La meva llista de blogs

diumenge, 21 d’abril de 2013

Fets reals

Aquesta història està basada en fets reals. Penso que hi ha poques sentències que ens aboquin a una predisposició sensorial amb tanta força com aquesta. La situo al mateix camp d'aquella veu que ens convidava a no provar de fer a casa el que acabàvem de veure. Sense entrar en el debat de si es podia entrendre com una mena de cant a la inutilitat. O al paternalisme del rapsoda velocista que ens advertia que aquell anunci era d'un medicament i que féssim el favor de consultar el nostre farmacèutic. Tot i que us he de dir que jo només entenia la part final que deia "úlcera gastroduodenal". En tot cas, la consciència d'un grau afegit de solemnitat o prevenció aconsegueix deixar-nos en un estat de guàrdia.

Quan l'etiqueta dels fets reals ens la posen en una pel.lícula, sol ser cap de setmana i ens la mirem des del sofà. Paradoxalment, ens agafa amb les defenses a mitja jornada si no endiumenjades i l'anunci que aquell crim té un referent als diaris de Massachusetts requereix una concentració emocional a l'altura de la història. Un afectuós pare de família de mitjana edat amb el seu gos i la seva subscripció mensual al Reader's Digest reals es transforma al vespre en un truculent assassí en sèrie que carrega una destral al cotxe, busca el dial de la música clàssica ( Catalunya Música, si voleu) i a repartir joc falta gent. Entre nosaltres. A mi els concerts de clavicèmbal de Bach normalment no em fan venir ganes d'escorxar gent. Però també em sembla just recordar, en favor dels fets reals, que en cert aeroport anglès fan servir música de Tina Turner per evitar l'estampida d'ocells a les naus en les maniobres d'aterratge.

Aquesta història està basada en fets reals. I ara no ho dic només per assegurar-me l'atenció. Era cap de setmana però la trama era tan fictícia que ens allunyava del sofà fins a la butaca del cinema. El món, d'alguna manera, havia decidit anar acabant-se. O com a mínim n'esgotava els últims dies i els germans Pastor ens proposaven que allò passava a Barcelona. Una ciutat en via de sortida de tots els mapes, irrespirable, que tenallava dos protagonistes sortits d'una caverna de manual per entrar en una altra de més contemporànea. La del metro, que els protegia de l'hostilitat exterior. L'instint de supervivència provoca en els herois un seguit d'enfrontaments i persecucions tenses que sovint engoleix la foscor del suburbà. I en un dels moments de màxima convulsió, s'apaga la gran pantalla i només sentim els personatges. Passen cinc minuts i ningú no s'aixeca de la sala. Per respecte al cinema modern, per no alterar la tensió dramàtica o pel que us esteu imaginant. Per la síndrome dels fets reals. De sobte irromp un acomodador per demanar que ningú s'espanti. Que, com passa a la tele, allò "és d'ells". Bé, per ser més precisos, d'un simpàtic que ha activat l'alarma anti-incendis i allò, per defecte, bloqueja les projeccions. Sigui com sigui, per uns minuts, la ficció va inocular-se pels porus de més d'un espectador al saber que allí fora hi havia problemes. Els guionistes afegien, sense saber-ho, uns metres més de cinta a la història.

I un dia, canvien les tornes. Lluny del cinema, al sofà, amb la televisió apagada i sense ser cap de setmana distreus la mirada errant que projectaves a través de la finestra quan un home queda suspès en la verticalitat del bloc de pisos i et mira cara a cara. Sense crèdits ni advertències de fets reals. Unes cordes massa gruixudes per ser fetes de teranyina el mouen de costat a costat i vols pensar que les tornes canvien però no tant. I que molt malament li haurien d'anar les coses a Spiderman per deixar el gremi dels superherois i ingressar al de la restauració de façanes.

2 comentaris:

  1. Ja ja, dan ganas de acordarse de aquello de que la realidad está desprestigiada. No cabe duda de que, como van las cosas, Spiderman tendrá que reconvertirse en saneador de fachadas. Faltan más simpáticos que activen otro tipo de alarmas más sutiles y duraderas. El prestigio de la predisposición sigue puesto en duda, sobre todo bajo el desfile de las tabernas de manual, je je. En fin, capicúa, una sonrisa al comienzo y otra al final. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Vostè és un savi! Des d'aquí la meva ovació en un capicua etern i en espiral:)

    ResponElimina