La meva llista de blogs

dimarts, 8 de gener de 2013

Figurants empedreïts

Tinc un record molt viu del dia que em vaig convèncer que la presentadora del telenotícies no podia veure'm. Ella repassava els recents i trepidants canvis polítics que emprenia la Unió Soviètica i mirava a càmera amb tanta fixesa que semblava que en qualsevol moment interrompria el relat per advertir-me de l'última llàntia que m'havia fet sopant. Amb aquella impertinència. Quan la nostra intrusa al menjador de casa va voler donar pas al vídeo, una mala passada tècnica la va deixar en silenci i somrient nerviosa a l'espera de les maleïdes imatges. Aquells segons d'impàs van coincidir justament amb el moment en què jo passava per davant del televisor en direcció al bany i el contacte visual que vam establir tots dos em va fer fugir esperitat, amb el clatell eriçat i la pell de gallina. Ja està, m'ha vist la taca, vaig dir-me convenientment atrinxerat a l'ampit de la finestra.

Tot just va aparèixer un primer pla de l'església de Sant Basili amb la Plaça Roja de fons vaig deixar de contenir la respiració. L'artifici de la televisió es feia evident, ningú no m'espiava. Malgrat tot, per assegurar-me'n i en clau de revenja, vaig esperar pacientment i maquiavèlica el retorn de la periodista al lloc de domini reservat a la tauleta per dedicar-li una sonora ganyota de burla a dos centímetres dels seus ulls catòdics.

Amb els anys, quan el Soviet Suprem ja era un concepte que engreixava els llibres d'història, un fet em va fer tornar als meus assajos iniciàtics amb la realitat màgica. Un film de Woddy Allen, The Purple Rose of Cairo, escrit en plena Perestroika, plantejava la història d'amor entre la Cecile, una cambrera i el seu actor preferit que al mig de la projecció esquinça i surt de la pantalla del cinema del poble irrompent a la sala per endur-se la noia en braços. Pura ficció reclamant encenalls de realitat per teixir una nova il.lusió.

Amb aquests referents a l'esquena no m'ha sorprès quan en alguna ocasió he dubtat sobre la possibilitat que els dolents de les sèries puguin alhora ser tendres pares de família lluny del set de rodatge. Imagino un pòsit de la seva interpretació que no s'esvaeix i configura un deixant que els condiciona en cada gest, en cada mot. Els imagino com veritables figurants empedreïts.

Un dels últims exemplars d'aquesta espècie va quedar empresonat fa un temps al seu personatge després de posar-se a la pell de controvertit místic Grigori Raspútin. Una complexió física forjada en l'excès i una personalitat abassegadora el van ajudar a fer-se mimètic amb l'endeví i sanador siberià. Però l'espetec de la claqueta en retirar els focus no va servir per trencar l'encanteri. El nostre actor deambula des d'aleshores atrapat en aquell rol. És per això que s'ha fet rus i està decidit a aprendre l'idioma i establir-se en una formosa datxa perquè el seu destí indefugible sigui més soportable.

Exigències del guió l'han dut també a guanyar-se el favor del tsar. No hi pot fer més. El dictat de Raspútin li clivella tota voluntat i l'obliga fins i tot a lluir llampants vestits tradicionals en una posada en escena delirant. És únicament en les petites escletxes que traspúen d'aquesta realitat màgica que es permet alguna ficció dins del relat i s'atreveix a qualificar de demòcrata el seu protector. Amb les pauses precises perquè algú hi pugui intercalar els riures enllaunats. Quan es decideixi a esquinçar la pantalla, jo m'allunyaria. És només un consell.

2 comentaris:

  1. magistral nen, dels millors. "depart dieul joan pe"

    ResponElimina
  2. Mira, com tu. Dels millors!

    ResponElimina