La meva llista de blogs

divendres, 31 de gener de 2014

Reptes verticals


Pujar als arbres i no baixar-ne mai més. De totes les rebequeries que ens desperten l'infant, la de Cosimo Piovasco di Rondò és per mi una de les més evocadores i lluminoses. A la novel·la 'Il barone rampante' d'Italo Calvino el jove protagonista opta per aquesta maniobra de gran obstinació poètica per castigar la tirania del seu pare. No, no i no. Si de veritat el més abjecte dels nobles considera que l'ovella negra de casa no toca mai de peus a terra i sempre té el cap als núvols les metàfores ara prepareu-vos perquè seran ben certes al servei de la revolució.

Si bé ens expliquen que el narrador italià va voler il·lustrar amb aquesta al·legoria el desencís amb el comunisme que l'havia mobilitzat políticament jo no puc evitar veure-hi un episodi més de la captivació humana pel pla vertical. Qui sap si es tracta d'una pulsió evolutiva mal resolta que ens acompanya des que som homes i dones del cap dret. Perquè molt homos i molt erectus però això sí, amb una embranzida que s'ha demostrat insuficient per filar la següent baula, la del vol. Aquell ascens clarivident de perspectives insondables. Conquesta pendent, en definitiva, de coordenades vaporoses al nostre abast.

La tradició religiosa ens hi aboca. Promet unes altures redemptores on s'eleven les ànimes que obtindran la salvació. El superlatiu és innegable quan a l'artífex de tot plegat l'anomenen Altíssim, de fet. També a la Bíblia la famosa Torre de Babel constitueix una ciutat construïda en vertical després del gran diluvi universal. I sense deixar l'arquitectura, en aquest cas la més palpable, el progrés de les grans ciutats es mesura d'un segle ençà en edificis que graten el cel. Creuem l'Atlàntic amb un avió que ens enlaira dotze mil metres per ser-ne testimonis. No volem perdre'n cap detall i  ens convertim en ostatges de la torticoli a l'estranger mentre a casa passegem amb els ulls clavats a terra com si busquéssim xavalla. I això ens allunya sovint l'espectacle urbà d'una altra curiosa tecnologia vertical: les corrioles. Politges de tota forja coronen munions de façanes i són el braç titànic que ens han negat.

Potser és també gràcies al magnetisme de personatges com Huckleberry Finn que hi ha infanteses vinculades a la idea d'una cabana misteriosa entre les branques. Anhels com els que et fan decantar per la llitera de dalt en unes colònies o liderar l'ascens a un turó del qual després caldrà baixar-ne amb l'únic premi d'un cim intangible que s'esvairà. Amunt, sempre amunt. Perseguidors de paisatges. Caçadors de vistes com els barcelonins de l'època de Francesc Cambó que van desvirtuar de tota notorietat el concepte del pis Principal per passar a cobejar les possibilitats dels àtics.

El repte vertical s'ha fet fort i ens és indissociable. Ho vaig veure claríssim fa pocs dies quan la pediatra va fer aixecar el meu fill recent nascut i ell, per instint, va fer unes passes a l'aire. No, el Bru no va ser el primer en encetar l'etapa evolutiva del vol tot i que a casa estem feliçment graduats per veure'l molt avançat per la seva edat, per descomptat i només faltaria. Més aviat va escenificar un reflex que es perd per permetre que els pares tinguin un any més per exaltar les fites olímpiques dels seus petits herois en l'art de caminar. Ja us dic ara que si el meu baró rampant decideix un dia enfilar-se per les branques trobarà el meu impuls vertical. El que em costaria més d'acceptar com a bon lleidatà és que la rebequeria vingués pel rebuig a un plat de caragols com passa a l'obra de Calvino. Que ell també hi posa la banya i puja a la muntanya. No fotem.

2 comentaris:

  1. Seria ideal que els comentaris, en aquest article, es poguessin llegir al capdamunt del text. Tot i que com a mínim mantindran es seu esperit volàtil fins al proper post, que em caigui, a les mans. M'ha molat. Merci.

    ResponElimina
  2. Gràcies, fain! Ves per on, el teu comentari queda al damunt del meu!

    ResponElimina