La meva llista de blogs

dissabte, 17 de novembre de 2012

Bolig solitari

De la mateixa manera que les criatures ens fan més vells en néixer, quan un avi mor, ens desdibuixa l'infant. Desapareix un guardià dels records, la latència d'un passat vivíssim, com el de les primeres emocions. Perdem un testimoni del nostre ordre, una baula mestra del pòsit genètic que ens configura i de retruc ens crema a la mà un relleu d'inesperada responsabilitat.

Quan aquesta setmana enterràvem el tiet Jaumet va assaltar-me la sensació de fuita dels meus estrats més primerencs. Deia adéu a molt més que un observador centenari de la vida. Se n'anava un supervivent i en aquest trànsit s'esmunyien sense remei escenes de polaroids esgrogueïdes que fins ara suraven en l'emulsió amniòtica de la memòria.

El tiet Jaumet va ser un dels quatre germans de la iaia que van anar a la guerra. L'únic dels mascles que en va tornar viu (també hi va anar la germana gran) i l'únic fins ara a respondre a la barbàrie amb una longevitat gairebé impertinent de noranta-nou anys. Això després d'haver olorat la mort més terrorífica. De ser el següent en una línia d'afusellats sistemàtics i rebre l'indult a l'últim moment. Qui sap si  la revàlida de la vida és un triomf al tot o res.

Precisament la supervivència a la guerra convertia el nostre oncle (com passava amb el iaio) en el blanc de totes les llicències que només els nens es poden permetre. A la pregunta de si havia matat algú, passada pel sedàs infantil de la naturalitat, assistíem perplexos a una veu serena que afirmava que no ho sabia. O que matisava: "algun llangardaix, potser" amb un somriure. Somriure d'algú que reia com ho fan els homes bons.

La mort del tiet ha saccejat també lligams amb el meu jo infantil que encara es pela els genolls al pati dels columpis del poble. El que hi ha a prop de "les cases barates" on l'oncle vivia ja de gran quan venia a veure'ns per la Festa Major. De fet m'atreviria a dir que la seva residència era un dels grans exotismes que ens enlluernaven de petits. I no només per la sonoritat que acompanya el nom propi de "les cases barates". Sinó perquè no tothom podia fer el fatxenda per tenir un tiet a Miami. Encara que fos un poble del Baix Camp.

Deia la meva mare l'altre dia amb encert que el Jaumet era un solitari. I vinculava l'adjectiu al joc de cartes que més l'ajudava a descomptar el temps. Els records que ara em bullen fan però que jo el relacioni més amb la petanca. N'era un gran triomfador. I si l'hem de classificar per l'estratègia de joc direm que era un apuntador. Qui llença la bola amb cura, sense la urgència de l'èxit. I se sent més aviat com el bolig. Llunyà, petit, inabastable.

4 comentaris:

  1. Molt bo. M'he emocionat. Felicitats, Lluís.

    ResponElimina
  2. Molt bo, m'ha tocat la fibra!

    ResponElimina
  3. Gràcies, amigues. Em commoveu, també:)

    ResponElimina
  4. Anónimo aquel29/11/12 10:07

    Pelarse las rodillas... Esa es la verdadera sabiduría. Los banqueros nunca lo hicieron cuando eran niños, i aixì estem com estem...

    ResponElimina