La meva llista de blogs

dilluns, 18 de juny del 2012

Καλημέρα, Ισπανία!

Doncs es veu que no només era Grècia. Que la senyo ens té mania i encara que Atenes parli a classe i ens prepari xinxetes a la cadira per quan seiem, l'esbroncada ens cau a nosaltres. I ara ves i busca algú a l'aula tan adequat com ella per acaparar mirades i sospites quan volen pilotes de paper i gomes de d'esborrar com projectils en plena lliçó. Si ella ja no és la més lletja, ningú no voldrà ara ballar amb nosaltres?

Aquests grans dilemes escolars s'han deixat sentir les últimes setmanes a l'eurozona maquillats amb un cosmètic de solemnitat. Els indicadors econòmics s'ensorraven a Espanya mentre la principal preocupació del govern se centrava en mantenir la compostura per evitar parlar de rescat i carregar el mort a Grècia soterrada per la convulsió política i financera. Quan els grecs avalin el rescat de Brussel.les tot es calmarà i veureu com s'acaba l'assetjament al nostre deute. Però Atenes s'aferra a la tímida mà que allarga l'euro i aquí l'interès pel deute respon amb un ascens meteòric sense precedents. I hem vist la palla en l'ull aliè sense ni notar la biga en el propi.

Tot plegat em fa pensar una vegada més en les enyorades classes de lletres pures. I algú començarà a pensar que és una obsessió. A l'espera de decidir si ho admeto, de moment diré que és sana. Però el cas és que a classe solia esclatar la hilaritat quan el mestre ens recordava que en grec, per dir bon dia, fan servir la fórmula Καλημέρα. O sigui, el que en català es pronunciaria com Calimera. I per tant era inevitable pensar en aquell simpàtic pollet dels dibuixos animats de color negre i trist per ser sempre l'ase dels cops. Per marcar la diferència entre uns germans de plomatge groc i sedós.

En Calimero, amb la closca perenne al cap per si havia de refugiar-se d'un món hostil, va aparèixer per primera vegada en una sèrie italiana que per més premonició es titulava La constància sempre dóna fruits. I el nostre dissortat protagonista solia lamentar-se pels racons insistint que els grans no l'entenien fins al punt d'arribar a encunyar un adjectiu propi per definir a la vida real a qui se sent marginat i al punt de mira.

No sé vosaltres. Si teniu la mateixa obsessió que jo, sana d'altra banda. Però avui he vist com en Calimero s'aixecava la closca amb mirada altiva i plena de col.leguisme per saludar quan es creuava pel carrer amb Espanya i cridava a ple pulmó: Καλημέρα, Ισπανία!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada