Foc nou

De vegades em sorprèn l'atrevida suficiència amb què actuem com a humans. Talment encimbellats a la talaia de les grans veritats, arribem a creure que fem bascular el bé i el mal a discreció i que el món sencer és només un decorat circumstancial de les nostres proeses. Som de la fusta d'aquell dinosaure d'Augusto Monterroso. El planeta es desperta però nosaltres ja érem allí. Repartint joc i pontificant.

La nostra pulsió androcèntrica és d'un voltatge tan colossal que no tenim cap problema a l'hora de menystenir les possibilitats dels elements. D'una natura que avisa, retruny i es clivella quan vol que ens sentim puces de l'orella que ara es grata. I jo em pregunto si més d'una vegada, quan cometem el terrorisme verbal d'invocar la Terra perquè se'ns empassi davant d'una situació compromesa, el planeta no s'ha sentit temptat de fer-ho. Amb la paciència exhaurida i fins al capdamunt de nosaltres.

Un descobriment científic recent ha reforçat considerablement les meves sospites. Un cos planetari a escassos vint-i-cinc anys llum de casa nostra anomenat Formalhaut ha tornat a fer-se visible després de desaparèixer sense deixar cap rastre durant quatre anys. I no em considero intoxicat per l'actualitat als Estats Units ni per l'inici de la campanya aquí per relacionar la durada d'aquesta absència amb el temps d'una legislatura. No en tinc cap dubte. És el dret a decidir del planeta. Que va votar deixar d'existir i fer foc nou durant un mandat. Un avís per a puces i dinosaures.