Post partit

Bé, jo crec que això ja passa de taca d'oli. Una cosa és que l'eufòria que comporta un clàssic encengui passions desaforades i ens converteixi per una estona en mamífers intractables. I una de ben diferent és fer llenya de l'arbre caigut i instal·lar-se en la provocació més cínica i calculada. Perquè durant el partit fins i tot flaira a ritual i té la seva gràcia. Ara tu te'm cruspeixes les pipes mentre jo em concentro en l'última falta. Ara jo t'estiro la cua quan ets a punt de saltar per celebrar un gol dels teus. Límits de la moderació entre dos aficionats d'equips rivals educats en els paràmetres de l'esportivitat.

Però el que més em molesta, tap de bassa maquiavèlic, és la teva obstinació. M'inquieta com em mires, així amb la  boca torta dibuixant una suficiència inesperada. Perquè no hi comptaves, lladre. Aquesta victòria t'ha esbotzat les parets de les vísceres i encara amb prou feines gestiones la glòria. Ho has de reconèixer. I això mentre vint-i-quatre hores després, més de mig país continua en pausa i la resta prefereix concentrar-se de nou en el tedi d'un altre diumenge qualsevol.

I sí, tens raó. Només és un partit i l'ordre còsmic no s'ha alterat a l'espera d'una futura anàlisi a cinquanta anys vista. Però per la mateixa raó, et demano una mica de sentit comú.Oi que jo ja m'he tret la samarreta blaugrana un cop acabat el clàssic? Doncs seria un detall que tu fessis el mateix. Pensa-hi.