La meva llista de blogs

dimarts, 9 de juliol de 2013

Dolços dobles

Nosaltres i les nostres circumstàncies. Bípedes orbitants passant comptes escènics per acció i omissió. Arran o a mil quilòmetres llum de les expectatives més exigents de la imperfecció humana. Aquest és el jou i alhora l'avantatge de viure el present a temps real. Jo, aquí i ara. Arquitecte d'un pla lineal, de vegades tortuós, d'esbós impenitent, però amb el constant domini del traç. Escric el punt. I canvio de paràgraf. Jo.

Ancestralment són les religions les que ens permeten un punt i seguit d'aquesta existència individual. Una pulsió diferida, ajornada, al cel dels sants. Una nova jugada, en un altre cos, guanyant la partida al samsara oriental. Recordo que el cel era d'un vellut de préssec quan el mercader de Varanasi em convidava tossudament a allunyar-me dels gossos de mirada esmorteïda. Deia que m'alliberava d'eixams de lladres de pèrfida estofa i mal final centenars d'anys ençà. Condemna a deambular eternament amb l'ànima papallonejant de cos magre a entitat animal espúria. El càstig de la reencarnació que ens retorna el jo amb un mirall encadenat, desafiant.

Però un dia, el present es deixa la porta oberta i permet l'entrada a una vida paral.lela. Sense necessitat de morir i al marge del nostre consentiment. I no parlo de les dobles vides dels mascles de vodevil i fulletó amb cercles domèstics concèntrics. És més aviat una còpia de nosaltres mateixos en caiguda lliure a l'embat de l'atzar i certa idolatria. L'oscaritzat documental Searching for Sugar Man n'és un relat. Ens presenta la vida de Sixto Rodríguez, un talent musical lluminós oblidat per la indústria als seus Estats Units natals i venerat a Sud-àfrica. Humil paleta a Detroit, flagell de Bob Dylan a Ciutat del Cap. Fracàs i èxit a temps real. Però amb una consciència en diferit de l'abast del seu lloc entre les estrelles. Paradoxes d'un món encara per globalitzar (googleritzar).

Woody Allen ho va explorar en el seu últim film To Rome With Love. Un gris i mediocre funcionari de la ciutat eterna assisteix perplexe cada matí a la porta de casa seva a tropells de papparazzi i reporters delerosos de saber què ha menjat per esmorzar. I arribats a aquest punt jo confesso que quan tenia setze anys i vaig viure dos setmanes a Dinamarca, al creuar-me amb diversos escandinaus, sentia com entonaven en veu baixa el nom d'un tal Eric de cognom impronunciable. Va resultar ser un cantant famós que em portava un quart de segle d'avantatge. O sigui, com si ara em confonguessin amb en Serrat de jove. I jo, triomfant sense saber-ho.

Dolços dobles, en definitiva. Alter egos incontrolables. Segones oportunitats o existències que ens pertanyen però van per lliure, sense demanar-nos permís. I jo insisteixo. Pels volts de Tots Sants, al barri de les Corts, hi feineja una castanyera que si li treus el mocador i li desdibuixes el somriure és Angela Merkel.




2 comentaris:

  1. Podem resumir dient que no té consistència el dogma que destria l'essència dels atributs? sinó que una essència pot derivar en una altra i una altra...sense estorbar-se , cadascuan completa, paralel.la, sense punts en comú. Que tenen un sentit o altre segons la percepció dels altres que els fan de mirall....chapeau, nen.

    ResponElimina
  2. Em sembla interessant, estimat anònim! El realment sorprenent, més enllà dels atributs que cadascú doni o pretengui, és com hi ha una part del nostre jo que va per lliure i configura una personalitat que ni ens havíem imaginat. I hi convivim!

    ResponElimina