La meva llista de blogs

dilluns, 10 de febrer de 2014

Setanta-set poemes


Si hagués de definir la fascinació amb un espai físic ho faria amb les dimensions d’un calaix. Encara hi és, allà a casa dels pares, com un testimoni tossut i invariable a l’embat de les eventualitats domèstiques. És en una habitació més aviat freda, per poc habitada, i aquesta sensació tèrmica de ben segur que em ve amplificada a la memòria pel fet que normalment només hi he d’entrar a l’hivern, durant les festes de Nadal. En aquest calaix s’hi apilen metòdicament des de fa anys tots els papers dels regals que hem obert. Un ritual que poc té a veure amb l’estalvi o el reciclatge i que pertany més a l’esfera de les emocions. Al record de la sorpresa que evoquen. Cel·lofanes, papers d’embalar amb colors llampants i llacets sobreviuen any rere any gràcies a un rigor gairebé professional a l’hora d’obrir els paquets. És adquirit des de la infància i posaria en evidència l’artificier més exigent. Malgrat l’excitació inherent a aquests casos, cal ser molt curós al desembolicar per no esquinçar un material sensible que tindrà un nou ús i, en el millor dels casos, esdevindrà un nou motiu d’exaltació  individual o col·lectiva.

Traduir al català els poemes de Bruno Montané és una experiència molt relacionada amb l’imaginari del calaix. I no ho dic només per la fascinació de les imatges i camps onírics que tan sovint desgrana l’autor amb una bellesa que commou. Cada vers en el castellà original és un embolcall lluminós que demana tacte, un respecte exquisit del sentit i totes les prevencions per evitar esberlar els paisatges que han d’arribar incòlumes al lector en el vol d’una llengua a l’altra. El resultat d’aquesta tasca estimulant és també una sort de sorpresa. Les paraules renovades juguen a sacsejar el perímetre del relat. Convulsions més o menys controlades que la lectura haurà de tornar a activar per definir l’espai d’intimitats particulars. 


Aquell primer poema de Bruno Montané que vaig traduir al català l’entenc com el regal a un amic. S’inclou al poemari El cielo de los topos i en aquesta edició porta per títol Subtils. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix aquesta paraula com allò que estableix distincions gairebé imperceptibles, difícils de copsar. Definició també del meu repte, per evitar esquinçar embolcalls senzillament extraordinaris.

(fragment del meu pròleg a l'obra Setanta-set poemes, de Bruno Montané Krebs, editada per El Llop Ferotge)

1 comentari:

  1. Excelente blog varado en aquest calaix.
    Força!
    Una abracada des de el Nord.

    ResponElimina