La meva llista de blogs

diumenge, 24 de març de 2013

Pinçament smiley

Dos punts, guionet, parèntesi tancat. Senzill i radiant cal·ligrama dels signes de puntuació. La seva combinació, a còpia d'inundar pantalles de telèfon mòbil, ha arribat a condensar una força emotiva que ja voldrien molts rapsodes i acèrrims al llenguatge florit. És el dictat irreductible de l'Smiley, tres dígits, la troika que de veritat val la pena i que Guillem Clua ha escollit per dur al teatre una comèdia magistral i plena de petits miralls que ens persegueixen. Un consell. Feu el favor d'anar corrent al Club Capitol.

Com que confio que em fareu cas i no vull ser esgarriacries no us avançaré res que no pugueu llegir, veure o escoltar a les promocions de l'obra. Dos personatges que són com l'oli i l'aigua es barregen en un joc dialèctic que sovint ens obliga a riure'ns de nosaltres mateixos. Una història d'amor del segle vint-i-u amb una reflexió sobre les noves formes de comunicació com a punt de partida que, sense que es noti, ens entafora sense pietat un interessant tractat existencial. Però res de filosofia de badall. De llàgrima viva i mandíbula desencaixada.

Tan recordat és un primer missatge com un primer silenci. Una resposta tancada sense signe d'admiració obre un ventall de dubtes i ficcions que es mouen entre el millor repertori de boleros i els grans èxits dels renecs del capità Haddock. Última connexió avui a les 21:05 però el telèfon no sona des de fa quatre dies. Trucades i emoticons que no arriben mentre al seu mur del Facebook proliferen fotografies que podrien ser un book del making-off del Show de Truman. No m'acostaré al mòbil però sabrà que a partir d'ara el segueixo a Twitter i la pilota canvia de terrat. El que us deia, una veritable escola de pensament. Pinçament smiley. O smilysme il·lustrat, com vulgueu.

Deixeu-me que vagi més enllà. Pronostico ben aviat un canvi en els gestos facials de la humanitat perquè s'assemblin als smileys. Algú he vist ja amb els ulls i la boca com plats i agafant-se les orelles. I fent contorsionisme amb la mirada per intentar dibuixar-hi un parell de cors. I més d'un quan ens explica el que li va dir ahir al seu amic de Sidney ja acompanya l'explicació amb un moviment del polze com si accionés un joystick imaginari. Res, que aneu al teatre. En Guillem Clua, l'Albert Triola i el Ramon Pujol engranen una troika tan efectista com els tres signes de puntació. I abans i després de caure el teló les cares del públic ho diuen tot. Dos punts, guionets, parèntesis tancats.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada