Somriure preventiu

Resulta que ens ha tocat viure en una latitud on hem de ser feliços o com a mínim aparentar-ho. En diuen cultura d'afirmació. A grans trets, la recepta passa per lluir un somriure ufanós per defecte i modular-lo amb més o menys sonoritat en funció del grau de confiança assolit o del missatge de seguretat que volem traslladar a l'altre. I tot plegat sense badar i donar peu al dubte. Un somriure en guàrdia, com una carta d'ajust, un desafiament al tedi immanent.

Condicionants geogràfics a banda, passa moltes vegades que som incapaços de redimir l'univers amb el nostre gest facial. És a aleshores quan, segons un estudi recent del psicòleg Bogdan Wojciszke, podem optar per una actitud on ell situa els seus conciutadans polonesos. Explica que tant ells com bona part dels habitants en països de l'Europa occidental pertanyen a una cultura en què cal somriure sense que sigui necessari ser feliços. Desapareix la pressió de l'objectiu però es manté la inèrcia en el rostre.

Com a mínim impactant pot semblar l'última observació de l'anàlisi. La que situa un nucli de societats de queixa. No només hi resulta ofensiu el somriure involuntari sinó que esdevé provocació qualsevol signe de felicitat. S'imposa aparentar turment, silenciar una eventual implosió de joia.

Sembla, a jutjar per aquestes dades, que hi ha poc espai per a l'expressió de neutralitat. Entra en un terreny de sospita que no ens podem permetre. I queda amagada sota l'ombra d'un fals somriure truculent. O a l'empara d'un gest greu i macabre que conté dins dels seus límits totes les pulsions de la felicitat.