La meva llista de blogs

dissabte, 9 de febrer de 2013

Sobradament qüestionats


No, no i no. Aquesta és la cançó de l'enfadós d'un president encerclat. Amb l'honor convulsionant i els titulars de la premsa xiulant-li a les orelles, l'home ultratjat busca refugi als ressorts de la mentida. Res no és veritat i tothom s'equivoca. Complots, efectes òptics massius, ganes de tocar el voraviu ara que començàvem a remuntar. Perquè si vull, la rotonda l'agafo per l'esquerra, i són els altres que van contra direcció.

No hi ha res tan torbador i incòmode com la realitat quan, passant les pàgines dels diaris, s'aixeca un vent que ensorra castells de cartes. Abjectes tripijocs sostinguts del caire més pèrfid de l'ambició. Insults per entregues, desvergonya retransmesa quan l'ofici d'informar emparenta amb la ficció més esglaiadora. Els advertim que aquestes declaracions polítiques poden ferir la sensibilitat de l'espectador. És una idea.

Parlant de declaracions i de sensibilitats ferides, el president ultratjat  ens ha ensenyat avui els seus ingressos. En un exercici de suposada heroïcitat ha posat davant de llums i taquígrafs la documentació fiscal dels últims deu anys. I a mi els jeroglífics, a banda de no entendre'ls, m'inquieten. És evident que al costat de la de l'església i les finalitats socials no hi ha cap casella que parli de sobres o diner negre. Ni de confetis.

Si una cosa queda clara observant aquestes obligacions amb hisenda és que el nostre heroi cobra fins a tres vegades menys ara al govern que quan era a l'oposició. Fins i tot en aquells temps de màxima concentració per dissenyar una de les bombolles immobiliàries més maques del món, es va arribar a apujar el sou que rebia del partit d'un trenta per cent. Però el van investir i aquí van arribar les penúries.

Un gran amic xilè m'explicava un dia un dels factors de la il.lògica conservadora del seu país natal. La carta blanca del neoliberalisme i les polítiques de dretes de Sebastián Piñera en una societat tenallada fins a l'extenuació. Em deia el poeta, que molts dels seus conciutadans optaven per votar un home ric amb l'esperança que aquesta abundància personal el dissuadiria immediatament de robar al poble. Aquestes paraules em van ressonar amb força l'altre dia quan vaig sentir el líder espanyol dient que fent de president hi perdia diners. Que era molt més ric abans. Que no va entrar en política per folrar-se, vaja.

No sé com ho veieu vosaltres, però a mi que un president m'ensenyi la seva declaració de renda per justificar que no ha fet el llest amb diners irregulars no em convenç. Em recorda més a l'infant que estén les mans netes als pares per demostrar que ell no s'ha menjat l'última presa de xocolata. Però penso resistir amb tossuderia canina. Quan ell assenyali una altra vegada cap a l'altre costat faré com fan els gossos. Enlloc de girar el cap, no deixaré de mirar-li fixament el dit.


1 comentari: