La meva llista de blogs

divendres, 4 de gener de 2013

Inspecció tècnica


Tinc el cotxe al taller i un mecànic decidirà si té sentit tornar-lo a engegar. Una inspecció tècnica ha determinat que acumula tres faltes greus i que per tant ha arribat el moment de prendre una decisió. Malgrat tot el que hem viscut junts durant milers de quilòmetres confesso que em resultaria exòtic posar-me sentimental per un vehicle. Que no sóc Michael Knight, jo. Ara bé, això no treu que el dilema plantejat en aquests casos m'ompli alguns minuts de reflexió.

És en aquest punt mort (perdoneu però m'ho feia a sobre) que un conductor ha de considerar si li surt a compte reparar el vehicle. Si és sensat canviar rodes, suspensió i tub d'escapament a una maquinària que atresora quinze anys feixucs de servei diligent. Que si quan no sigui un all, serà una ceba. O si és qüestió de dies que la nostra fura muti irremissiblement en sangonera despietada. En resum, un operari elaborarà un pressupost per aconsellar-nos sobre el futur de l'automòbil en funció de l'esperança de vida. Tic-tac.

Però posem el fre de mà (perdoneu de nou). Imagineu ara que canviem la granota blava per la bata blanca. Que som nosaltres l'objecte de debat en un quiròfan. De fet, el paral·lelisme s'ha fet més que popular i posaria la mà al foc que no sóc el primer en dir que li toca passar la ITV per referir-se a una revisió mèdica anual. El somriure de l'ocurrència es glaça no obstant quan t'adones que la comparació s'ha fet més certa que mai.

Una notícia colpidora irrompia aquestes festes entre escudelles i torrons. Escoltava atònit que la crisi econòmica fa plantejar als oncòlegs fins a quin punt val la pena allargar la vida a malalts terminals en funció del cost del tractament. El debat no és sobre l'ètica o la moralitat d'una existència digna. Ni tampoc gira al voltant de l'eutanàsia ni de la dilatació d'un patiment. És una qüestió tan prosaica com la rendibilitat. Es veu que al Regne Unit ja han fet números i un any més de vida no pot tenir un cost superior a cinquanta mil euros. Si no hi ha garantia de curació els diners es consideren perduts. Fabulosos recanvis engranant cossos caducs.

Fa pocs dies reivindicava als guionistes d'aquest pessebre que, la pròxima vegada que es torni a acabar el món, les senyals fossin més clares. Però potser la profecia era més certa del que crèiem. La nostra durabilitat ja té preu. Som andròmines sotmeses a inspecció tècnica amb imperatius de competitivitat. Com ferralla a les portes del desballestament.Tic-tac.



3 comentaris:

  1. és a dir, que si la fura verda fos anglesa, ja li podriem escriure un rèquiem... si ho sé, vinc.

    ResponElimina
  2. Sí, però d'aquells solemnes, eh! Exacte, hi ha amulets necessaris, pràcticament imprescindibles:)

    ResponElimina
  3. Se trata de que todos seamos andròmines, casi programados desde el comienzo (bella palabra -andròmines- para todo lo perdido o ya considerado inútil). Tic tac al tiempo, que siempre ha estado ahí. ;-)

    ResponElimina