Divertiment submergible

                                                         Escòrpores i milanes
                                                         a cops de cap i fent-se mal
                                                         han esbotzat tots els vidres
                                                         de l'aquari municipal.

                                                         Peixos pelàgics i taurons
                                                         s'abraonen a riuades
                                                         damunt  d'alumnes de segon
                                                         i turistes italianes.

                                                         Galls de sant Pere i morenes
                                                         amb les càmeres de la gent
                                                         retraten escenes funestes
                                                         ulls, dents, sang i fugida urgent.

                                                         Tot i que Orwell res no deia
                                                         de marines insurrectes
                                                         mai cap més dijous paella
                                                         (criden musclos ben selectes).

                                                                             

Màquines setciències

Ja fa mesos que un grup de música mallorquí insisteix que les coses modernes s'han enfadat molt. Acostumat a la pàtina surrealista de les seves composicions magnètiques, d'entrada vaig optar per no intentar entendre-ho i gaudir de la música. M'imaginava una màquina d'escriure fora de sí perseguint un rellotge de quarts per intentar retallar-li les busques fent servir la ce trencada com a falç. És el que jo faria, si fos una qwerty, contra la tirania del temps.

Malgrat tot, potser no em creureu, però encara queden algunes coses a la vida que tenen una explicació. I una vegada més els Antònia Font estan carregats de raó. Estem envoltats de robots que aprofiten la mínima oportunitat per donar-nos lliçons. Màquines setciències i busca-raons que volen tenir l'última paraula i aconseguir que ens sàpiga greu ser tan humans. I s'emprenyen com una mona.

He de reconèixer que la primera vegada que un buscador es va atrevir a suggerir-me que potser vostè volia dir ho vaig trobar commovedor. Com el corrector automàtic del tractament de textos que tenia la ceba de convertir en Espanta tots els meus intents d'escriure Espanya. Dic jo que els seus motius tindria, ves a saber. En tot cas, oi que jo no vaig per la vida intentant processar informació a quatre gigahertz? Doncs cadascú per on l'enfila.

I una cosa és que un ordinador sigui repel.lent i l'altra que s'enfadi fins al punt de posar en perill  la teva integritat. Fa pocs dies, quan jo només li demanava que es despertés, s'encén i em diu "començant a bolcar la memòria física". Jo per si de cas me'n vaig allunyar. No sé com és una memòria física, però imagineu-vos que és d'elefant i em cau al damunt. Tampoc trobo normal la pressió d'artificier d'explosius que et posen a sobre quan t'avisen que "hi ha hagut un error fatal i tota la informació es perdrà" i encara tenen la barra d'afegir "desitja continuar?" Això tenint en compte que si dius que ho rebutges t'ho torna a preguntar i s'obre la porta del bucle. Ni cable roig ni negre, que la cosa explota, sí o sí.

L'últim cop que una cosa moderna es va enfadar amb mi va enfosquir la pantalla com una gola de llop i em va dir: "no signal, going to sleep". El que els pinçats traduïm per una cosa així com "no hi ha cap senyal, ves a dormir". Acabava de llegir un diari i, per una vegada, vaig pensar que tenia raó.

Subjectes perduts

En l'imaginari dels qui hem omplert tedioses tardes de diumenge davant del televisor hi ha inevitablement  el retrat del perdedor escàpol subratllat per una recompensa generosa. Els wanted de tota la vida presidint cantines fumejants en plena timba, vaja. Lladregots de mala petja reclamats per individus alfa disposats a tot per saldar deutes de diners i d'honor.

La vessant més tendra d'aquest mètode de cerca de subjectes perduts la protagonitzen a diari un ampli ventall de Xispes, Bobbys, Peluts i Mixines. Empaperen vidres d'aparadors, senyals de trànsit i bancs i et travessen amb una mirada que frega el xantatge emocional. Parlen en primera persona, que m'he perdut i si de cas avisa el meu amo despistat que et donarà uns calerons a canvi, va. 

L'altre dia, passejant pel barri, em vaig adonar que en ple segle vint-i-u les titulacions que acrediten formació se senten tan amenaçades que s'escapen cames ajudeu-me dels seus propietaris. Serà que tenen por de patir ferides per les tisorades en ensenyament. O que estan fartes de ser un impediment pels contractes de baix cost. Quan un graduat escolar toca el dos podem dir que hem perdut l'educació? És aquest el pas següent a la fuga de cervells?

Uniforme laboral III

Doncs res, que ja me'n vaig. Entenc que, en el combat dels uniformes laborals, el vestit i la corbata d'origen incert tenen més bona premsa que la toga. Suada, incòmoda, sempre massa a prop del coll. A punt per estrènyer el nus en qualsevol moment i provocar l'asfíxia. Me la trec. Es veu que he posat les orelles allà on no em demanaven i ara les vull ben alliberades per escoltar lliçons de nova democràcia. Tinc temps. Una beca d'onze anys exactament per reformular la meva concepció errònia del bé i del mal. Beca concedida de manera fulminant perquè pugui reinserir-me a corre-cuita d'accessos propis de règims autoritaris. I ara que hi penso, si resulta que el franquisme no va ser un infern totalitari sinó un règim autoritari, com els meus accessos...m'ampliaran la beca? Suposo que ho sabré ben aviat, amb una velocitat olímpica. Olímpica? Per què em xiulen les orelles quan pronuncio aquesta paraula? Un altre cop les hauré posat on no em demanaven. Toga plegada i al calaix.

Rapsòdia sobtada

Diuen que l'adversitat sovint esperona l'excel·lència artística. Que quan van maldades i el creador se sent al punt de mira del planeta les muses són més generoses i condescendents que mai. Una mena de preu del turment traduït en bona pintura, literatura i música des de la nit dels temps. Segurament que el cinema i els seus antiherois també hi han ajudat molt. Aus Fènix garbellant blat al desert.

Aquesta inspiració en la fatalitat no només la puc arribar a entendre sinó que l'agraeixo quan els cognoms  són Celan, Vinyoli, Picasso o Portet. Ara bé, el que em desconcerta més és observar certa rapsòdia sobtada en boca d'empresaris i gestors de la cosa pública contra les cordes. Un dels poetes emergents que vaig descobrir fa pocs dies va ser, per exemple, el director del Gran Teatre del Liceu. Ofegat pels deutes insistia que caldrà minorar la plantilla. Si no vaig errat, això seria un vers d'art menor que traduïm, els profans, per acomiadar. De la mateixa escola d'ars poètica destaquen membres de la patronal quan la musa els assetja i parlen de prescindir dels teus serveis per una reestructuració de la massa salarial. Puntada i al carrer, a casa meva. Que som més rurals.

Mans i mànigues per maquillar ganivets que volen. I en el periple aeri encalcen també algun que altre periodista amb ínfules de Petrarca. Quan et descuides ja estan precipitant en forma de neu perquè els costa la rima de l'infinitiu nevar. Per no parlar de les causes que es desconeixen en uns esdeveniments que, de tan inspirats, desperten reaccions que no s'han fet esperar. I un bon creixement negatiu pronunciat a temps sempre és més amable que admetre que la cosa s'enfonsa.

Itàlia també és el bressol de molts artistes inspirats. El seu primer ministre, sense anar més lluny. Mario Monti tenia les càmeres davant i de cop va sentir els violins de la inspiració i va assegurar que això d'una feina fixa acaba sent una monotonia. Quin do del lèxic. Alguns insensibles pensaran que se'n podria anar a cagar a la...perdó: impulsar-se dinàmicament a defecar a la xarxa de transport ferroviari. Gràcies, muses.

Ostatges preferents

Hi ha un ecosistema als nostres pobles i ciutats on ser a la presó és un luxe. Paradoxes de la vida fan que les possibilitats d'estar entre reixes augmentin en funció de l'estatus i importància del subjecte en qüestió. I no parlo del Palau de la Música ni de la trama Gürtel. Avui tinc ganes de parlar dels supermercats. Jo ja fa temps que he deixat de passejar-m'hi tranquil. Quan ja tenia superada la fase de ser durament increpat per no entendre l'enigma que dos caixeres equivalguin a una sola cua un dia va i apareixen els ostatges preferents.

Inquietants garjoles s'escampen pels passadissos de les grans superfícies. Els convictes són, com us deia, presos de pes. D'aquells de qui mai sospitaries que han pogut posar la mà a la caixa, comprar deute grec o potinejar amb la llei del sòl. I aquí neix el prejudici. Un dia passegem per la secció de xarcuteria i rellisquem amb una pela de plàtan caient ridículament al terra. Insitintivament pensarem que el graciós ha sigut la mortadel·la d'olives i no pas el pernil de gla. Greu error. Els ibèrics comparteixen cel·la amb el caviar, les escopinyes, els licors i l'escuma pel cabell. Tots a la trena.

El que més em frapa és com ha augmentat la comunitat penitenciària els últims temps. Les alarmes se'm van encendre el dia que vaig anar a comprar xocolata i no n'hi havia als prestatges. Convençut que s'havia acabat i disposat a anar-me'n miro de reüll i la trobo allà, complint segon grau al costat de les anxoves de l'Escala. És que ja no et pots refiar ni de les conserves, tu.

A partir d'aquest nou escenari, anar a comprar es converteix inevitablement en una pel.lícula de Berlanga. No cal ser fill d'industrial per veure't abocat a negociar dia sí i dia també amb el funcionari de presons del Condis el rescat d'un ostatge preferent. Demanes un tub de pasta de dents i t'acompanya l'operari en qüestió amb les claus com si fos el director d'oficina que et gestiona la caixa forta. Aleshores t'escruta amb complicitat, amb el goig de servir un client important, mira a banda i banda i gairebé xiuxiuejant et pregunta : amb efecte blanquejant, oi? I ets l'enveja del poble pla condemnat a consumir els pocs productes que encara queden en llibertat.

Tinc la sensació que un dia tot el supermercat serà una presó i s'acabarà la lluita de classes. Mentre això no passi, haurem de continuar alliberant els productes amb valor afegit. Sense anar més lluny, l'altre dia em van obrir la cel·la i en vaig treure tres pots de tonyina, una capsa de bombons i l'única caixera que diu bon dia quan creues la porta.

Doble mitjó

Diuen els habitants d'Oymiakon, a la Sibèria oriental, que al seu poble hi fa tant fred que quan parlen se'ls congelen les paraules i els cauen al terra. Com si anessin escopint glaçons en un karaoke de lletres físiques on la pantalla és un cel a quaranta graus sota zero. O sigui, que no és qüestió d'anar pronunciant paraules amb lletres incisives o tallants. No fos cas que se'ns clavin als peus, en el millor dels supòsits. I aquest és el primer consell pels pròxims tres dies. Com que l'onada de fred que ens ha de visitar a partir d'avui prové de latituds eslaves jo de vosaltres intentaria parlar tota l'estona amb monosíl.labs i en minúscula. No us feu els valents. Ho tenim ben fàcil. Millor dir quin fred fa (estalviem-nos la trepanació involuntària que ens podria valdre el signe d'admiració) que CARDA UNA RASCA QUE ESQUERDA ELS ROCS! Estic segur que, després d'aquesta última frase, quedaríem colgats irremissiblement sota una muntanya de gel i necessitaríem l'ajuda dels bombers.

A l'espera de protegir-nos davant de possibles talls, blaus i dislocacions verbals, les hores prèvies a la gebrada siberiana ens deixen algunes escenes que són per congelar. El gel és a la vida allò que el pause és al comandament a distància. I jo el premeria amb força per donar ales a la hilaritat en el moment que tot un conseller d'Interior recomana "doble mitjó" per sobreviure aquests dies. Que és entranyable, ell. Recorda la iaia patidora perquè correm descalços pel pis o sortim al carrer amb els cabells sense esbandir. Gràcies, Felip. No vull ser agosarat però ara faré un pas més enllà al consell oficial i m'atreviré a proposar "doble guant" per qui acusi més el fred a les mans.

Per cert, parlant de declaracions sota zero, compte amb el que hàgiu dit els minuts previs a la glaçada. La mateixa llegenda eslava que us explicava abans assegura que a la primavera, quan torna el bon temps, l'aire comença a parlar i posa al descobert les converses i murmuracions que havien quedat congelades pel fred siberià. Una cosa així com un micro obert però amb retard. A veure si ara resultarà que el president va convocar la vaga general abans de la gelada de l'any passat, quan era a l'oposició. Enigma resolt.