La meva llista de blogs

dimarts, 19 de juny de 2012

Aragonès oriental

Nène! Aurix la porta del rebost i mira a la senalla del costat de la granera. Me penso que nya de nyaure quatre trumfes i bledes. Porta-les que apariaré una verdura i alego mos la mintxarem. Ahir va pioure, no vam 'nar a comprar i no nyavia ni mica ni molla. Però avui açó sirà un banquet tremèndo! Amb més o menys fidelitat en la transcripció dels diàlegs, tenir un iaio nascut a Altorricó, a la Franja d'Aragó, feia habitual sentir per casa lèxic i expressions com aquestes. Això era a baix. Al pis de dalt, on vivíem amb els pares, l'apitxat es diluïa, les mançanes eren una mica més pomes i amb prou feines o sisquere aconseguia salvar algun lo espars en l'ascens per determinar masculins singulars. Com lo iaio.

Les corredisses amunt i avall entre aquests ecosistemes lingüístics tan domèstics eren freqüents i més tenint en compte l'entranyable tirania del tossut rondinaire d'etern escuradents al llavi. Si les presses per veure el programa de la nit dels divendres em duien a baixar les escales de tres en tres, de seguida s'activava una veu esmorteïda pel batent de la porta demanant-me que paracontés. O sigui, que anés amb compte per no caure en el meu afany de voler arribar prompte o de seguida.

El fet diferencial a l'hora de parlar s'assumia amb joc i riquesa i confesso que en cap moment la sensació de baixar les escales em va semblar similar a entrar a l'aula d'una universitat d'erasmus. Ens enteníem i crèiem mastegar una mateixa llengua que, com a molt, alguns amics del seu poble haurien definit com "el que es parla astí". I fins avui creia que era català. Fins que un govern molt ocurrent m'ha convertit de sobte en més poliglot que mai descrivint-lo com "la llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental". Molt bé, jo també jugo. És veritat, no era català. Era la llengua pròpia del pis de baix, sobretot de les nits dels divendres.



2 comentaris:

  1. Al Torricó i a la Franja en general, s'hi viu i s'hi ha viscut un petit drama: aquests iaios que parlaven un català tan viu i tan expressiu com el que tu dius, no havien anat gaire a estudi, i no cal dir que ningú, MAI, els va dir que "el que parlem astí" era català al 100%. Per això ells no ens van poder transmetre l'amor per la llengua com ens van transmetre l'amor i la dignitat per tantes altres coses.
    Ara, d'altres que si han anat a estudi i que sí que saben que el que parlem és català al 100%, volen fer creure als qui tampoc han tingut la possibilitat d'aprendre a coneixer el món amb la dignitat de la seva llengua materna, que el que parlem no és més que un (balbuceo), una llengua mal parlada que s'ha generat com un bolet sense encomarnar-se ni a Déu, ni al dimoni.Però, no ho aconseguiran.
    Encara queda gent al Torricó i a la Franja amb memòria de la seva història.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord, i m'agrada llegir això d'una part directament afectada. Les obcecacions polítiques duen a la irracionalitat. Un cop més els gestors són lluny de bona part dels ciutadans i massa sovint es perd escandalosament la por al ridícul.
    Moltes gràcies pel teu comentari.

    ResponElimina