondables. Conquesta pendent, en definitiva, de coordenades vaporoses al nostre abast.

La tradició religiosa ens hi aboca. Promet unes altures redemptores on s'eleven les ànimes que obtindran la salvació. El superlatiu és innegable quan a l'artífex de tot plegat l'anomenen Altíssim, de fet. També a la Bíblia la famosa Torre de Babel constitueix una ciutat construïda en vertical després del gran diluvi universal. I sense deixar l'arquitectura, en aquest cas la més palpable, el progrés de les grans ciutats es mesura d'un segle ençà en edificis que graten el cel. Creuem l'Atlàntic amb un avió que ens enlaira dotze mil metres per ser-ne testimonis. No volem perdre'n cap detall i  ens convertim en ostatges de la torticoli a l'estranger mentre a casa passegem amb els ulls clavats a terra com si busquéssim xavalla. I això ens allunya sovint l'espectacle urbà d'una altra curiosa tecnologia vertical: les corrioles. Politges de tota forja coronen munions de façanes i són el braç titànic que ens han negat.

Potser és també gràcies al magnetisme de personatges com Huckleberry Finn que hi ha infanteses vinculades a la idea d'una cabana misteriosa entre les branques. Anhels com els que et fan decantar per la llitera de dalt en unes colònies o liderar l'ascens a un turó del qual després caldrà baixar-ne amb l'únic premi d'un cim intangible que s'esvairà. Amunt, sempre amunt. Perseguidors de paisatges. Caçadors de vistes com els barcelonins de l'època de Francesc Cambó que van desvirtuar de tota notorietat el concepte del pis Principal per passar a cobejar les possibilitats dels àtics.

El repte vertical s'ha fet fort i ens és indissociable. Ho vaig veure claríssim fa pocs dies quan la pediatra va fer aixecar el meu fill recent nascut i ell, per instint, va fer unes passes a l'aire. No, el Bru no va ser el primer en encetar l'etapa evolutiva del vol tot i que a casa estem feliçment graduats per veure'l molt avançat per la seva edat, per descomptat i només faltaria. Més aviat va escenificar un reflex que es perd per permetre que els pares tinguin un any més per exaltar les fites olímpiques dels seus petits herois en l'art de caminar. Ja us dic ara que si el meu baró rampant decideix un dia enfilar-se per les branques trobarà el meu impuls vertical. El que em costaria més d'acceptar com a bon lleidatà és que la rebequeria vingués pel rebuig a un plat de caragols com passa a l'obra de Calvino. Que ell també hi posa la banya i puja a la muntanya. No fotem.

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Ocells siberians

*Fotografia de Marta Lluvich (ACN)



El fabulós imaginari de contes populars russos ens deixa la història de "L'ocell de foc". És un d'aquells relats que, des de latituds occidentals, volem imaginar narrat emfàticament per una babuixka entranyable als seus néts embadalits al costat del samovar una nit de rigorós hivern siberià. Diu la tradició oral eslava que hi havia una vegada el fill d'un tsar, el tsarévitx Ivan, que tot caçant de nit s'endinsa temeràriament al bosc encantat del malvat Kastxei l'immortal. De sobte, allà entre les branques d'un dels avets de la taigà, veu una llum poderosa i ataronjada que sacceja el fullatge. D'una grapada, el nostre heroi atrapa al vol un bellíssim ocell del color del foc. Com que són en va tots els intents que fa per esmunyir-se'n, l'au mitològica li proposa un pacte. A canvi de la llibertat, el jove príncep es podrà quedar amb una ploma protectora amb la qual activarà el seu retorn d'una revolada per protegir-lo.

Encara amb l'encís de l'encontre fantàstic, el tsarévitx Ivan ensopega amb la visió d'un grup de tretze boniques princeses que juguen enriolades a llençar-se pomes d'or. Captivat per una d'elles no s'adona de la irrupció del malvat bruixot Kastxei i de les seves abjectes intencions de convertir-lo en una pedra. Quan és ben bé a punt d'aconseguir-ho, el petit noble branda l'ala meravellosa fins que albira la flama que perfila l'arribada de l'ocell. Complint la seva promesa, l'au llampant fetilla el sèquit de l'alquimista roí fins que tots plegats queden atrapats en una dansa infernal que segles més tard Stravinsky durà magistralment al pentagrama del seu ballet més celebrat. Aprofitant que Kastxei dorm, l'ocell de foc adverteix l'Ivan que la seva ànima ha quedat atrapada dins d'un ou i abans que el bruixot li pugui arrabassar tot just despertar-se ell que l'estavella amb fúria contra el terra. El malvat immortal desapareix per sempre, i el tsarévitx menja anissos com un empedreït amb la seva bella princesa.

Segons que he llegit, fa pocs dies un anellament científic ha permès capturar un ocell insectívor siberià a la Vall Fosca, al pirineu lleidatà. És un exemplar de només set grams que fa migracions de llarga distància però ben insòlit per aquestes contrades. Fins al punt que no se n'havia vist mai cap abans. Amics pallaresos, estigueu amatents. I si veieu algú que fa batre una ploma dissimuladament, representeu amb molta cura el vostre paper al conte.                                                                                                                         

dijous, 17 d’octubre de 2013

Abisme fiscal

Al final ha sonat la música triomfal de les trompetes, el lleó ha fet el seu bram característic i els desagraïts dels productors no han tingut ni la delicadesa d'escriure els nostres noms als títols de crèdit. I jo penso que és el mínim que podien fer després de la nit que ens han fet passar. A la manera de les grans produccions cinematogràfiques, a l'altre costat de l'Atlàntic han ideat una apocalipsi llampant d'aquelles amb bomba de rellotgeria adossada i corredisses fins a l'últim minut. I tot perquè al final els artificiers del Congrés decidissin no tallar ni el cable roig ni el blau. Vés tu ara i busca la tensió dramàtica. L'opció ha estat més aviat ibèrica. Com una incursió de Miguel Gila a la catifa de Hollywood els demòcrates han pactat amb l'enemic que el cataclisme s'esperi fins al 7 de febrer. I així, de passada, asseguren un èxit de pantalla d'hivern. Abisme Fiscal II.

Més enllà de la gravetat del cas i de la perversió dels esternuts econòmics, sembla que les cireres de tot plegat es remenen en un cabàs que molt sovint té més a veure amb les reformes de la construcció que en una lògica resolutiva. Si castiga l'estretor de la casa, jo t'aixeco el sostre i tots contents. Que vols una altra habitació? Doncs tirem aquell envà de l'esquerra. Encara que la runa vagi a parar a casa dels veïns i el dormitori que guanyem sigui la seva cuina. Les bigues i les parets mestres són nostres. I la resta, projectes potencials d'ampliació.

Però tornem a les pel.lícules. Un clàssic de John Frankenheimer, Seven days in May,  narra una altra d'aquelles catàstrofes en forma d'abisme a contrarrellotge que tant agraden als americans. En aquell cas en depèn la seguretat mundial pels tripijocs d'un general amb deliris de grandesa encarnat per un Burt Lancaster molt marcial que conspira contra els objectius pacifistes del president dels Estats Units. Per fer-hi front, Kirk Douglas, que és un dels seus subordinats, alerta la Casa Blanca i prova de frustar el cop d'Estat. I generant un contagi d'esclafits de riure i sornegueria general a la Filmoteca, els guionistes decideixen que sigui la diplomàcia espanyola l'encarregada de salvar l'ordre mundial a l'últim segon. I ho fa d'una manera que no us explicaré si no heu vist el film perquè vull que el descobriu.

Després de sentir les trompetes, el bram del lleó i de buscar sense èxit el meu nom als crèdits de l'últim muntatge m'he preguntat si no podia haver tingut un final similar. Una mà espanyola salvadora imprevista. Sobretot tenint en compte que, mentre a Washington els dòlars semblaven aguantar-se amb una pinça, a Madrid la banda sonora anunciava el final de la recessió. Donant lliçons al Fons Monetari Internacional. I amb un banquer simpàtic d'origen cantàbric sentenciant que és un moment immillorable perquè els diners plouen arreu. És que als americans se'ls ha d'explicar tot. I quan ho fas, et roben l'estil de Gila.


dimarts, 15 d’octubre de 2013

Control remot

Ara sí que n'estava convençuda. L'absència de baf al mosaic de finestres que s'estenien a l'altre costat de la plaça esbossava, si més no, un indici irrefutable. Amb la prudència habitual dels últims mesos, havia obert la boca deixant escapar lentament un bri d'aire que semblava demanar permís a l'espai per escampar-s'hi. Una exhalació, dos, tres i res. Ni remolins incontrolats ni partícules en estampida. A la mateixa velocitat que dibuixava el primer somriure en molt de temps es deia a sí mateixa que, per fí i sense saber com, l'entorn havia recuperat la calma sense que ella hagués de seguir contenint la respiració.

Encara no gosava ni desfer l'equipatge d'aquell estiu a Portugal on s'havien repetit els estralls. De fet, si les maletes continuaven atrinxerades amb un aire atemorit a la paret del final del rebedor no era pas per mandra sinó per l'etzibada del seu últim esternut tot just girar la clau. Potser ja s'hi hauria d'haver acostumat, sí. Encara que fos per repetició. Però el cert és que no podia evitar quedar-se garratibada després de cada nova submissió dels elements als seus gestos involuntaris. Com aquell matí lluminós a Lisboa quan el primer sospir que li arrencaven les teulades d'ambre de l'Alfama va fer enlairar de sobte tots els llençols estesos a les balconades. I de seguida, un immens mandala avançava mar enllà.

Aquesta no va ser ni de bon tros l'única empremta que va deixar aquells dies a la premsa local. Entre esclafits de riure histriònics i un pànic indomable passava enèrgicament les pàgines del diari asseguda en aquella cafeteria als peus de la Torre de Belém. Les cròniques parlaven amb perplexitat de l'últim incident relacionat amb unes misterioses ventades que s'entossudien a alterar l'ordre de manera intermitent. Uns embats furiosos i huracanats, deia, havien escurçat tres dies la durada del creuer transatlàntic d'uns turistes jubilats que ara s'apinyaven a les oficines de reclamació de la companyia carregats de raons. No s'havien suspès dies de travessia pel temps inclement, no. El cas és que la força eòlica havia estat tan contundent que el que havia començat com unes turbulències en ple karaoke en aigües de Casablanca va acabar en poc més de vint minuts en un atracament de retorn brusc al port lisboeta. Bé i saltant-se les setanta-dos hores prèvies garantides per contracte a les illes Canàries.

Amb una dissertació molt ben trabada, el periodista semblava lligar caps. Segons la seva cronologia, només havien passat dos segons entre l'afer dels creueristes i el cop d'aire en sentit contrari que havia allunyat del port com un tret la munió de globus aerostàtics que omplien el cel de Lisboa en competició. Exactament els mateixos que separaven aquell incident amb l'enginy dels germans Montgolfier i les ràfegues que van fer concentrar d'una tacada en una tromba colossal a la Praça do Comércio tots els instruments musicals repartits instants abans pels diferents barris de la ciutat aquell dia de festa major. Era, sentenciava l'informador amb una ingènua ironia, com si una respiració providencial i accelerada dictés els batecs de la ciutat. I ella, amb cert penediment, responia en veu alta que les seves pulsacions per minut i esbufecs havien de multiplicar-se per força després de baixar corrent turó avall del Castelo de Sao Jorge com una esperitada.

Però ara, les finestres de l'altre costat de la plaça ja no tenien baf malgrat la seva respiració que ara alliberava a ple pulmó. Envaïda per l'eufòria, fins i tot l'experiència amb el mapamundi de les setmanes prèvies a les vacances era ja un record deliqüescent. Aquell malson que havia transcendit totes les seves possibilitats paranormals. El recorregut dels seus ulls per damunt de l'Atlas acompanyat de les exhalacions taquicàrdiques que acompanyen l'emoció d'escollir un destí havien capgirat en qüestió de segons l'ordre del planeta. Abans d'escollir Portugal i mentre es decidia entre Xile i els Estats Units els científics parlaven d'un bombeig d'intensitat dels estels mai vist al desert d'Atacama. I els papers amb els discursos dels alts representants de les Nacions Unides a Nova York s'arremolinaven lluny de la tribuna i els textos quedaven orfes de consonants, arraconades com formigues sota els bancs.

Però tot això s'havia acabat, n'estava segura. Per esvair qualsevol dubte ja feia una bona estona que jugava amb la respiració, com si la posés a prova. Ara contenia l'aire, ara l'expulsava a batzegades i sorollosament. Res. Ni baf ni trencadisses ni teletips urgents a les redaccions. Va ser aleshores quan la satisfacció la va fer deixondir i alliberada d'aquell pes va plorar per primer cop des que les alteracions havien començat. Les llàgrimes incipients li amaraven els ulls i en sec es van fondre tots els semàfors i fanals de la ciutat de Barcelona.

diumenge, 1 de setembre de 2013

Somrigui, sisplau

El filòsof alemany Martin Heidegger alertava fa uns anys sobre la fragilitat del control del progrés sota la màxima que la ciència no pensa. No és el seu negociat. És aquesta una facultat que, atrevidament, ens pertany. És a dir, la nostra capacitat per desxifrar pas a pas els grans enigmes i principis de l'entorn conté un bumerang que ensenya les urpes. Un baròmetre de la responsabilitat en compte enrere constant.

Un dels grans exemples d'aquest fenomen el trobem a la teoria de la relativitat d'Albert Einstein. És evident que un pacifista com ell no tenia al cap la bomba atòmica que posteriorment derivaria de les aplicacions més abjectes del seu avenç científic. Un cop més l'excel.lència en la investigació posava les cartes damunt de la taula, servia la veritat empírica, i eren els homes els encarregats de culminar la jugada.

Com que algú dirà que tot plegat és com haver creat un monstre, la literatura (i el cinema) ja s'ha encarregat d'idear el personatge de Frankenstein. Pura metàfora de la pèrdua de control en els propis avenços. La criatura creada per un eminent doctor a fí de vèncer la mort s'acaba girant en contra de les seves pretensions esblaimant qualsevol possibilitat d'èxit. Un principi explotat posteriorment per Isaac Asimov que, malgrat exposar els principis per tenir a ratlla els murris androides, va idear una autèntica rebel.lió dels robots a escala mundial de factura suculenta.

Obrint el diari ens adonem de la poca ficció i dels fets reals de bona part d'aquesta ciència. Ara resulta que els serveis russos "d'intel.ligència" han encarregat una vintena de màquines d'escriure perquè no es refien dels ordinadors. La mateixa enginyeria militar que tant els va captivar en l'espionatge que va culminar amb la irrupció d'Internet és ara un seriós enemic. Invertim en tinta i romàntiques "qwerty" per evitar les filtracions. La involució tecnològica adquireix, de sobte, una gravitació sobirana.

Al Partit Popular no són russos però també ho sabien. N'eren tant conscients del Frankenstein de la computació que van dotar el seu extresorer d'un ordinador del cretaci superior. Sense entrades d'USB, aquelles que permeten treure còpies de la memòria. I així, ben formatejats, irromp la impunitat de la desmemòria. Prevenció russa, la de l'intrèpid comptable.

Vigileu amb la tecnologia, amics. Plantejeu-vos si no són les pantalles, les que us miren quan treballeu. Màquines arrogants que us donen les gràcies quan recolliu el bitllet del metro. Impertinents sitemes de refrigeració que s'activen, perquè saben millor que vosaltres quan fa calor. No sé vosaltres però a mi fa uns dies que la rentadora em mira malament. Que em centrifuga amb altivesa i té un giravoltar d'una suficiència insultant. Un dia d'aquests faig un cop de cap i m'instal.lo el safareig.



dimarts, 16 de juliol de 2013

Impunes gripaus





Què n'és de poètica sovint la vida. Música d'un lirisme commovedor impregna el menjador quan comença el telenotícies. Un gentil extresorer de partit majoritari d'un regne proper, proper, errabundeja amb una mà enganxada al bagul del tresor. Fetilleria o mal averany l'aferren sense remei al cofre i en veure-ho, el seu senyor vol alliberar-lo d'aquesta pena i així salvar l'honor. Però a l'abraçar el bagul per desenganxar el genitlhome de la seva desventura, les seves mans s'imanten, s'imanten i esdevenen també apèndix del llast pecuniari.

En una contrada no molt llunyana un consell de savis ha aixecat el seu Palau particular amb diners d'un mestre d'obres adulador. Festes i saraus ressonen encara a les  parets i un dels convidats, el metòdic usurer, ha begut tant de vi que no recorda on són les carretades de monedes.

Gripaus que ningú no besa, que ningú no s'empassa s'arremolinen al voltant del televisor. I quan l'apago, l'evocació poètica no s'atura i diu així...


Mataró-Llavaneres

Fills de la Gran Puta
d'ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diurètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben acoflats al tou dels vostres fems,
anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!

Jordi Cornudella