París innegociable

Hi ha ciutats que, a còpia de ser viscudes i celebrades per milers d'entusiastes abans que nosaltres, ens acaben deixant poc marge de maniobra perceptiva quan hi posem els peus. Ens embolcallen entre els plecs d'una foto fixa revelada fins a l'extenuació per fer-nos sentir com una gota d'oli insurrecta que malda inútilment per mesclar-se amb l'aigua a cabotades. Són, d'alguna manera, ciutats innegociables.

Són en va els intents de suggestió quan París és un estat d'ànim. Quan creiem que ho tenim tot a punt pel posat greu i la contemplació serena, el cementiri de Père Lachaise ens convida a celebrar l'amor. Eixams d'ulls pioners s'han encarregat de canviar-nos la mort per un parc vital on Oscar Wilde, Balzac i Jim Morrison són substrat fèrtil de l'emoció.

Enfilo Marais endins i, com ja advertia Cortázar a les seves pàgines, no hi ha ni rastre de la Maga esvaïda entre la boira en un pont sobre el Sena. I les aigües del riu guanyen plom i es tornen plor quan hi busquem el descans etern de Paul Celan. I constatem que, malgrat tot, la poesia encara és possible.

Curosament i sense sotracs m'acomiado de Montmartre vigilant de no oblidar-me l'ombra damunt del quadre. Sóc com una pinzellada maldestra que el dissolvent del passat ha de treure amb rigor d'aquest llenç de Pierre-Auguste Renoir. Perquè el Moulin de la Galette continuï girant i la sentor d'absenta ho segueixi impregnant tot. I perquè les mirades que vindran trobin a cada racó de París allò que necessiten d'innegociable.