La meva llista de blogs

dijous, 2 de maig de 2013

Dissortat hematòfag

Va, aprofitem ara que hem despistat l'últim turista. Què me'n dieu de la meva nova ganyota? Sincerament, jo crec que hi ha un pànic més que convincent en les meves canines i el fulgor dels ulls us talla la respiració. O com a mínim no em direu que aquesta cara blanquinosa i eixuta que m'he treballat a còpia de disgustos no és la viva imatge dels clauers, bolígrafs i imans de nevera de la botiga del castell. Que no? Doncs mireu, jo ja en tinc prou. No puc carretejar més aquesta pressió escènica. Qualsevol dia surto del meu amagatall i aleshores si que sabreu el que és passar por de veritat. I aquí, s'haurà acabat el negoci.

Amb el cor a la mà. A vosaltres us sembla normal això de la sang? És que ni amb una pinça al nas. Algun cop, omplint-me de coratge i fent el cor fort, he provat d'empassar-ne una mica, les gotes d'una ferida, però quan noto aquell gust ferrós gorja avall convulsiono sense remei. Cadascú té les seves intoleràncies, tu. I a casa, ves per on, nosaltres érem més de vi. Però és clar, surt ara i convenç aquesta gent.

Aprofito aquest altaveu pinçat per saludar l'artífex de l'ocurrència que m'ha valgut la ruïna i el descrèdit els últims sis-cents anys. Gràcies Bram, et felicito fill. Si, si, tu. Escriptoret celta del dimoni, que no voldràs saber quines són precisament les meves habilitats amb una ploma i sobretot amb l'estoig del tinter ben direccionat. Mesura el protocol i genolls a terra, súbdit facinerós. De comte res. Príncep de Valàquia, Vlad Ţepeş, de l'ordre del Drac. Més celebrat per la memòria histèrica com l'Empalador. Entens ara això de l'estoig, oi figura?

És que no m'avinc als motius d'un dogmatisme tan granític. No en tenies prou amb les meves habilitats cruentes per segar vides aprofitant els orificis naturals dels afortunats per fer-me llegenda? Meticulós i precís en una ciència que es mou entre la cirurgia i l'enginyeria de ponts i camins. Estaca endins sense despentinar cap òrgan vital. Mort lenta i vertical. Això és terror, i no aquest sopar de duro dels vampirs, la capa i els alls que mai et gratinaràs prou.

A mi sí que em xucles la sang, aliat dels otomans. De noble llibertador a figurant decadent de fira popular. O sigui que no us fa tremolar, la meva última ganyota. Alerta, pinça al nas i a la caixa, que tornen els turistes.

2 comentaris:

  1. Companys de pis amb oficis engendrats pel mateix diable,amants embruixats amb sentiments encriptats, superiors a la feina amb brots psicòtics molt inferiors a tu a nivell humà... la vida és un "rocky horror picture show" ple de monstres (alguns entranyables), avitualleu-vos: molts lluentons, molt maquillatge i a ballar, a cantar i a riure com si fos el darrer dia. T'hai dit.

    ResponElimina
  2. Mestre! Volem més fiblades!!
    El pueblo espera...
    Saludos desde la banda nord.

    ResponElimina