La meva llista de blogs

dimarts, 18 de setembre de 2012

Cartes reials

               
Hi va haver un temps, el de la tendra infància, en què els nens escrivíem cartes als reis. Era un moment expansiu de tirania acceptada que ens obligava a somiar. I posats a fer-ho, somiàvem truites ben grosses, trens articulats i piscines plenes de taronjada. Eren ocasions per invocar les quimeres. I a poc a poc, a mesura que enteníem les regles del joc, dissimuladament féiem plantejaments de màxims esperant la gràcia reial. Ara no recordo si mai vaig incloure cap mascota a la meva llista quilomètrica. En tot cas no crec que m'hagués decantat mai ni per gossos llebrers ni per conillers. Potser perquè el seu nom mateix ja porta implícita la voluntat de dominació. D'especialistes en una presa com a raó de ser.

Un dia la truita, aquella que somiàvem tan grossa, es tomba sense avisar i són els reis els qui t'envien la carta amb els seus desitjos. Quan ja no saps si t'has convertit en els teus pares, en el Pare Noel o més aviat t'han pres pel caganer tens temps de reaccionar. El món s'ha capgirat. I només la xafogor t'ajuda a entendre que no és Nadal. Perquè sinó encara t'hauries vist perseguit per un tió d'enormes dimensions brandant una fusta damunt teu. A punt de fer-te evacuar quimeres a bastonades.




2 comentaris:

  1. Suc de quimeres a base de extractes de palos...
    Muy buen texto: esa lúcida melancolía, esa precisión, esa manera de encajar el bisturí al cor del somni, pero a la manera de Lenin (véase OC de la momia encendida ;-)

    ResponElimina