Arbres domèstics

Si una cosa tenen d'especial els genis és aquella clarividència que els fa contemporanis malgrat el pas dels anys. En el cas dels escriptors, la seva ficció és pura realitat al servei de les belles paraules, de l'encert metafòric i l'ofici de commoure. Tot plegat em fa pensar en Pere Calders, un dels grans referents entre aquells narradors de ploma intel.ligent que han fet del gènere fantàstic una gran sala d'espera de la consciència, de la crítica mordaç. Una queixalada a les veritats absolutes. Una porta d'entrada a les veritats ocultes.

Els últims esdeveniments polítics i el centenari del naixement de l'autor em semblen una bona ocasió per recordar un dels seus contes imprescindibles. A 'L'arbre domèstic', Calders ens parla en primera persona de la sorpresa que sent un dia quan es desperta i s'adona que li ha nascut un arbre al bell mig del menjador. Amb les arrels obrint pas entre les rajoles i les branques en lluita oberta contra l'opressió del sostre. Amb la diligència del ciutadà educat en la urbanitat, decideix comunicar la incidència a l'autoritat. Un fet, al seu torn, que irrita el capità decidit a subornar el protagonista perquè oculti la realitat. Acceptar-la, insisteix el militar, obligaria a replantejar tantes veritats quotidianes que tot seria un desordre. I no es pot permetre que als menjadors dels veïns anònims hi passin coses tan extraordinàries.

No sé si el ministre de cultura espanyol ha llegit mai a Calders. En nom del seu càrrec aquesta hauria de ser una pregunta retòrica. Però escoltant-lo em temo molt que no. Malgrat les seva fantasia de bruixot conductista per espanyolitzar els alumnes catalans. I esclarir l'arbre domèstic que li ha brotat fins a la mínima expressió. Amb l'afany que es quedi en planta. Vegetal domesticat.