La tardor entra a escena amb l'arrogància del trompetista feliç. Atacant de ple un solo meticulosament improvisat, amb tots els valors desafinats al seu lloc i un torrent eòlic que sepulta les sordines. Bufa amb tanta força que ens despentina l'adagio de la nostra inacció cultivada amb zel durant l'hivernació de l'estiu.
Les ratxes venen de ponent i com que el nostre trompetista l'imaginem arran de mar immediatament pensem en un miler de lleidatans apagant tots alhora les respectives espelmes d'aniversari. L'aire ens empeny i amb nosaltres veiem perillar l'eix de rotació fins al punt de témer que el dimarts se'ns faci dimecres sense dret a morir abans.
És l'hora d'esbatanar les orelles, fent del pavelló acústic un tenaç caçapapallones que garbelli tot el que un dia ens van dir amb la boca petita. Paraules que ara ens torna el vent. Perquè un dia se les va endur. Com les fulles de tardor, que ara fa voleiar el trompetista feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada