La meva llista de blogs

dimecres, 11 de gener de 2012

Bandes sonores

M'ha costat una mica deixar de ser Dean Martin però al final ho he aconseguit. No ha estat fàcil us ho dic de veritat. Jo diria que només passa durant les festes de Nadal que la vida incorpora bandes sonores a les nostres passes i ens fa actors de musicals o crooners  efímers mentre regirem figures de pessebre o triem tions. Em pregunto per què no és possible en altres moments de la vida quotidiana.

Imaginem per un moment que, quan som a punt de córrer per atrapar algú que s'ha oblidat un feix de bitllets al seient del metro, de sobte s'activa pels altaveus la banda sonora de Carros de Foc. Jo de vegades, quan corro, sento aplaudiments de fons però això ja és un altre capítol. També seria un detall que, mentre caminem per la Setena avinguda de Nova Iorq, poguéssim provocar amb les sabates els primers acords de clarinet d'una pel.lícula de Woody Allen.

Aquestes bandes sonores ens farien protagonistes fatals de la nostra vida. I de tan èpics, alguns tràngols s'assumirien millor. Arribaria un dia que, coincidint amb el cop de porta de la nostra estimada que ens acaba d'engegar, el món seria un bolero, i nosaltres Nat King Cole. Els veïns, que ho han sentit tot, farien servir el saler de maraca i repetirien els cors dels nostres laments.

Em pregunto si avui, durant la tercera sessió de judici, l'expresident balear Jaume Matas ha tingut feina per silenciar una Liza Minelli que ressonava amb el seu Money-Money obstinat o més aviat s'ha sentit protagonista d'una solemne missa de Requiem. Bandes sonores per resituar-nos quan ja només som un deixant de nosaltres mateixos.

3 comentaris:

  1. Bru del Nort12/1/12 21:13

    ¡Qué buen texto! ¿Escuchas los aplausos mientras corres? Je je. Excelente comienzo con excelso y melancólico final, y no se diga el centro del texto con toda su banda sonora.

    Una abraçada

    ResponElimina
  2. a casa, quan estem (massa sovint) en un d'aquells moments crítics que auguren que pots tornar-te boja d'un moment a l'altre, sempre evoquem a la Venegas cantant "...que laaaastima pero adiooooooooooos...". Ves quines coses. I després ens fem un tip de riure. I sembla que la cordura no l'hem perdut (del tot), encara.

    Ilofyourblog ;-)
    Qui soc?

    ResponElimina
  3. Bru septentrional, un agraïment per la teva fidelitat i condescendència! Si li hagués de posar una banda sonora, fem que soni el Tenor Madness, no?
    una abraçada!

    Quant a tu, anònima, sospito només pots ser una intel·lectual intercomarcal! Va bé un clàssic de Miguel Ríos com a benvinguda? ;-)

    ResponElimina