La meva llista de blogs

dimarts, 7 de febrer de 2012

Rapsòdia sobtada

Diuen que l'adversitat sovint esperona l'excel·lència artística. Que quan van maldades i el creador se sent al punt de mira del planeta les muses són més generoses i condescendents que mai. Una mena de preu del turment traduït en bona pintura, literatura i música des de la nit dels temps. Segurament que el cinema i els seus antiherois també hi han ajudat molt. Aus Fènix garbellant blat al desert.

Aquesta inspiració en la fatalitat no només la puc arribar a entendre sinó que l'agraeixo quan els cognoms  són Celan, Vinyoli, Picasso o Portet. Ara bé, el que em desconcerta més és observar certa rapsòdia sobtada en boca d'empresaris i gestors de la cosa pública contra les cordes. Un dels poetes emergents que vaig descobrir fa pocs dies va ser, per exemple, el director del Gran Teatre del Liceu. Ofegat pels deutes insistia que caldrà minorar la plantilla. Si no vaig errat, això seria un vers d'art menor que traduïm, els profans, per acomiadar. De la mateixa escola d'ars poètica destaquen membres de la patronal quan la musa els assetja i parlen de prescindir dels teus serveis per una reestructuració de la massa salarial. Puntada i al carrer, a casa meva. Que som més rurals.

Mans i mànigues per maquillar ganivets que volen. I en el periple aeri encalcen també algun que altre periodista amb ínfules de Petrarca. Quan et descuides ja estan precipitant en forma de neu perquè els costa la rima de l'infinitiu nevar. Per no parlar de les causes que es desconeixen en uns esdeveniments que, de tan inspirats, desperten reaccions que no s'han fet esperar. I un bon creixement negatiu pronunciat a temps sempre és més amable que admetre que la cosa s'enfonsa.

Itàlia també és el bressol de molts artistes inspirats. El seu primer ministre, sense anar més lluny. Mario Monti tenia les càmeres davant i de cop va sentir els violins de la inspiració i va assegurar que això d'una feina fixa acaba sent una monotonia. Quin do del lèxic. Alguns insensibles pensaran que se'n podria anar a cagar a la...perdó: impulsar-se dinàmicament a defecar a la xarxa de transport ferroviari. Gràcies, muses.

5 comentaris:

  1. Ay ay y ay... La crisis cual bressol de un pálido arte poético menor. La crisis que, sin embargo, desenmascara (ay y vaya, ya me puse serio...).
    Si, cal ser rurals!

    ResponElimina
  2. jo per si de cas donaré llum verda no sigui que m'acabin cridant les urnes i tot plegat acabi com la crònica d'una mort anunciada. La tònica general acabaria sent un espectacle dantesc en la més absoluta calma tensa, of course

    ResponElimina
  3. Brujo, que caiguin les màscares però si pot ser, que ens estalviïn el teatre, no?

    Gemma, ho valoro positivament, com no podria ser d'una altra manera!

    ResponElimina
  4. Ja veig que has trobat una utilitat a la figureta de mirada inquietant que presideix l'estanteria del teu menjador... bravo! D'altressi, jo quan veig les escopinyes empresonades mig plorant enmig de tanta gàbia m'agafa aquella vena ecologista que no puc acabar d'erradicar, sense voler i sota un impuls animal incontrolable, agafo les capsetes, les rebento amb el peu i m'enduc les llaunes per alliberar les pobres bèsties enmig dels plaers dels meus sucs gàstrics... on tenim l'ètica, perlamordedeu?

    ResponElimina
  5. Menjador?No, si és un ostatge de supermercat! Estimada combatent de l'espernallac, entenc que l'ètica et descansi a l'hora del vermut. Fins i tot, si ella tingués sucs gàstrics, es permetria un respir. M'agrada la idea d'intercanvi d'ostatge, de la llauna a la gàbia i de la gàbia a la panxa!

    ResponElimina