Consum preferent

En la meva relació amb el menjar crec que hi té molt a veure la vinculació familiar al petit comerç de queviures. Una certa consciència de tractar amb material sensible, amb sacietat de primer ordre en potència, esbossos de dinars i de sopars. És per això que un dels principals esforços de l'ofici passava per evitar que res no es fes malbé. Una lluita contra el malbaratament ètic i econòmic.

Les imposicions estètiques eren un obstacle més que calia trampejar. La taca de tinta en una lletra de l'envoltori d'un iogurt el condemnava irremissiblement a l'ostracisme al prestatge refrigerat dels lactis. Passaven els dies i, mentre la resta de postres es renovaven alegrement, aquell aneguet lleig que es deia "ANONE" per haver perdut la "D" semblava mirar-te buscant respostes. El fenomen resultant solien ser uns àpats a casa que des de la visió d'un nen eren una autèntica celebració.

Paquets de galetes rebregats, albergínies gegants o arrugades, patates aninotades i brics de llet abonyegats eren residents habituals al rebost de casa. La cara B dels ostatges preferents. I una de les festes que recordo amb més traca eren els retalls de formatges i embotits. Campanes de llonganissa i sobrassada que el client rebutjava com a norma mentre exigia l'estrena de producte sencer farcien els meus entrepans. I encara sóc aquí.

Diuen que a Grècia el govern permetrà la venda de productes caducats a un preu més barat. I aquí entra en joc tot el que té de relatiu i pervers un consum preferent. La mala bava que amaga el mercadeig global quan decideix la velocitat del consum i perpetua en paral.lel les estructures de la fam. L'any passat els europeus vam llançar directament a la brossa 89 milions de tones de menjar. Com l'adolescent que a l'hora del pati posava a prova les aptituds aerodinàmiques del seu esmorzar sense molestar-se a treure'n el paper de plata. D'això en podríem dir, amb paraules de Joan Sales, volar de l'obscè al macabre.