Calendaris reversibles

Hi ha gent que ens treu tant de polleguera que no hi compartiríem ni l'adéu per sempre. Ens activa la mala baba, ens xucla tota la poesia i obté la nostra caricatura més esperpèntica. Arribem a pensar que la seva presència és necessària per saber-nos antònim exemplar. Però la volem ben lluny. Ho tenim tan clar que en fem militància fins que un dia quedem units per sempre per un atzar indefugible. I no us parlo de l'argument de cap bolero.

Una sort de llei còsmica de la compensació ha volgut que la mort del dictador de Corea del Nord, Kim Jong Il hagi coincidit amb la de l'expresident txec Václav Havel. El flagell del totalitarisme comunista i l'artífex d'un dels règims més abjectes contemporanis comparteixen finalment casella al calendari, a l'hemeroteca i a la memòria col·lectiva. Per habilitats ben diferents, és clar. No cal la mateixa mà esquerra per bressolar una bomba nuclear que per empènyer un país cap a la revolució democràtica.

És per això que proposo l'exaltació dels calendaris reversibles. Positivem les dates i evitem una jornada de cares llargues. Per exemple, el 12 d'octubre tenim motius per celebrar el descobriment d'un nou món líric pel naixement de Luciano Pavarotti. Un vint de novembre Salvador Dalí exposava per primera vegada a París i Pelé marcava el gol número mil. I d'acord, et despistes i la vida et marca un gol, el 25 de febrer neix José Maria Aznar però també ho feia, anys abans, Tennessee Williams. I així successivament.

Qui no troba consol és perquè no vol. O perquè no coneix els calendaris reversibles. El 15 de gener del 1999 el Banc Santander xuclava el Central Hispano i Iñaki Urdangarin complia 31 anys. Però tenia la mà més arrapada encara a la pilota d'handbol. Malpensats.