Oasis cordials

Aquest vol ser un missatge per a tu, amic descregut i derrotista, que has perdut tota la confiança en la humanitat. Quan ja pensaves que no hi havia remei, que l'individualisme imperant s'havia fet fort posant setge als últims confins del planeta, irrompo jo per tranquil.litzar-te. O com a mínim per intentar que compartim certs antídots que en les hores més baixes ens poden donar oxigen. Perquè, t'ho creguis o no, hi ha escenaris especialment proclius a la cordialitat.

Fa pocs dies, vagarejant pels boscos de la Garrotxa, vaig prendre consciència del fenomen. Entotsolat en els meus pensaments i absort per l'embruix de la fageda, de sobte una veu amable em va fer tornar a les coordenades espai-temps. Em desitjava que tingués un bon dia. I juraria que ho deia amb sinceritat. Amb la mateixa sinceritat que, d'altra banda, jo corresponia la deferència. L'entitat empírica de la meva teoria em va venir confirmada quan la situació es va anar repetint adesiara amb un extens grup d'excursionistes cordials. Hola, bon dia, passi-ho bé. Desconeguts amb una estimació vers el proïsme destacada.

La pausa necessària després d'hores a la carretera em va fer descobrir anys ençà un altre d'aquests oasis cordials. Desfent el sucre del cafè en una àrea de servei vaig veure com un conductor cansat acompanyava el dring de la porta d'entrada amb un sonor desig de bon profit per a tota la parròquia congregada al voltant de la barra. Grups de ciclistes exhaustos trobaven també un bri d'alè per beneir les taules veïnes. Que vagi de gust, adéu-siau i bon viatge.

Amb més o menys efusivitat en el to de la cordialitat veig en el sentiment de pertinença part de l'explicació d'aquests espais reservats a la urbanitat més plena. Saludo un excursionista, un dels meus, amb uns valors segurament compartits. Saludo un conductor, cansat com jo, responsable com jo de la mútua seguretat.

La curiositat dels oasis cordials és la seva assumida excepcionalitat. Perquè saludar desconeguts per la Diagonal de Barcelona no només no s'entén sinó que pot convertir-se en tot un exerici de temeritat. Una primera reacció segurament serà la mà a la cartera. No necessàriament per por de perdre-la. Però si perquè ens volen demanar diners, fer-nos socis d'Unicef o testimonis de Jehovà. Per què, si no, ens desitjarien bon dia desinteressadament? Cal estar alerta. Com si l'educació tingués ullals de monstre inquietant.

En definitiva, amic descregut, quan el dèficit cordial et pesi arriba't amb un cop de cotxe al Montseny o a la Fageda d'en Jordà. I encara que no hagis de fer benzina ni pesis figues pel camí para a fer un cafè en un bar de carretera. Bona nit i bona sort.