Banc bo

D'illes del tresor n'hi ha moltes i és cosa de cadascú trobar la millor manera de ser un bon Stevenson. Fins i tot sense la necessitat de grans mapes reveladors ni dreceres resolutives. El bon govern en l'heroica empresa demana estratègia, imaginació i sobretot un notable sentit de la pròpia complaença per esperonar-nos fins a les portes del botí.

Jo diria que vaig començar a ser un Stevenson en potència des de ben petit, a taula. Quan tocava verdura s'imposava la perícia per aconseguir que l'àpat dels dimonis orbités al voltant d'un premi reparador que diluís el tràngol de la bleda i el bròquil. L'objectiu era la cansalada o la mongeta seca que separava amb precisió i mètode de taxidermista per menjar-les al final.

Seria injust pensar que aquest procés es repetia sempre en negatiu. Els gloriosos dies de paella, el meu enginy del triatge irrompia de nou a les estovalles en una festa de l'espera del plat que reservava a part i que es convertia en un conglomerat d'homenatge de sípia, potes de calamar, gambes i altres crustacis.

Passats els anys i ben contaminat per l'actualitat econòmica m'adono que en certa manera el que jo feia amb les meves arts era crear bancs dolents a petita escala. Discriminava i aplegava en un sol espai aquells actius si no tòxics, summament avorrits i tediosos perquè no m'espatllessin l'excel.lència de la resta. Tinc dret a pensar també que d'aquesta operació se'n derivaven suculents bancs bons. Aquell oxímoron, financerament parlant.

Això sí, en el meu cas, el premi no m'exonerava de la penitència. Les conseqüències dels meus bancs dolents particulars me les menjava tot solet. Si calia, amb molt de pa i el nas tapat sota l'atenta mirada d'uns observadors molt familiars que s'asseguraven de la ingesta i recordaven quins eren els càstigs.
Però ja se sap, hi ha tresors i tresors. I Stevensons més Stevensons que no pas altres.