Vocatiu retrobat II

Una cosa és retrobar el vocatiu en el meu feliç exili temporal a Ciutat Vella. I una de ben diferent constatar que aquesta exaltació del llenguatge va més enllà dels éssers animats. Qui ens havia de dir que entitats en teoría sense opinió com un basar urbà expressarien el seu parer sobre les coses amb tanta contundència?

Ja hi podem pujar de peus, perquè les coses han arribat a aquest nivell. A les botigues se'ls han inflat els tendals i ja parlen sense embuts sobre la deriva d'aquest món. Falta saber si el seu enuig que airegen en forma de pancarta a l'exterior ve motivat pel que han de soportar portes endins. Que si s'ha colat senyora que ara em toca a mi. Que si tot és molt car i no els fa vergonya. Que si la prima de risc, la calor que fa i el fred que vindrà. Qui sap si la nova llei que es prepara per obligar-les a obrir portes en zones turístiques diumenges i festius els ha fet també perdre estreps i compostura.

Homòfons escatològics que aixequen el crit al cel. Montmer-Dos. Ja ho diuen que sovint, les segones parts, mai han estat reeixides. Algú dirà que de la mateixa manera que el títol d'aquest post. Escrit en números romans, per si de cas.