Ciutadania immòbil

On ets? Fa prop de dos dècades aquesta era la pregunta més absurda que es podia fer per telèfon. Qui trucava sabia senzillament on ho feia, i segur que escollia l'hora de dinar per assegurar-se que l'interlocutor era a casa. Eren temps de telefonia immòbil, de deixar encàrrecs, de ja ho tornaré a provar i molta paciència comunicativa.L'organització mental del ciutadà mitjà es movia, per dir-ho d'alguna manera, entre paràmetres immediats palpables.

L'ara i aquí era presencial sense urgències de retroalimentació imposades per cap personalitat virtual paral.lela. El nostre estat podia ser disponible, a la feina o sense bateria mental però sempre amb testimonis físics. Era una ciutadania mòbil, amb pulsions de supervivència que es mesuraven a temps real. Gestions, malentesos i tractes deslligats del trànsit d'un teclat o del dígit mal premut en el pitjor moment.

Corrien finals dels anys setanta quan les propostes de les pel.lícules futuristes com la sabata telèfon del super agent 86 començaven a entrar en alguns cotxes de les grans ciutats. On ets? Aleshores la resposta  podia ser conduïnt, a la Ronda de Sant Antoni o aturat en un semàfor. La mobilitat comunicativa passava a circular literalment en paral.lel a la nostra. I les claus del contacte del vehicle activaven i apagaven un nou estat social.

Hauria d'arribar una revolució tecnològica perquè finalment milions d'usuaris passessin a inundar les ones amb trucades intercontinentals des del folre de les seves butxaques. Al despenjar ja podíem dir que érem a la platja, de concert o parlant per telèfon fixe. O escriure-ho sense vocals i amb unes icones molt divertides que ens estalviaven haver de somriure si no en teníem massa ganes.

Era just en aquest moment quan passàvem a competir directament amb una segona personalitat construïda per nosaltres mateixos. Un alter ego que, si no vigilàvem, podia arribar a ser més intrèpid i simpàtic que nosaltres. Amb habilitats socials imbatibles en cent quaranta caràcters. Cronistes de dit àgil protegits per la màscara de les arts epistolars més modernes.

Superat el tediós debat entre apocalíptics i integrats el món de les aplicacions als telèfons mòbils posa de nou contra les cordes els paranys de la llibertat comunicativa. Que deixa instantànies beckettianes de dos persones assegudes l'una al costat de l'altra sense dir-se res però comunicant una sociabilitat insospitada a centenars de seguidors vitals diluits en corrents de senyals òptiques.

Ja no estem sols sent nosaltres mateixos. I no ens acompanyen només les nostres circumstàncies, com deia l'assagista, sinó que tenim una meitat invasiva i abassegadora que es diu compte de xarxa social, perfil multimèdia o piulada recent. Una tromba d'informació i interacció desmesurada. Una identitat que no descansa. Ciutadania immòbil emmirallada en petites pantalles ultrasòniques. On ets? La pregunta passa d'absurda a metafòrica.